“Tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas defensar-lo, sinó per amargar els altres que ignora” 

Joan Fuster i Guillem Viladot coincideixen en moltes coses més que en ser l’un i l’altre de l’any 22, motiu enguany de celebració dels seus centenaris. Coincideixen en què tots dos tenen el llenguatge com a eina d’ofici. Però així com l’escriptor de Sueca se serveix, bàsicament, del llenguatge de l’alfabet, el d’Agramunt agafa amb força també el de la plàstica. 

Agramuntí potser més que farmacèutic i escriptor més que no pas artista plàstic, Guillem Viladot es volia poeta objectual, i la seva poesia més que materialitzar-se en formes i mots es materialitzava amb objectes i formes. I és que la ploma de Riella va pujar als darrers vagons del tren de les avantguardes, per la qual cosa va realitzar la seva obra a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat de tot plegat no va ser altre que la poesia objectual. Amb les Avantguardes, diu Fuster, l’artista desisteix de copiar la realitat, però com que encara ha de ser la matèria de la seva obra, opta per forçar-la.

A la base del seu pòsit teòric, de Guillem Viladot, el llenguatge: els llenguatges. No pas per atzar havia manifestat que el llenguatge es fa cada dia més ràpid, més breu, que es val només de frases curtes, cada vegada més concretes, tot procurant de sintetitzar al màxim el pensament. I és per raó de síntesi, doncs, que el llenguatge viladotià es tornava cada dia més plàstic i, alhora, també per aquesta raó de síntesi, el poema anava deixant de ser una entitat discursiva per passar a ser una entitat gairebé exclusivament visual, on el llenguatge quedava reduït a les mínimes paraules, o només a lletres, com és el cas del Poema de l’home, que ara es pot veure en una escenografia a la Galeria sud del Claustre de la Seu Vella de Lleida, obra de l’arquitecte Jaume Farreny, i a partir de la segona quinzena de juliol s’instal·larà a la Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové a La Pobla de Cérvoles, a les Garrigues.

I tota aquesta seva obra més plàstica, de resultes d’objectes trobats, perfectament presentada pel mateix Guillem Viladot, sense títol ni data, mostra la poètica del desús. L’objecte i la seva relectura desvetllen l’actitud inquieta i experimental d’en Viladot per expressar-se més enllà del llenguatge escrit. I és per això que diu que “tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas defensar-lo, sinó per amargar els altres que ignora”. I de tots aquests seus altres llenguatges la seva Fundació presenta tots els Objectes de Companyia, bona part dels quals ara també es poden veure als Espais Volart de la Fundació Vilacasas, sota el guiatge d’Àlex Susanna, en una exposició intitulada Guillem Viladot, l’experimentació incessant que és, certament, el que era, en Guillem.

[noticiadiari]2/235844[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/235591[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/234970[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/235222[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/234601[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/234374[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/234052[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233783[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233400[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233199[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232166[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232165[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231679[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231388[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231063[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230759[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230476[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230206[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229825[/noticiadiari]