[santjordi2023]
Són dos dels grans noms literaris d'aquest Sant Jordi. La periodista Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la Les nostres mares (Proa), un homenatge a tot una generació de dones nascudes els anys cinquanta que van ser rebeques contra un sistema opressiu que les volia anorrear. Aquesta és la seva tercera novel·la. 

Gemma Ventura (el Vendrell, 1990) ha publicat la seva primera novel·la, La llei de l’hivern (Destino), que ha obtingut el Premi Josep Pla. És una mirada amb traç poètic entorn el comiat d'una noia al seu avi, un home que li ha descobert una altra manera de viure. Totes dues escriptores -amb qui conversem a la llibreria Ona- mostren la força evocadora del drac de la paraula, que tant pot ser eina per transformar la societat com aliat per mirar-se al mirall d'una altra manera. És el poder màgic de Sant Jordi.

[youtubedestacat]https://www.youtube.com/watch?v=vbvIFr1Bm54[/youtubedestacat]


- Estan imparables. S'esperaven l'èxit de les seves obres?

- Gemma Ruiz (G.R.): Obre foc, Gemma.

- Gemma Ventura (G.V.): Jo estic molt contenta. Aquest és el primer llibre que he escrit i que hagi rebut el Premi Josep Pla és una sort. A més, va ser la Nit de Reis i com vaig dir aleshores, és un llibre tocat per la màgia. Perquè tot el que ha anat passant des d'aleshores ha estat una festa. Fa tres o quatre mesos que tombo per Catalunya. Vaig a pobles on no he estat mai i estic molt contenta d'haver fet aquest camí.

- G.R.: Jo ja no m'esperava guanyar el Premi Sant Jordi. Però després, un segon premi molt gros és que estigui tenint impacte el que tu vas fer, el que a casa teva pensaves, feies i perpetraves. Que això tingui aquest retorn. Perquè tu tires la pedra i mai saps quantes finestres tocaràs. El fet que estigui corrent tant i estigui corrent com l'aigua és una cosa que em fa fer pessigar.   

- La llei de l'hivern i Les nostres mares són de temàtiques diferents, però trobo que tenen punts de trobada. La llei de l'hivern mostra el lligam d'una noia amb un avi que es mor. Mentre que Les nostres mares fa un homenatge a una generació que no hem reconegut prou. Totes dues novel·les posen el focus en generacions precedents. Són novel·les sobre el reconeixement que devem a la memòria?

- G.R.: En el meu cas, seguríssim que és així perquè deriva de la presa de consciència que, així com ens hem referenciat amb els pares, no hem celebrat aquest referent que han estat les nostres mares. No només de portes endins sinó de portes enfora. Jo sempre dic que quan hem vist com les mares es posicionaven en el món han estat la nostra brúixola. Per nois i per noies. I això no ho teníem dimensionat com tocava. I sí, és un clar tribut a les que ens van precedir perquè gràcies a elles som qui som nosaltres. És una mirada enrere però per mi també és una mirada a l'actualitat i és un comptador a zero mirant d'on venim. 

[blockquote]Gemma Ventura: "L'avi Ricard del llibre encarna d'alguna manera el que a mi més m'agrada, que és la salvatgia, allò que està als marges"[/blockquote]
- El Ricard, l'avi de La llei de l'hivern, ha fet de pare i de mare.

- G.V.: Per mi, també és un homenatge a les persones que ens fan ser com som. En el meu cas, a les persones que ens donen una altra versió de la vida. Normalment, tot està molt programat. Ja tenim un recorregut establert quan naixem. S'espera que fem unes coses quan tenim 10, 20, 30, 50 anys. A mi això em provoca una mena d'asfíxia. A través d'aquest avi Ricard s'obre una finestra perquè li diu que la vida pot ser més àmplia i pot ser d'una altra manera. Em fa l'efecte que hi pot haver moltes més formes de vida que són vàlides i segurament aquest avi Ricard del llibre encarna d'alguna manera el que a mi més m'agrada, que és la salvatgia, allò que està als marges.

- He vist que les dues autores dediquen els llibres a les seves mares. 

- G.R.: En el meu cas, era imperatiu perquè la novel·la és sobre la generació d'ella.  

- G.V.: Jo li he dedicat a la meva mare perquè -i ara que anem juntes amb la Gemma a molts llocs també m'hi ha fet pensar- hi ha tantes coses invisibles que ha fet que, com que les ha fet sempre, ja no tenen un valor. La meva mare sempre ha estat al meu costat. Jo, quan escric, puc ser un corconet dels bons. T'acompanya la inseguretat. No saps ben bé el que estàs fent. I a mi em costava dir: va Gemma, espavila i endavant. I ella és la persona incondicional que sempre ha estat al meu costat. Per tant, li he dedicat a ella. I li he dedicat a l'atzar per ser tan generós. Quan dic atzar, dic tot allò que és imprevisible i que el futur m'ha donat.
 
