El teòleg Francesc Torralba (Barcelona, 1967) acaba de publicar La Paraula que em sosté (Ara Llibres), una nova reflexió sobre la pèrdua d’un fill seu, víctima d’un accident de muntanya l’agost del 2023. Torralba va impactar amb el seu testimoni, que va expressar en el llibre No hi ha paraules. Ara explica, des de la seva mirada com a teòleg, com viu el dol. El llibre està farcit de cites de la Bíblia, on l’autor ha trobat consol i esperança. Amb tres doctorats, dirigeix la càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull i torna a mostrar, en aquesta conversa, que és un dels intel·lectuals cristians més brillants del país.    

Fa un any, arran de la mort del seu fill, va publicar el llibre No hi ha paraules. Ara, en canvi, en presenta un altre que es titula precisament La Paraula que em sosté. 
En el primer llibre expresso que no hi ha paraules humanes ni per expressar el dolor ni per consolar les persones que han perdut un ésser estimat. Però durant aquests dos anys he llegit molt atentament els paràgrafs que recullo en el llibre de la Paraula en majúscula, de la Bíblia, que han ressonat en mi i han estat bàlsam, font de consolació i també font d’esperança. Per això dic que no hi ha paraules per calmar el dolor, però jo he trobat en aquesta Paraula un refugi, un sosteniment. I ho vull compartir. No cal ser creient per a això.

És el que li anava a preguntar ara. Vostè parla de la Paraula bíblica. Els no-creients poden trobar útil la lectura del llibre?
Aquests textos formen part de la saviesa tradicional. Pot ser que altres persones, si mediten i van assaborint els textos, trobin ajut per afrontar el dol d’una altra manera. El subtítol del llibre és Meditacions d’un teòleg en temps de dol. Aquí exerceixo de teòleg. El teòleg interpreta la Paraula amb les eines que té. Diré una cosa: tinc amics que són agnòstics i ateus i que llegeixen textos bíblics i els troben suggeridors, interessants, i els dona pau i serenitat. Una altra cosa és que creguin que és un text revelat.

"Per mi, la Bíblia ha estat una font de pacificació anterior"

Algú llegirà la Bíblia com uns aforismes com si fossin d’Heràclit o de Marc Aureli. Altres li donem valor i entenem que és paraula de Déu, però, indistintament, pot ser una font d’ajuda. Per altres persones pot ser un altre text, com el Tao o l’Alcorà. Jo explico el que m’ha passat. Per mi ha estat una font de pacificació anterior.

La seva relació amb la fe s’ha mantingut inalterable després de la tragèdia?
Inalterable mai. La fe no la podem dibuixar com una espècie de línia contínua. Hi ha ondulacions, trencaments, crisis. A mi aquesta crisi m’ha fet aprofundir la relació amb Déu. Déu no és un lampista que ve a resoldre els problemes que tenim a casa. Per una mare que és a la sala d’urgències i el seu fill mor, Déu tampoc ha vingut. Una experiència així et permet revisar a fons quina idea en tens al cap. Jo he transitat cap a una idea de Déu com a misteri absolut, com el fet indesxifrable. Però a la vegada que també ha revelat una Paraula d’esperança, no ha romàs mut i promet una retrobada i que la mort no serà la darrera paraula. Que és un naixement a una nova forma de vida. 

Creu, com Joan Maragall, que la mort és una major naixença.
Maragall ho va clavar. Soc un enamorat del Cant espiritual des dels 16 anys. Era un poeta catòlic, lector de Nietzsche i amic de Torras i Bages. Ho expressa desiderativament: “Sia’m la mort”, en un català prefabrià. Sia’m és un desig, un anhel, no és una seguretat. Jo confio que la mort dels éssers estimats sigui una transformació a una major naixença. Maragall diu “amb quins ulls me’l fareu veure aquest cel blau”. Vol dir que és una naixença que no podem concebre.  

Li faig una pregunta que vostè mateix escriu en el llibre: i si realment estiguéssim sols? 
Podria ser. La fe és també un dubte. Pascal diu que és una aposta. En el Credo es comença dient: “Crec”, no ho sé. Credo en llatí vol dir “confio”. La fe és un acte de confiança i humilitat. I hi han confiat molts abans que jo. 

"Saber que no hi ha res és seria una decepció. La confiança a retrobar éssers estimats m'esperona molt"

Si arribéssim a saber que no hi ha res més, se sentiria decebut? 
Naturalment, seria una decepció. Perquè la confiança a retrobar els éssers estimats m’esperona molt. 

