A principis de l'any 1915 el teatre d'operacions occidental de la Gan Guerra havia quedat fixat, després de les batalles del Marne i la primera d'Ypres, per mitjà d'una línia de trinxeres que arrencava de la costa del mar del Nord i queixalant Bèlgica i França arribava fins a la neutral Suïssa. En aquelles contrades la Primera Guerra Mundial seria, durant uns quants anys, una carnisseria estàtica, un cementiri inamovible, la tomba de milions d'homes a banda i banda del fil-ferrat.

Però la guerra no era pas igual arreu. A l'escenari secundari de l'Àfrica els aliats se les veien amb l'alemany Lettow-Vorbeck i al front oriental els imperis centrals s'enfrontaven a russos i serbis en una guerra de moviments que oferia victòries i derrotes a tots dos bàndols.

Encara més cap a l'est, al Caucas, les tropes del tsar havien infligit una severa derrota a les forces turques, un fet que va ajudar als aliats a prendre una decisió que, d'haver reeixit, podria haver tret Turquia de la guerra, o si més no, ajudar decisivament a escurçar la guerra. L'imperi otomà, un estat plurinacional convuls i decrèpit, semblava una presa fàcil malgrat la revolució que havia dut al poder als Joves Turcs, i portar la guerra fins a les portes de Constantinoble, una manera de desbloquejar els passos entre el mar Negre i la Mediterrània que permetrien, a banda de deixar els turcs fora de joc, tenir contacte directe amb la península de Crimea i, per tant, abastir les tropes russes, que al seu torn podrien atacar els alemanys per l'est per, finalment, afeblir la seva presència al front occidental.

Objectiu, Constantinoble

És així com a principis de gener es comença a planificar la campanya dels Dardanels, una operació que comptarà des del primer moment amb el suport entusiasta de l'aleshores Primer Lord de l'Almirallat del Regne Unit -ministre de Marina-, Winston Churchill, i que té com a objectiu plantar una marina de guerra davant d'Istanbul, ciutat encara anomenada Constantinoble a l'Europa occidental. Així és com el 19 de febrer del 1915, les armades britànica i francesa inicien les operacions bombardejant la península de Gal·lípoli i intentant forçar el pas dels Dardanels, un estret certament prim, amb punts on la llengua d'aigua no arriba als 2.000 metres d'amplada. Les bateries de costa i les mines fan fracassar l'atac, de manera que després de nous intents, el comandament aliat es veu forçat a canviar d'estratègia i opta pel desembarcament d'infanteria.

Les tropes triades per a l'operació són britàniques i franceses però sobretot, australianes i neozelandeses, que van conformar el cèlebre ANZAC (Australian and New Zealand Army Corps) un exèrcit conjunt creat ad hoc per a la campanya i que portarà el pes de la batalla.

  El primer intent de desembarcament, fracassat, va tenir lloc el 18 de març. L'enfonsament de tres vaixells va fer avortar l'operació. Just un mes després, el 18 d'abril, es va tornar a provar sort, ara atacant en diferents punts a la vegada. Segon fracàs. El tercer intent, el 25 d'abril, va aconseguir desembarcar al cap Helles, just a la punta sud de la península, uns 30.000 soldats, tot marcant l'inici de la batalla a terra, caracteritzada per la incapacitat dels expedicionaris d'avançar terra endins.

Immobilitzats a les platges

De fet, tot l'exèrcit desembarcat, més els reforços i els subministraments, va quedar immobilitzats a les platges. L'exèrcit turc, sota el comandament del general alemany Otto Liman von Sanders, es preparà per mantenir les posicions, en entendre l'avantatge tàctic que els suposava tenir immobilitzat un exèrcit enemic i controlar les zones altes. Les metralladores, armes mortíferes que ja havien demostrat la seva efectivitat a les trinxeres del front occidental, van atorgar un plus de superioritat als turcs, que van repel·lir tots els atacs llançats per les forces desembarcades. Els pitjors moments es viuran precisament aquell 25 d'abril, quan companyies senceres acabades de desembarcar cauran sota el foc enemic, incapaços d'ocupar els turons on els turcs estaven perfectament atrinxerats.

Un episodi singular de la batalla va tenir lloc en el que posteriorment s'anomenaria la cala ANZAC. En aquesta cala hi van desembarcar tropes australianes i neozelandeses, a una certa distància del lloc previst inicialment. En intentar ocupar les altures l'aferrissada defensa turca els ho va impedir, ocasionant una gran mortaldat. Comandava les forces turques el coronel Mustafà Kemal, posteriorment anomenat Atatürk, pare de la Turquia moderna i president del país entre el 1923 i el 1938.

Lluny de fer-se enrere, la resposta aliada a l'atzucac serà enviar-hi més soldats, de tal manera que a l'agost es produirà un nou desembarcament, no ja a la punta de la península sinó en una badia uns quilòmetres al nord-oest. El 6 d'agost, 20.000 soldats desembarquen a la badia de Suvla, on ben aviat queden també empantanegats i sense poder avançar cap a l'interior. De fet els dos enclavaments, situats a uns 40 quilòmetres de distància, no aconseguiran connectar.

Des d'aleshores i fins a finals d'any, el front queda estancat i les tropes desembarcades passen tot tipus de penalitats, immobilitzades en estretes franges de terra abocades al mar i fracassant en tots els intents de prendre la iniciativa. Entre desembre del 1915 i gener del 1916 les tropes van ser evacuades, admetent finalment el fracàs de tota la campanya. Actualment, Austràlia i Nova Zelanda celebren cada 25 d'abril l'ANZAC Day, jornada festiva en que es recorden els 8.141 morts en campanya i els més de 18.000 ferits. El film 'Galipoli', dirigit per Peter Weir el 1981 i protagonitzat per Mel Gibson, es basa en aquests fets històrics.