Han estat 14 anys sense material nou, un llarg silenci que es va veure trencat per l'aclamada gira del 2011, que va comptar amb tres concert al Palau Sant Jordi –una fita de la qual molts pocs grups, fins i tot de projecció internacional, poden presumir–, i que va demostrar que el grup segueix viu en el record de moltes generacions. De tot això, i de moltes més coses, en parlem amb Gerard Quintana, el primer gran “frontman” del “rock català”, que torna en plena forma i parla sense embuts.
- El 2011 van tornar fent un triplet al Sant Jordi, i amb una gira posterior per Palma, Tarragona i Girona, amb 90.000 espectadors en total. Són xifres que parlen per si soles, i imagino que aquell retorn va ser clau per pensar en una nova reunió i per decidir que havien de fer un nou disc i gravar noves cançons.
- Per nosaltres va ser tota una sorpresa. Volíem celebrar que feia 25 anys que érem una banda, però el fet va coincidir amb els estudis d'en Josep Thió, que estava fent la carrera d’Arquitectura. Aleshores –i com que sempre prenem les decisions sense pensar en els grans condicionants, sinó en els petits detalls més quotidians–, només teníem disponibles els mesos de juliol, agost i una mica de setembre per preparar la gira. Com que disposàvem d'aquest temps tan mínim i concentrat, la voluntat inicial era fer un únic concert.
- La idea era fer-lo en el lloc més gran possible?
- Sí, i de seguida vam pensar en el Palau Sant Jordi, però sense tenir clar si el podríem omplir. En tot cas, vam triar el lloc pensant que allà podríem aplegar-hi tothom, fer un únic concert i evitar haver-ne de fer deu amb deu mil persones, sempre pensant que, així, en Josep podria seguir estudiant amb tranquil·litat.
- Però la cosa es va anar complicant.
- Però de manera molt meditada. Vam trigar un mes en decidir cadascun dels tres concerts del Sant Jordi, perquè això ens generava un debat molt intens. A poc a poc, i pensant molt bé cada nova passa, vam arribar a set concerts: dos a Girona, un a la plaça de braus de Tarragona, a Mallorca, i els tres del Sant Jordi. De fet, ens van proposar de fer-ne un quart i vam dir que no! Quan portes deu anys sense tocar amb un grup i has deixat tancat un projecte en un dels seus millors moments, no et planteges gaire coses. Tampoc saps quin lloc ocupes en la memòria de la gent.
- La reacció i aquesta resposta tan entusiasta imagino que diuen moltes coses. Com es va sentir Sopa de Cabra amb aquesta demostració d’afecte tan bestial per part del públic?
- Amb un gran agraïment. I amb ganes d'assumir el gran repte de fer un disc amb cançons noves desconegudes que hauran de conviure amb unes cançons que són molt conegudes. Tant, que ara ja són més de la gent que nostres. Però, saps què passa? Que també hi ha hagut un discurs, provinent de la “modernitat”, que sempre ens ha deixat en molt mal lloc. A nosaltres i a la nostra generació, la que es va etiquetar com a “rock català”.
- De quin discurs parla? De la resta de músics que no entraven en aquesta etiqueta?
- No, no és un discurs des dels músics, és més des dels “teoritzadors de la música”, que en molts casos són negociants, gent que potser té una revista i que la utilitza per posar el focus en certs festivals que ell mateix gestiona i així poder anar fent el seu negoci. Tot s’ha mercantilitzat tant! Jo he arribat a sentir coses... Per exemple, en David Broc, que li he sentit a dir que “el pitjor que li ha passat mai a la cultura catalana” som tota aquesta gent.
Gerard Quintana. Foto: Adrià Costa
- A nosaltres, com a màxims exponents de tot allò. Són coses tremendes, amb una càrrega d’odi tan gran que podies arribar a pensar que aquell discurs era, realment, el que havia quedat. Per sort, no és així. Malgrat aquest discurs tan repetitiu i destructiu, ens vam trobar que hi havia molta gent que s’estimava aquella música. Tot i això, ens van arribar a dir que érem uns pretensiosos per voler omplir el Sant Jordi. Recordo certs periodistes que ens deien que no ompliríem ni la meitat! I t’ho deia gent que, en principi, ha de tenir una fotografia mesurada del que està passant, perquè estan movent-se, voltant i preguntant. En aquest sentit, se’ls van trencar absolutament tots els esquemes. I això és un símptoma que no sé si passa a gaire llocs... Però que passa molt sovint en aquest país nostre. És com si sempre es volgués fer el país més petit. Només hi ha d’haver un grup. Només un estil, només una cantant. La resta, no val. Però... si hi ha molta gent amb moltes qualitats! Seria molt més interessant sumar tot aquest patrimoni i anar-hi afegint capes. I això ens ajudaria a veure la perspectiva d’on venim i on anem.