- Sobre el que deia de la part salvatge i la gent que viu als marges, a Les nostres mares apareixen immigrants que fan de cuidadores, com la Gabriela, que ve del Perú dels anys de Sendero Luminoso, o una lesbiana que amaga la seva sexualitat. I a La llei de l'hivern, hi ha personatges que viuen als marges, com un rodamon que és molt especial. Aquest vessant els atreu?

- G.V.: A mi, sí. Ja d'entrada, posar un rodamon en un llibre, que una noia s'enamori d'un rodamon per mi és una manera de dir que la bellesa pot estar a altres llocs. Es diu com ha de ser un home bonic o una dona bonica, però per mi la llibertat comença en els teus ulls, ets tu qui has de dir on està la bellesa i la lletjor. Ets tu qui has de dir on està la felicitat. Perquè d'alguna manera en aquest llibre també parlo d'això. De nou aquesta asfíxia, que ens diuen què és la felicitat, com si ser feliç fos una cosa que es pogués comprar. La felicitat és particular. La pots trobar en el moviment de la fulla d'un arbre. Per això, torno a apartar-me per mirar la vida des d'un altre lloc.

- Un altre element que potser les vincula és que totes dues novel·les són sobre la superació, sobre saltar molts murs, derrotar moltes pors. 

- G.R.: És que els feixismes arrasen les identitats de les persones i, en concret, arrasen la dignitat de les dones. Un feixisme, quan entra en qualsevol lloc, ho estem veient ara a Polònia i Hongria, el primer que fa és carregar-se els drets sexuals i reproductius de les dones, la meitat de les seves societats. Més que la superació, que és un terme que s'ha pervertit molt, a mi m'agrada dir que és una botifarra al règim el que fan les dones. També m'agrada explicar que la Transició ens ha vingut explicada a través de l'èpica que semblava que només havien fet els homes amb corbata o els homes amb americana de pana, i les que no eren això també van fer aquesta democràcia. És una història de subversió, de les dones que diuen: nosaltres, nascudes els anys cinquanta, amb una mala educació nacionalcatòlica embotida en els nostres cervells, no serem la nueva mujer que voleu que siguem. Potser ho farem veure, potser haurem de fer el servei social, però després farem el que voldrem. El llibre exposa aquesta subversió que no s'ha fet èpica, no s'ha considerat heroica. 

[blockquote]Gemma Ruiz: "La literatura, el cine, les sèries, et donen un mirall, el problema és quan en el que reflecteixen no hi ha espai per a tu"[/blockquote]
- Posa els focus sobre la meitat oblidada de la història de la Transició?

- G.R.: Totalment. És l'altra Transició, com em va dir una companya, és l'altra Transició que no hem explicat. La Transició també s'ha romantitzat molt, fins i tot banalitzat, però no era una festa per les dones. El dret a l'avortament cap partit d'esquerres el va dur en el seu programa en les primeres eleccions. 

- M'ha atret com les dues novel·les plasmen la solitud amb què se senten moltes persones en un ambient hostil. Hi ha moltes Anites, per esmentar un personatge de Les nostres mares, amb una vida escapçada i sense poder transmetre el que sentien. O els habitants d'aquest poble angoixant de La llei de l'hivern, tenallats per les pors. Un poble on tots hi hem viscut un dia o altre, amb uns pidolaires que no demanen almoina sinó l'aprovació dels altres.

- G.V.: Exacte. Per mi, aquests personatges secundaris responen a la manera de viure del món d'avui. Hi ha personatges que en lloc de demanar diners demanen aprovació, que és el món d'avui. Tot el dia anem passant el plateret. T'agrada això que faig? I el que faig té el valor del que tu em dius. Això per mi és tristíssim. N'hi ha un altre que va amb un carro robant el rellotge de la gent i dient: "Ja ho faré! No tinc temps!", que és aquesta dèria que tenim. La millor vida sempre és en el futur, en lloc de viure en el present. Un home que té les mans emmanillades tira la clau al riu i demana als altres on és la clau. I això també respon a aquest model de vida de fer culpables als altres de la vida que fas. El que tu fas no és culpa del teu germà o de la teva feina. Sigues responsable de tu mateix. 

- Quines eines pot donar la literatura per acompanyar contra la solitud i les pors? 

