"Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses"

“Les guerres”, escriu el falcó de Sueca, “haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses”. Joan Fuster constata el fet i alhora sap també que una guerra sense desenes de milers de joves morts no seria una guerra de veritat per tal com la joventut és la garantia de la continuïtat d’un país, on recauen totes les seues esperances de futur que sempre en són poques per als miserables, els desvalguts.

Els poetes fan una crida a la joventut perquè agafen les armes i es llancen de braços a la puta mort. Enverinats per l’odi, enalteixen el sacrifici per la pàtria de criatures de divuit, vint, vint-i-pocs anys que deurien estar treballant, amant, estudiant... Morir jove matant gairebé esdevé un fet pel qual deuríem sentir enveja. Els poetes sovint són perversament bel·licosos. Els exèrcits sempre els manen vells mentre els poetes reciten abrandament i les bandes executen himnes marcials en un clima d’eufòria.

Mateu els joves i no quedarà res. La lògica de la guerra és implacable. Quin sentit té matar els vells quan allò que desitges amb totes les teues forces és extingir el contrari, eliminar-lo com si fos una rata o un insecte fastigós, impedir que prevalga? Després de la Primera Gran Guerra regions enormes d’Europa van quedar pràcticament despoblades, a penes habitades per vells del tot incapaços de salvar les seues pròpies propietats de la ruïna econòmica. Vells enfonsats en el dolor causat per la pèrdua dels seus fills, dels seus néts.

A França s’aixequen uns 30.000 monuments que inútilment recorden aquell desastre desencadenat per les rivalitats econòmics del capitalisme i el fanatisme nacionalista dels imperis. Als mateixos es poden llegir els noms d’homes que van morir sent a penes uns xiquets. Sovint trobes els de dos, tres germans, o més encara, que han caigut als camps de batalla de Verdun, Marne, Somme... Monuments sinistres, desgastats per la pluja, coberts de verdet i brutícia que vigilen places solitàries de pobles que mai més van recuperar la vitalitat dels anys de pau. I estan també els grandiosos ossaris i els cementeris militars i les plaques mortuòries de les esglésies penombroses de Bretanya, Francònia, Normandia... 

I després vingué la Segona Guerra i una vegada més la joventut d’Europa es va convertir en una serralada de calaveres. I, encara, vindrien les guerres dels Balcans i les d’Àfrica...  
Quasi cent dies després de la invasió d’Ucraïna, l’alt comissionat de l’ONU ha verificat la mort de 3.541 persones, entre les quals 239 xiquets i xiquetes. Són xifres, però, a la baixa.  
Els bàndols enfrontats també canten nombres de soldats morts. El govern de Kíiv assegura que ha perdut 1.300 combatents i que ha matat 26.650 russos. El de Moscou diu que n’ha perdut 1.351 i que s’ha tret del mig 14.000 ucraïnesos. Com siga, les matances continuen. Són els joves els que es massacren en el front i els seus fills, pares i mares, avis i àvies els que en pateixen les conseqüències d’una guerra que sembla que durarà encara molt de temps. Les guerres les haurien de fer els vells, d’acord, però no seria el mateix. Tot plegat, deixaríem de ser biològicament l’espècie brutal que som.

[noticiadiari]2/234374[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/234052[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233783[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233400[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233199[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232166[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232165[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231679[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231388[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231063[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230759[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230476[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230206[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229825[/noticiadiari]