- Però cada generació necessita “matar el pare”, autoafirmar-se amb uns referents que plantegin una ruptura amb allò que sona en cada moment. Els que ho proposen no és només la crítica musical, també els grups que van apareixent.
- És gairebé una qüestió de genètica (riu). Les generacions s’identifiquen molt més amb els avis que no en els pares, que són just els que vénen abans. Per exemple, passa amb Manel o Els Amics de les Arts, on hi pots trobar més reminiscències amb el Grup de folk, el Sisa, el Pau Riba o amb La Trinca, que no pas amb nosaltres. I també grups com Txarango o La Pegatina, que em recorden més a l’Orquestra Plateria i tota aquella renovació dels ritmes sud-americans que van liderar, sense oblidar La Troba Kung-Fú i Dusminguet, amb un Joan Garriga que ha fet molta feina en aquest sentit i que tenia com a gran referent a Manu Chao i aquella moguda.
- Explicat així, sembla que tot sigui un teixit de referències i generacions interconnectades.
- És molt maco tenir perspectiva, perquè vas veient com tot lliga. T’adones que els grups que aconsegueixen ser molt presents en el públic generalment no són els qui inventen alguna cosa. Són els capaços d’actualitzar una tradició o uns referents. I això està passant, constantment. Però, quan arriba algú amb la destral i comença a carregar-se el bosc, penses que sembla una estratègia per fer més feble el país.
- Això que està explicant em recorda moltíssim tot el que va passar l’any 1991, amb el famós concert del Sant Jordi. Sempre s’ha remarcat, per part de bona part de grups i implicats, que la premsa barcelonina no se’n va assabentar fins que s’ho va trobar, de manera tan multitudinària. Va haver-hi aquell “boom”, amb els quatre grups en escena i un ple absolut, però semblava que allò era un fenomen que passava a comarques.
- Barcelona, i la premsa barcelonina, va viure molt d’esquena a tot allò. Però, fixa’t que un diari com El País, a partir del concert del Sant Jordi del 91, comença a treure un suplement setmanal que es diu “Cop de rock”. Amb tot, jo sempre tinc la sensació que allà, en aquell moment, es va acabar una etapa. El “rock català” va existir fins al Sant Jordi. Els anys anteriors van ser quan era cert, quan a comarques s’omplien camps de futbol amb quinze mil persones de manera habitual. I Barcelona era tan “moderna” que no podia acceptar tot allò, un moviment que, a sobre, no venia “de la tendència”, sinó que tenia referents que estaven als anys 70. Es creava una mena de xoc, perquè la capital del país va estar molts anys perdent el control. I crec que això explica tot l’odi de revistes com Rockdelux contra la nostra moguda, que se’ls escapava de les mans. Però, és clar, ells vivien de muntar BAMs i de muntar altres festivals.
Gerard Quintana. Foto: Adrià Costa
- Evidentment! Però bé, tampoc hem estat convidats en PopArbs ni en Primaveres Sounds... En aquella època, havíem perdut el control de la indústria. Des de la moguda del “rock laietà”, les discogràfiques van anar a Madrid. I llavors en Tierno Galván va fer la jugada de donar suport a la “Movida”, que estava molt més subvencionada que el “rock català” i mai va tenir aquest estigma, amb grups que tenien una qualitat pèssima, que venien del “punk” i que amb prou feines sabien tocar (com Parálisis Permanente, Kaka de luxe, etc). De sobte, Barcelona havia perdut la partida. Fins i tot, els grups d’aquí que venien amb la “Movida”, on es projectaven era a Madrid (Loquillo, Rebeldes, Gatos Locos, etc). No és fins l’arribada de grups com Manel i Mishima que no tornem a recuperar Barcelona com a creadora de la tendència majoritària. Ep! Però no oblidem que això també es fa amb la col·laboració d’alguns mitjans de comunicació, que ajuden a fotre merda sobre tot el que s’havia fet abans. Jo entenc la música com una cosa més àmplia, més enriquidora. Quan els professionals tinguin aquesta visió cultural més de teixit i menys de negoci, potser no serem tan “Tercer Món”.
- O potser és quan serem un país normal.
