La de ser portada a l’Enderrock del mes que ve, la de defensar Fortuna, la de disseccionar els assajos perquè els directes no tinguin fissures, la d’esperar amb candeletes concerts com els del setembre al Festival Acústica de Figueres o al Mercat de Música Viva de Vic –a l’imponent escenari de la Plaça Major-. Tots aquests reptes són oportunitats per “aconseguir que la gent deixi d’identificar-nos amb l’etiqueta Sona9 i ens identifiqui per tal com som”, diu Martí Ferrer, teclista i guitarra d’Est Oest.
Sense saber quan això passarà ni amb quin nou hashtag els associaran, els cinc membres de la banda han pogut descobrir que “la febre Sona9 no existeix”. Més enllà del boom de la setmana posterior, la calma els ha acompanyat des de llavors. “Venim d’on venim i la gent se’n va adonant mica en mica”, diu el baixista Joan Paré. De totes maneres, agraeixen les portes que els ha obert el concurs.
Carta de presentació
Però, qui són Est Oest i què fan? Amb Fortuna (LAV Records, 2016) exhibeixen onze cançons de pop eteri i espacial que floten constantment en una voràgine de textures i sensacions que la veu de Joan Rial intenta guiar. El color blau de la portada els hi escau, però no un blau metàl·lic i corporatiu, més aviat un blau oceànic en el qual l’oient s’enfonsa i escolta la immensitat de capes sonores a mesura que les orelles se li van destapant. Tot i ser un grup ordenat i treballador, confessen estar molt lluny de la professionalització. Ferrer diu: “al final som cinc tios amb vides independents que ens ajuntem quan podem o una mica més sovint”.
Portada de «Fortuna» el primer disc d'Est Oest
El tarannà és el d’anar per feina sabent, però, que en això de la música també s’ha de saber respirar. “A l’hora de compondre som capficats però també ens deixem anar” diu Paré, que també explica com els tres membres originals (Joan Rial, Martí Ferrer i Ferran Cases) solen portar les idees perquè després es treballin conjuntament amb ell i el bateria Nil Ordeig. Aquest procés no és immutable, l’espontaneïtat hi ha de ser des del principi. Per això – com diu Rial -: “Mai hem dit: necessitem una cançó lenta, fem-la.” Surt com raja i després ja es modela, “sense deixar res a l’aire”.
Les lletres van per un altre canal, Rial és qui les porta i qui les col·loca deixant espai entre versos, la intenció és que siguin “curtes, amb poques paraules, amb poca pretensió i parlant normal sense voler lluir-me”. El cantant i guitarrista també estudia filologia catalana, és normal doncs que optimitzi coneixements, “el dia que vaig saber què era una al·legoria vaig escriure Enveja”. O que begui de referents propers com Calders o Manel perquè li surti la historieta de Margarida. Tot i que reconeix que cada cançó és un món, Rial té clar que menys és més, “intentem dir el màxim amb tant poques paraules possibles, no posem coses per omplir.
Els suports
El nucli dur del grup ja s’ha comentat, el quintet fa les cançons, les toca en directe, vol tocar-les més i vol fer-ne de noves. No són com els Monkees. Ara bé, tot grup s’ha d’ajudar de suports i Est Oest han arribat fins aquí amb algunes compenetracions importants. Per una banda, el mànager Miqui Puig que, com diu el guitarrista Ferran Cases, “és com un pare que va vigilant el que fas, sense ser invasiu ni pretendre-ho”. LAV Records, el segell de Puig, va fitxar el grup just després del triomf al Sona9 i des de llavors que no s’ha desempallegat de la banda. Seva va ser la idea de presentar el disc a Vic sobre un camió davant la botiga de discos de La Martulina Divina.
L’altre aliat és Jordi Casadesús, el músic de la Plana que els ha ajudat molt en la producció de Fortuna. Com diu Cases, el component de La Iaia els ha servit de: “línia vermella, perquè si passa la seva aprovació, sabrem que no ens en hem anat molt de la castanya”. Durant la gravació a l’estudi de Cal Pau, Casadesús ha estat una figura clau per estructurar les cançons i fer-les sonar bé. Rial destaca que en Casa: “potser no li importava quina cançó era la millor, volia que totes sonessin bé i acabessin sent bones cançons”.
Dos suports però no dues crosses, el protagonisme sempre ha recaigut sobre ells i ara volen aprofitar que el punt àlgid –assolit mentre feien el disc- va baixant per gaudir de la pendent, que serà llarga. Encara els queda una bona temporada de presentació amb ganes d'anar amunt i avall. Tot el que queda d’any i segurament també el següent es submergiran en concerts per tot el país amb l’única intenció que cada cop més gent és mulli amb ells.
