Aquest tros de vida (Columna) és la segona novel·la d’Estel Solé (Molins de Rei, 1987) i li ha fet guanyar el Premi Ramon Llull 2025. Hi narra l’experiència de la Lena, una científica que ha de conciliar amb dificultats la seva feina i les responsabilitats familiars. Ho fa amb poca ajuda, mentre afronta un moment definidor de la seva vida, amb enteresa i voluntat de reeixir.

L’autora ha escrit el llibre mentre ella mateixa entomava moments difícils. Per això el lector pot trobar a Aquest tros de vida traces de l’experiència vital d’Estel Solé. Actriu, productora, directora cultural i, per damunt de tot, escriptora, col·labora també a programes com La tarda de Catalunya Ràdio i Tot es mou de TV3. 

Ha escrit una novel·la sobre la fragilitat? 
Diria que és una novel·la sobre la cara i el dors de la vida. Hi ha la fragilitat i hi ha la fortalesa. Hi ha l'aprenentatge, la superació. Per tant, he intentat anar fent tombar la moneda. De fet, hi ha una moneda que surt com una metàfora sobre el bé i el mal, que també és una dicotomia sobre fer el bé o fer el mal, i què vol dir fer el bé i què vol dir fer el mal. Alhora és una imatge de totes les arestes, tant en els temes com en els personatges.

Expliqui una mica la història.
En el fons, em barallo amb el fet d'haver de fer una sinopsi perquè trobo que és posar tanques al camp. Considero que seran els lectors els que acabaran decidint de què va aquesta novel·la, i més en una novel·la que versa sobre múltiples coses. Hi haurà qui pot dir que va sobre el dol perinatal, si la llegeix una dona que ha perdut una criatura. Però si la llegeix un home de 60 o 70 anys en un estat de salut crític, potser pensa que va sobre l'eutanàsia. Si la llegeix una parella en crisi, segurament conclourà que és un retrat d’un matrimoni absolutament desgastat. Algú pot pensar que és una novel·la que parla sobre la necessitat de reinventar-se o de trobar les poques vies que encara ens queden de dignitat.

També és una novel·la que parla sobre la lluita de classes, perquè parlo de la precarietat. Sense aprofundir-hi massa, trobem dos personatges, que són l'Helena i l'Abel, que presenten dues vides diferents en aquest sentit. L'Abel representa aquelles persones que fan un ascens social i econòmic, que ve d'un model de masculinitat que és el de l’home pagès que treballa al camp amb els pomers i un bon dia decideix que creuarà el Mississippi i no s'esllomarà fent el mateix que el pare i es converteix en un empresari. Pots pensar que és una novel·la de relacions mares-filles i pares-fills, i també hi trobem la relació amb els desconeguts al final.

Sí, la relació amb els desconeguts és un element curiós de la història, quan la protagonista accepta acompanyar un home més gran amb cotxe.
Hi ha una càrrega de por del passat, de pujar al cotxe amb un desconegut, perquè tots sabem què ha passat durant anys amb l'autoestop amb noies. Però alhora podem fer una lectura del fet que els desconeguts es relacionin presencialment i no virtualment. Vull dir que, en realitat, ara mateix les grans relacions amb desconeguts les tenim amb interaccions a xarxes, i justament a la novel·la he plantat dos personatges desconeguts dins un cotxe a conviure físicament i després tres més, o sigui, quatre desconeguts convivint en una casa. 

"La novel·la també és una reflexió sobre com podem trobar en els desconeguts una manera de tornar-nos a definir"

Planteja una relació presencial quan sembla que aquest tipus de relacions va a menys, no? 
Sí, crec que, sense ser-ne jo conscient, aquí hi ha un retrat molt actual que és com d'insòlit s'esdevé el fet que uns desconeguts convisquin en una casa durant uns dies. Això potser ens xoca perquè ens hem tornat molt individualistes, i la gentrificació i el capitalisme ens ha portat a tenir por envers els altres. D'aquí se'n deriva el racisme o qualsevol prejudici. Ens hem anat allunyant d'aquests espais físics que ens porten a trobar-nos amb desconeguts. Qui diu fer un viatge, diu anar a l'Ateneu del barri on no coneixes ningú però t’hi apuntes i a veure qui em trobaré. O baixar al bar sol. Qui baixa avui en dia a un bar sol? O sola, sense haver quedat amb algú prèviament? Indirectament, és una reflexió sobre la necessitat de reconnectar humanament i físicament més enllà de les pantalles. I tal vegada trobar en els desconeguts una manera de tornar-nos a definir i de trencar amb la virtualitat d'allò desconegut i de les relacions de la virtualitat. 

Ens hem tancat en zones de confort?
Internet ha fet que, de la mateixa manera que ens hem de mostrar perfectes, és un espai segur en el qual difícilment ens sentirem incòmodes, perquè no estem interactuant. Però ens estem perdent molt pel camí per no relacionar-nos físicament.

Ha explicat que ha passat un any difícil. Ha escrit la novel·la mentre travessava una etapa complicada. La història té molts elements autobiogràfics, imagino. Fins a quin punt la Lena té molt de vostè?
Crec que em costaria molt fer una novel·la històrica o tractar un tema que no m'hagi passat pel cos. Per tant, necessito que d'alguna manera no forçada m'ho he de fer passar pel cos i entendre quines sensacions allò m'ha generat. Per això dic que escric molt des de la víscera.