- Més aviat estem abocats a ser cada vegada més “Tercer Món”, perquè maltractem la música i la cultura, en general. Fins al punt que no ens adonem que aquesta pretensió que tot sigui gratuït i lliure és mentida, perquè tothom paga a una operadora de telefonia de manera incontestable, i perquè aquestes empreses són els més grans inversors en publicitat als mitjans d’informació. Cal dir que aquests continguts són impossibles de mantenir d’aquesta forma i que ens haurem de conformar amb una escena “amateur”. Tot això ho dic perquè l’any passat va caure un 60% la contractació en el circuit cultural de la música. Aquest és el retrat que ens diu on som.
- Però la subvenció ha estat sempre molt estigmatitzada. Vostès van patir tota una sèries d’atacs i menyspreu perquè es deia que els grups del “rock català” estaven fortament subvencionats per la Generalitat.
- Però, què vol dir subvenció? Que et paguin un videoclip? Suposo que vam pagar ser de comarques i ens van llençar molta merda, com li poden estar llençant ara mateix a l’Ada Colau, quan encara no fa ni un mes que governa, i quan encara no ha pogut demostrar si fa bé les coses. En aquest país som molt així. Jo sempre he demanat que es fessin públiques les subvencions de cultura i música d’aquests darrers 40 anys a Catalunya, i tothom s’emportaria una sorpresa. I alguns dels que més han parlat s’haurien de mossegar la llengua i els cauria la cara de vergonya. Un dels moviments més subvencionats no era ni en català: la rumba. Ojos de brujo ha tingut ajuts bestials, com mai ningú no havia tingut. O en Lluís Llach, que tenia una bona picossada per fer un concert. I què se’n diu que les grans ajudes se les emportin les gran estructures, com el Liceu o el Palau Sant Jordi? Són llocs on si vols anar a tocar has de pagar un ull de la cara, com a mínim!
- Tornant al repte que deia que suposava tornar a fer noves cançons, com és que Sopa de Cabra no ha volgut quedar-se en un simple “revival” de “hits”?
- Suposo que perquè pensem que encara som capaços de fer el nostre millor disc. Sona pretensiós, però aquest disc que estem preparant és una conseqüència del “Plou i fa sol” (2001) i de tot el que ha passat després. I aquesta etapa la vam viure molt poc temps, només en els dos darrers discos. Pensem que podem anar més enllà, i que és fer com un acte de justícia amb nosaltres mateixos, una manera de no devaluar el que hem fet. És molt fàcil acabant-te convertint en la caricatura del que vas ser. Ara farem tres concerts, perquè volem fer un disc. I no ha estat fàcil d’explicar. Però teníem clar que no podem entrar en un estudi de gravació després de quinze anys sense ser una banda. I una banda es fa en un escenari.
- Suposo que tenien ganes de recuperar aquell esperit dels dos darrers discos. A més, el “Nou” i el “Plou i fa sol” són dos discos que van funcionar molt bé, i que tenen molts clàssics, molt diferents de l’“Al·lucinosi” o el “Sss...”, que va ser una etapa més fosca, molt més connectada amb Sisa i el “rock laietà” que al pop.
- Sí, aquells dos discos eren rock pur i dur. “Al·lucinosi” està gravat amb tota la banda tocant en directe, a la vegada, de manera més visceral. En els dos últims discos vam disseccionar molt més el procés d’enregistrament. Ho fèiem per parts i per capes, un procés en el qual pots estar dues setmanes discutint sobre un acord. És com una sensació d’estar fent una alquímia on has d’estar destil·lant tota l’estona per treure els sobrants i trobar l’essència.
- És una feina que compta amb un gran procés de producció i d’agafar distància, en certa manera, potser treballant com es podria treballar l’arquitectura.
- Sí, per això comptem per l’enregistrament amb Valen Nieto, compositor, cantant i guitarrista de Raydibaum, que està treballant la producció del disc amb en Josep Thió. Hem volgut que en Josep continués en la producció, tal com va passar en els dos darrers discs, però amb aquesta visió externa. Els dos fan molt bon equip i es complementen molt bé. I els dos són molt metòdics.
Gerard Quintana. Foto: Adrià Costa
- És el primer disc on tota l’autoria de les cançons la compartim en Josep i jo. Crec que tota aquesta arquitectura –tal com deies– del so dels darrers discos torna a ser-hi present i, d’alguna manera, ens hem obert una mica més cap a unes ressonàncies més folk en algunes cançons. Potser perquè venim d’aquesta època més recent de folk, i no ho hem pogut evitar. Tom Petty no hi ha deixat de ser mai, però ara el seu lloc preeminent l’ha ocupat Ryan Adams, en la manera d’utilitzar els recursos sonors. Se’m fa difícil donar uns referents concrets. Però, curiosament, els nostres títols interns de referència són una pista per veure d’on surt cada cosa. Ara tenim “Cold Pop”, “Ash punk”, o “New York reed”, per exemple.