- G.R.: La literatura, la ficció, el cine, les sèries, el que et donen és un mirall, i el problema és quan en el que reflecteixen no hi ha espai per tu. Quan qui crea discurs de ficció només el crea per un segment de població, que és el que sempre ha passat, per les classes 
dirigents i els homes d'aquestes classes dirigents, aleshores t'exclou d'aquest relat. El que hauríem de procurar és que aquest ascensor social no s'encallés perquè totes aquestes ficcions et parlessin a la cara. Per tant, jo crec que la ficció, la literatura, hauria de ser prou diversa perquè tothom pogués tenir aquell moment de dir: jo soc això, no estic sol. 
 
- Entenen la creació literària també com una arma?

- G.V.: Jo no. Jo la veig com el lloc on tot és possible. Fins i tot el lloc més íntim de mi mateixa. Un lloc sense censura, límit ni perímetre, on he fet anar la imaginació per on he volgut. Per mi és una forma d'entrar dins dels altres. El que més m'interessa a la vida és entendre els altres, observar-los. Per mi és un misteri. Com pot ser que tots siguem tan diferents, que dins del cap de cadascú hi ha unes pors i unes il·lusions tan diferents i que, alhora, més o menys ens entenguem. Per mi, la literatura és una forma d'entendre la condició humana.   

- G. R.: Per mi, potser és una mica més prosaic que la Gemma, que és molt més poètica
que jo. I per mi sí que és una manera de trobar els arguments i els personatges que a mi m'haurien fet falta tenir. Des del meu punt de vista o des del meu lloc petit creo aquestes circumstàncies, aquests arguments que a mi m'hauria agradat llegir molt abans que ara. 

- Comparteixen referents literaris?

- G.V.: Segurament.

- G.R.: Sí, però no n'hem parlat. Anem a molts actes juntes i parlem molt, però d'altres coses de la vida, que està molt bé. 

- G.V.: Jo diria la Mercè Rodoreda.

- G.R.: Fa temps que no l'he llegida, la vaig llegir molt de joveneta i per mi també.

- G. V.: La mort i la primavera. M'agrada molt aquesta riquesa del llenguatge. 

- G.R.: Víctor Català també, els drames rurals.

- G.V.: A mi hi ha els que m'agraden com escriuen i els que em perforen. A mi m'han perforat Mercè Rodoreda, Antònia Vicens, Stefan Zweig, segurament també Dostoievsky i Manuel Forcano. 

- G.R.: Veus? Jo no soc tan poètica. A mi, els que em claven la punxa són noms com la Lucia Berlin, amb el seu Manuel per dones de fer feines. Vaig veure una manera d'escriure que vaig dir-me que tot això que em bullia al cap, mai arribaria al seu nivell però em generava ganes d'escriure. Amb una Vivien Gornick també em passa, amb Joyce Carol Oates també. Les rellegeixo per veure si se m'enganxa alguna cosa.    

- Definirien la seva obra com a feminista?

- G.R.: Jo soc feminista. La nit del Premi Sant Jordi vaig dir que la novel·la era feliçment feminista per fer una mica la broma amb el títol de la Maria Aurèlia Capmany Feliçment soc una dona. Però la literatura realment no té etiquetes. Només es té la barra de posar etiquetes al que escrivim les dones perquè el que escriuen els homes es considera universal. No veuràs cap epígraf que posi literatura masculina o amb ulls d'home. 
 
- És el cànon.

- G.R.: Efectivament. Jo soc feminista, però que se'n pot no ser en l'ambient irrespirable en què vivim?

- G.V.: Jo no he escrit aquest llibre amb l'objectiu que fos feminista. Això més aviat ho hauria de dir el lector.

- Son dues escriptores premiades el darrer any. Creuen que la literatura catalana viu un bon moment?

- G. R.: Jo crec que sí. Estem en una llibreria d'on sortiries amb carretons plens. Crec que estem en un moment esplendorós. 

- G.V.: No només d'autors d'aquí sinó també de traduccions, que no en parlem prou i també s'han de celebrar. Ara mateix, amb Les afinitats electives de Goethe.   

[blockquote]Gemma Ventura: "Que una noia s'enamori d'un rodamón per mi és una manera de dir que la bellesa pot estar a altres llocs"[/blockquote]
- Pateixen per la llengua? On se situen en el debat sobre el futur del català? 

- G.V.: Quan vaig entrevistar la Carme Junyent a Catorze, ella deia que mantinguéssim el català i no canviéssim, i ho vaig fent. És un exercici molt recomanable. S'ha d'intentar viure amb normalitat en català. El problema és quan vas buscant enemics a tot arreu. 

- G.R.: Jo això ho he fet tota la vida. Mai he canviat de llengua. A no ser que em diguin que no m'entenen de res. Però mai m'he trobat en cap situació violenta. Més aviat em trobo amb gent que em diu que soc l'única que parla en català. Per mi és natural com respirar parlar sempre en català. Aleshores, preocupació? Sobretot pels referents que té la joventut. El món virtual, digital, és majoritàriament en castellà o anglès. Crec que hem de ser moderadament optimistes perquè el desànim et resta energia. S'ha d'estar alerta i els responsables públics són els que han de crear els mecanismes de correcció d'aquest mercat. 