"M'emprenya que quan una escriptora parla de temes suposadament de dones en una novel·la es digui que només ha d'interessar les dones" 

És un llibre que les dones poden entendre més que els homes?
Doncs mira, aquí també hi ha un tema. Una cosa que he dit a les presentacions però no a cap mitjà és que m’emprenya bastant que quan una dona escriu una novel·la en la qual hi ha una protagonista dona i es parla de temes suposadament de dones, decidim que allò és una novel·la que interessarà només a les dones. Aleshores, la meva pregunta és per què el que escriu el 50% de la població, que són les dones, és tan reduccionista com per deduir que allò només interessa a les dones i que el que escriu la resta de la societat, sigui la fotesa que sigui, és universal i d'interès transversal? 

No he dit que no interessi els homes, sinó si ho pot entendre millor una dona.
No, no dic que ho digui, però ho he llegit a vegades. A mi el que més m'ha sorprès, perquè en tenia dubtes, és que se m'han acostat tres homes d'esquerres que han quedat sobtats de com la novel·la els ha tocat i m'han plantejat que ara senten la necessitat de fer alguns replantejaments en les seves relacions heterosexuals i s'han adonat que potser no veuen prou el gran pes que assumeixen les seves dones. Estic sorpresa gratament que els homes hi estiguin connectant. I justament l'altre dia algú en un post deia que crec que precisament és una novel·la que l'haurien de llegir molts homes. Potser us fa nosa que parlem d'aquests temes les dones, però és que no hem tingut tantes oportunitats històriques de parlar-ne.

Un tema que també apareix és de la manca d'empatia, un sentiment de solitud o d’incomprensió que sent la protagonista, sigui per la manca de connexió per part d’una metgessa, o per la fredor amb què la tracta la mare, incapaç d'abraçar la filla.
En general, tots som mutilats emocionals. I diria que el caràcter català, que el descric bastant al final de la novel·la, estima més via intel·lecte que via carnal. És a dir, crec que els catalans som freds a nivell carnal, ens costa fer abraçades i diem més t'estimo que no pas ho demostrarem amb una abraçada corporalment. 

Això ho trobo molt interessant. 
Com es relacionen els pares amb els fills? Els homes, un copet a l'espatlla i tira que t'hi vas. Cada quan s'abracen els pares i els fills a partir de certa edat? Crec que el model educatiu actual ja des de fa potser 2 o 30 anys ensenya a ser més càlid físicament i no tenir tant de pudor físic a l'hora de transmetre emocions. Quan dic que els catalans ens abracem poc o que som menys donats a mostrar-nos físicament les emocions, també dic que plorem poc en públic i davant dels altres. 

Aquí hi veu una especificitat catalana? 
Ho veig molt català, això. El contacte físic i carnal ens costa perquè aquest seny que tenim, ens costa que la rauxa passi pel cos. Molts catalans es defensen dient que els del sud són més falsos i que quan nosaltres ens abracem, ho fem de veritat. 

"Als catalans ens costa que la rauxa ens passi pel cos"

"La vida és un exili etern d'una infància de la qual no tornarem mai", diu en el llibre. És molt melancòlica. El passat la rosega?
El que més costa a la vida és estar en el present. Com que som éssers travessats per la por, per múltiples pors, el que ens passa és que la por sempre ens porta del passat, amb nostàlgia i enyor, amb una pàtina de tristesa o d'alguna cosa negativa que hem perdut, que no recuperarem, a un futur que sovint el veiem de manera pessimista. Aleshores, la por fa que estiguem pensant constantment en allò que ja va passar i sobre el que no hi podem fer res, i allò que ha de venir, que segur que serà molt fosc. I ens costa molt estar al present. La novel·la, malgrat que és molt crua, en el fons és un cant a viure el present. 

En algun moment, Aquest tros de vida podria semblar fins i tot un lament o un crit d'auxili?
Comença amb l’ofec d'un personatge. Si hagués d'explicar la novel·la en imatges, per mi comença amb uns pulmons estrets als quals no els arriba ni aire, i acaba amb uns pulmons respirant de nou, amb calma. Anem de l'angoixa a la calma, a reconnectar. Ens equivoquem quan diem sovint: me'n vaig de cap de setmana o me'n vaig de vacances per desconnectar. No, jo crec que és cada dia que vivim desconnectats i que, en realitat, quan marxem és quan connectem, és a dir, quan aturem la productivitat. No anem a les Maldives a desconnectar, ens hi anem a connectar perquè vivim desconnectats. Llavors, crec que el personatge fa aquest viatge de la desconnexió a la connexió. 

Actriu, productora, poeta, directora, escriptora… Què se sent més?
Em sento profundament escriptora, creadora en el sentit d’escriure. Per això m’emprenya que justament jo he fet una aposta per viure de la cultura i mai, des dels 18 anys, he tingut una feina estable ni en la cultura ni fora. Aleshores, m’emprenya aquest discurs que es fa que sembla que si ets mestre o treballes en serveis socials o ets farmacèutic i publiques algun llibre, ets escriptor, però en canvi, si et dediques a la cultura i una de les coses que fas puntualment és intervenir en els mitjans de comunicació, això desmereix la teva tasca com a escriptora. Percebo el prejudici que surt en certa gent entorn el premi, que algú considera que m’han regalat perquè estic als mitjans.

No ho crec pas.
Els set llibres que he escrit i el batec cultural que he intentat aixecar, aleshores què? I del que em preguntava, sí, em sento escriptora. Em sento creativa, en realitat. 

Trobo que en la manera d’expressar les fragilitats hi ha una autenticitat.
Doncs també m’han criticat per això. Aquí també hi ha una mica del caràcter català que dèiem. Mostrar vulnerabilitat d’una manera conscient i amb una certa fortalesa ara resulta que és exhibicionisme per vendre llibres. No han entès res. Aquí hi ha també allò de rentar els plats bruts a casa i no exposar-se. És el llegat religiós i castrador.