Acte de reposició del Sant Crist de Lepant a la Catedral de Barcelona, 1939. Foto: Rossend Torras / Memorial Democràtic. "Ni maltractaments a la població civil, ni humiliacions, ni violència, fora de la necessària en accions de guerra. Quan Catalunya sigui "alliberada", hi haurà una nova política de redreçament. Caldrà primer aplicar la persuasió per guanyar-se els naturals no afectes. Molts d'ells són gent senzilla, ignorant. Han estat intoxicats per idees separatistes o d'altres d'estrangeres poc patriòtiques. Si no se'ls pot convèncer en el futur, s'aplicaran altres mesures...., però això no és feina de l'exèrcit que els ha de venir a alliberar. Hi haurà altres forces que vindran després per solucionar l'afer."
Amb aquesta cruesa és com l'historiador Carles López Rovira relata, dia a dia, com va viure l'exèrcit franquista l'entrada a Catalunya, a La conquesta de Catalunya. Diari d'operacions de l'exèrcit de Franco (Editorial Base). Però, lluny de tractar-se d'una victòria fàcil i previsible, López Rovira sosté que l'exèrcit defensor va caure oposant una valerosa resistència: "Malgrat la propaganda franquista, la batalla no va ser fàcil ni moltes concepcions consolidades en els llibres d'història apareixen tan sòlides com semblen. Cal fer-ne una revisió."
Segons el seu punt de vista, format a partir de l'anàlisi dels diaris d'operacions de les unitats atacants, "el combat a Catalunya va ser ferotge. Les forces atacants no van poder fer la seva de la manera que haurien volgut. En veure el curs dels esdeveniments, es va estendre la sensació d'impotència entre l'alt comandament militar i els soldats franquistes, que potser esperaven una victòria fàcil. No va ser així, tot i que encara pensem -pel que hem llegit- que va ser tot un èxit de l'exèrcit de Franco, aconseguit amb una brillant maniobra".Un progrés lent
"L'atac ha de ser ràpid i contundent, amb l'aviació, l'artilleria i la infanteria ben coordinades i amb forces descansades a l'avantguarda de l'atac, en constant relleu per mantenir la velocitat de conquesta. Sempre amb el suport de l'artilleria de terra i de les bombes i metralladores de l'aviació per facilitar i protegir la marxa ininterrompuda de la infanteria", relata López Rovira, posant-se en la ment de l'exèrcit atacant.
El llibre narra com comencen les operacions, el conegut com a "dia D" -el 23 de desembre de 1938- al Montsec de Rúbies (la Noguera Pallaresa), Alòs de Balaguer (la Noguera), Vallfogona de Balaguer (la Noguera) i a Seròs (el Segrià). Però, "amb la gran quantitat de forces de xoc, canons i avions al seu servei", les tropes "no han pogut desfer l'oposició d'un enemic feble que no havia de poder impedir que els d'Urgell i el Maestrat passessin el dia de Nadal a Artesa. El pronòstic no s'ha complert. La situació del 26 de desembre era la prevista per al primer dia d'atac, el 23", narra López Rovira.
Poc a poc, però, l'exèrcit franquista va progressant, fins que arriba a la Granadella (les Garrigues) i Agramunt (l'Urgell). Superada aquesta barrera, les tropes rebenten el "cinturó de ferro de Catalunya", format per Cervera (la Segarra), Igualada (l'Anoia) i Manresa (el Bages). Trencada aquesta defensa, el gruix de l'exèrcit enfila cap al Baix Llobregat, mentre que la resta es dirigeix al Solsonès, al Berguedà i al Ripollès, per "començar a tancar la frontera amb França".
Les tropes que es dirigeixen cap a Barcelona també assoleixen l'objectiu: "El dia 27 de gener, el lloc de comandament del Cos d'Exèrcit Marroquí s'estableix a la plaça de Sant Jaume, al Palau de la Diputació [...] A la plaça de Catalunya avui hi haurà missa de campanya presidida pel general Yagüe. Forces de la Legió de la 13 es concentren per a la cerimònia. Un cop acabada faran una desfilada i sense pausa caminaran fins a Badalona i després fins a Montalegre, on preparen el campament."
Conquerida Barcelona, la resta de territori català cau amb facilitat.
Dos soldats del cos de carabiners, descansant, l'any 1937. Foto: Memorial Democràtic