- Pel que fa a les lletres, les té ja fetes? Creu que seran unes lletres amb un peu a tot el que està passant al país?
- És inevitable. La majoria dels discos de Sopa de Cabra parlaven de superació, d’alguna manera o altra. Fins i tot “L’Empordà”, que és la cançó d’un suïcida que es volia matar i que al final decidia que no. I expliques que el teu primer “hit” és la cançó sobre un suïcida i la gent ni la reconeix! Les temàtiques de les cançons de Sopa de cabra, molt sovint, són molt dramàtiques. I, a més, jo sempre he tingut molt en compte que les lletres les pugui escoltar algú que no ha nascut encara. Abans parlàvem de grups que a les lletres et posen noms de sèries de televisió totalment actuals. I et preguntes si d’aquí a cinquanta anys algú entendrà què és “Lost”, per exemple. Per entendre aquesta cançó n’has de fer tota una posada en escena, una contextualització. I a mi m’encanta anar a veure Shakespeare i emocionar-me un altre cop amb una obra que he vist deu vegades, perquè toca l’essència, les constants vitals del genere humà. Això no passa de moda, és constant i etern. És el mateix que em passa amb Bob Dylan o Leonard Cohen. Per això, de vegades em pregunten “de què va la teva cançó?”. I penso que les cançons de Sopa de cabra són més una idea que està amagada rere altres coses.
- Pel que fa a les lletres, Sopa de cabra té un segell propi, molt reconeixible. El nou disc seguirà utilitzant aquest univers simbòlic?
- Sí, no l'he volgut abandonar, i hi haurà cançons plenes de camins, de somnis, de llums, de referències d’elements naturals... Sempre he utilitzat les coses més bàsiques, que podria entendre fins i tot un nen. El “so de la lluna” per explicar un estat d’ànim. D’acord, és el més trillat del món! Però és el que durarà sempre. I això, quan escric una lletra, és una cosa que em preocupa.
- Comptaran amb alguna col·laboració especial al disc?
- Bàsicament, és un disc que hem volgut fer molt des de nosaltres. Sí que hi ha col·laboració del Xarim Aresté, que vindrà a gravar algunes guitarres. També en Valen Nieto i el Quartet Brossa, amb un arranjament del Xavi Lloses. I també hem de gravar una petita secció de vent per una altra cançó.
- I, després d'aquest, hi haurà més discos de Sopa de Cabra?
- Tant de bo! Això voldrà dir que aquest ha estat ben acollit. Després del 2011 semblava que hi havia d’haver més “bolos” i no n’hi ha hagut més, fins ara. Sempre hem fet plans a un any vista. Ara estem a punt de presentar tres concerts com mai hem fet, amb una posada en escena molt bèstia. És el primer cop que no fem un concert, sinó un espectacle, i amb l’esforç per fer que l’entrada estigui a l’abast del públic. La majoria d’espectacles d’aquestes característiques tripliquen el preu que hem posat!
- Per tant, la clau la torna a tenir el públic.
- Ara mateix depenem totalment del públic: si el disc té una gran resposta, podrem seguir fent concerts d’aquest tipus. Si té una resposta tèbia o dolenta, haurem d’abandonar aquesta manera de presentar-ho i pensar-ne d'altres.
I així acaba la conversa. Gerard Quintana té clar que l’objectiu és estar a l’alçada del record que tenia el públiv, i que quatre anys després hi ha un nou panorama. Ara, passat el temps i l’eufòria que dóna l’escalf de la gent, és moment de tocar de peus a terra, de fer una elaboració molt més progressiva, molt més a foc lent. Amb nervis, amb intensitat, i amb el convenciment que l’aventura comportarà temps, dedicació i esforços. “D’alguna forma”, acaba Quintana, “és com si estiguéssim fent artesania un altre cop”. I així retornem al laboratori d’alquímia que abans ja havia sortit. Al capdavall, la recepta és alguna cosa semblant a la màgia, perquè ningú coneix quin és el secret de l’èxit. Imagineu-vos si, a sobre, aquest èxit fa 30 anys que dura.
Gerard Quintana. Foto: Adrià Costa