- La cultura del llibre, en aquest món sotmès a tantes transformacions tecnològiques de tot ordre, resistirà?

- G.R.: Home, el llibre digital havia d'enterrar el llibre de paper i no ha passat. Jo crec que sobreviurà perquè està molt incardinat a la vida. No s'està suplint per res.
 
- I ens quedarà temps per llegir?

- G.R.: Això és el que deia la Gemma: ens l'hem de buscar. No hem de fer culpable ningú de fora, som nosaltres els qui en tot cas no ens reservem prou espai.

- G. V.: Fins i tot diria que el temps de llegir et protegeix. Per mi, és el moment que ningú t'emprenya, tens apagat el mòbil i pots apartar-te del món. Aturem un moment el temps. En el llibre també en parlo, aquesta manera que tenim de viure és una de les meves pors, que anem sempre atabalats. Una cosa que tenim és el temps. Precisament un dels personatges del llibre és el temps.

- G. R.: Però costa, eh, a mi em costa apagar el mòbil.

-  G.V.: Jo aquest llibre el vaig fer gràcies a que vaig apagar el mòbil i me'n vaig anar enmig d'una muntanya d'Escòcia, sola i amb cabres. Quan apagues el mòbil és com si veiessis millor. Se't desperten els sentits. Vindràs amb mi a Escòcia, Gemma.

- Aquest any, Gemma Ruiz és la pregonera de Sant Jordi. És un bon moment per llançar sobre el llibre i sobre la paraula.

- G.R.: Jo que sigui una mica Sant Jordi tot l'any perquè és un dia extraordinari, amb una fal·lera dels llibres. Home, un llibre cada dia potser no, però jo diria d'anar a la llibreria una vegada a la setmana.

- Ha guanyat el Sant Jordi, un guardó que no premiava una dona en les darreres dinou edicions. I si mirem els pregoners de Sant Jordi, del 2003 al 2014 tot van ser homes. Què ens diu això? 

- G.R.: Ens diu que érem inconscients d'aquesta desigualtat i que la teníem naturalitzada, que la trobàvem perfectament possible que any rere any a qui se li donés aquest honor fos un home i no ens preguntéssim si això era una mica injust respecte a tot el ventall que hi ha de creadores. Però també t'indica l'evolució en positiu. Per tant, és allò que dèiem, hem de ser moderadament optimistes. Però quan hi ha avenços, sempre hi ha reaccions brutals. Si hi ha una reacció, li plantarem cara.

[blockquote]Gemma Ruiz: "Quan hi ha avenços [en el protagonisme de les dones], sempre hi ha reaccions brutals. Si hi ha una reacció, li plantarem cara"[/blockquote]
- Els fa por una reculada així? Abans parlàvem de la cultura de la paraula, lligada a tot el que ha representat la Il·lustració, que està sent qüestionada en molts llocs. Temen una reviscolada de partits i moviments reaccionaris?

- G.R.: Fa por perquè aquesta gent té molts diners. Estan instal·lats també a Europa i generen un ideari d'ensinistrament a l'extrema dreta. Ho qüestionen tot i de manera sistemàtica, amb molt de màrqueting. Fa por que aquell feixisme trumpià hagi desembarcat a Europa a través d'Itàlia, Polònia, Hongria i també de l'extrema dreta d'aquí.  

- G.V.: Aquest fanatisme és el pitjor de les persones. És complicat perquè et preguntes què hi pot fer l'art. Abans dèiem si podia ser una arma contra tot això.

- G.R.: Jo crec que sí. Per assenyalar-ho, per no callar, per fer d'altaveu. Hem de plantar cara sempre.   
 
- Quin llibre comprareu o regalareu per aquest Sant Jordi?

- G.R.: Jo crec que no tindré temps per comprar cap llibre. No vull fer un farol que després no compliré.

- G.V.: Aquests mesos que anem per llibreries, en cada una me'n compro. A casa tinc un munt de llibres per llegir perquè ara no puc. Tinc el cap sec. Crec que el que faré és que entre parada i parada em deixaré seduir. 

- G.R.: Doncs jo faré com la Gemma. Jo aquests dies estic aprenent molt d'ella. 

- G.V.: I jo de tu.

- Volen destacar algun altre element dels seus llibres o de Sant Jordi?

- G. R.: Jo només volia dir que plogui a partir del 24. Sembla que està assegurat que no plourà el 23. Que plogui molt a partir del 24.