En el cas d’una pèrdua com la que va tenir, hi ha elements de presència o és una absència absoluta?
El que hi ha en el meu cas és el record. Records que en alguns moments són més vius que altres. Jo no puc parlar de dialogar, o del fet que es manifesta a través d’alguns signes. Jo d’això no en puc parlar. Confio que viu una vida plena. Quina presència hi ha ara? Hi ha una absència radical, que dol, el trobes a faltar per Nadal, el dia del seu aniversari, i alhora un record agredolç, agre perquè ja no hi és, però dolç perquè resten moments viscuts molt feliços. A la muntanya, en un dinar, en una festa. Com passa en la melangia, que és agredolça. Després de l’absència queda la memòria. I rememorar també és un deure.      

En una pèrdua així, el pas del temps apaivaga el dolor? Allò que se sol dir quan passa una tragèdia d’aquest tipus, que el temps cura.
Depèn de què facis amb el temps. Si tu estàs a casa mirant la fotografia del teu ésser estimat, malament. Però si empres el temps per trobar fórmules per assumir aquest dolor i refer la teva vida, el temps pot donar fruits. La gent fa coses molt diverses: meditació, ioga, però he observat que sovint no ens comuniquem allò que a nosaltres ens pacifica. I jo el que vull és comunicar-ho. No intento dir que sigui un fàrmac o una pastilla, si algú no opta per aquesta via, res a dir, però a mi m’ha estat útil.   

"En moments de ruptura, t’adones que el jo és molt fràgil i copses la importància de la comunitat"

En el llibre assenyala com les persones difícilment ens escoltem, fins que ens abat la tragèdia. Diu que “el narcisisme és derrotat quan irromp la fragilitat”.
El narcisista creu que és Déu i que tot gira entorn seu. Que no necessita de ningú. Quan aquest individu pateix una malaltia o la mort d’un ésser estimat, s’adona que necessita els altres. El narcisisme és un mal de la nostra època i es trenca quan veus que necessites un psicòleg, un amic, un terapeuta, un grup de dol. Ens costa molt escoltar, exhibim el cos que no tenim a les xarxes, com qui presenta un cos més estilitzat a les xarxes. En moments de ruptura, t’adones que el jo és molt fràgil i copses la importància de la comunitat. Però a vegades, per adonar-te d’això has de tocar fons.    

Advoca pel valor alliberador del plor. Diu que, especialment en els homes, la contenció en el plor ha contaminat els processos educatius.
Hi ha un text que recullo en el llibre que diu: “No t’estiguis de plorar”. El plor és catàrtic, és purificador, però els homes el censurem o fins i tot plorem d’amagat. Primer perquè és contagiós, com el riure, i no vols entristir l’altre, i després perquè som arrogants i en plorar posem de manifest una debilitat. Però és un llenguatge universal. Schopenhauer deia que la llàgrima és el llenguatge universal del patiment. Ploren a Gaza, ploren a Ucraïna, ploren als tanatoris de Barcelona, ploren a les sales d’urgència. Jo he plorat molt i per mi ha estat alliberador. 

Permeti’m una mirada sobre l’Església. En un món que sembla enfosquir-se, com valora el paper de l’Església? Està a l'altura? 
L’Església té la funció de transmetre un missatge d’esperança, però a la vegada no pot fer el ridícul ni caure en la ingenuïtat. El món presenta uns murs i uns obstacles immensos. El papa Francesc va donar un missatge d’esperança envers el canvi climàtic. Ara ho ha fet Lleó XIV respecte a la pau. L’Església no pot fer un discurs que no entengui ningú. S’ha de mullar. I, sobretot, ha de ser refugi dels qui estan ferits. Francesc va emprar el terme d’hospital de campanya. Jo al papa Francesc l’estimava molt.

"Davant del món que tenim, l’Església s’ha de mullar i transmetre esperança, però no pot fer el ridícul ni caure en la ingenuïtat"

El va conèixer personalment?
Vaig tenir audiència amb ell quatre vegades. El vaig conèixer a l’Argentina. Ens va donar el condol a la meva dona i a mi quan vam ser a Roma. Ell parlava d’un hospital de campanya, que ha de recollir els ferits perquè tenim un món amb milers de ferits, a la feina, en les relacions de parella. L’Església hauria de ser el lloc on anessin tots els ferits i sentin alguna paraula que curi.     

I Lleó XIV?
Estem pendents de la seva primera encíclica. La gent ja fa judicis, però jo mantinc la suspensió de judici. El Papa fa misses, dona audiències, però el que defineix un pontificat és la primera encíclica. La més important de Francesc segurament serà Laudato Si, sobre el medi ambient, on crida a una conversió ecològica. Veurem per on anirà Lleó XIV, si serà entorn la IA o sobre la pau. Però jo crec que és un home molt cosmopolita, que coneix molt bé el nord i el sud, té doble nacionalitat, està molt format perquè, a més de teòleg, és matemàtic, ha estat missioner. Això li dona una amplitud de mires. És un home moderat, no improvisarà. Crec que estarà en una línia continuista de Francesc, però amb un estil molt propi.