Jair Domínguez: «La barrera entre allò 'hortera' i la contracultura és aparèixer al cartell del Sónar»

Jair Domínguez (Barcelona, 1980) torna a la càrrega amb una nova dosi de verb afilat, d'ànima impulsiva i de sentències com punys. Si primer va ser 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents (2013), dos anys després ens arriba 99 personatges que has de conèixer (2015), una mena de guia didàctica de fets i de gent que han deixat empremta. Des de Ringo Starr a Demis Roussos, passant per Frank Sinatra o Leni Riefenstahl, Donald Trump o Rodolfo Valentino, una llarga llista de noms que són el bo i millor de cada casa, en una dissecció irònica, amb humor i també rigor, que ens aproximarà a una visió fascinant de la història més desconeguda de la humanitat.
 
- El seu anterior llibre, 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents (Ara Llibres, 2013), tenia molta més mala llet que 99 personatges per entendre el món, que és una mena de "guia didàctica" amb molt d'humor i ironia.
 
- Sí, l'altre era molt més estripat. En aquest he posat gent molt marciana, i he fet un treball de documentació molt intens.
 
- Són 99 personatges i m'imagino que haguessin pogut ser 1.000, o molts més. Per què "només" 99?
 
- És el número fetitxe que tinc, m'agrada. I crec que tampoc no cal abusar del lector. Per poder explicar una mica de cadascú, 99 ja és una xifra correcta. Si te'n vas a 1.000 personatges, estaria tres anys escrivint el llibre, i no tinc el temps! I fer-ne menys seria una aberració. De fet, ja ho és ara: una pàgina de Stalin o Dalí és una blasfèmia!
 
- Però la informació és del tot suficient, descriu el personatge i els fets més rellevants de manera molt clara, anant al gra i deixant la "palla" de banda.
 
- Tinc una mena de vocació de professor d'història frustrat. De fet, tal com dic al pròleg, tot ve d'aquelles festes on parles amb gent de coses sobre les quals no tens temps de pensar-hi gaire. Normalment, quan som en una d'aquestes converses, agafem retalls d'informació de quan érem petits, o de quan vam estudiar. I pot passar que t'hagis creat una imatge mental que no és la que tocava.
 
- A la nota de l'autor de l'inici explica molt bé la intenció del llibre. Diu que sempre li ha semblat més útil "saber una mica de tot que saber-ho absolutament tot d'una sola matèria". Però hi ha molta gent que potser estaria millor sense fer aportacions contínuament de tots els temes possibles de ser comentats, no creu?

 - La figura del tertulià ha fet molt de mal! Parlen amb aquella autoritat. Però no pot ser que sàpiguen el mateix de Grècia que de cinema, de microeconomia, o d'art contemporani! En el fons, però, aquests tertulians no en saben tant i tiren més cap al camí que m'agrada defensar: de saber poc de molts camps diferents.
 
- Podríem dir, doncs, que el llibre és un manual de formació del perfecte tertulià?
 
- No tant de formació... La idea era aportar coses a dir en aquest món tan buit de contingut on som i, també, aportar una mica d'interès per la història. Potser conèixer anècdotes absurdes de personatges històrics no ens serveix molt per a la vida quotidiana, però sí que desperta en nosaltres les ganes d'aprendre més. I això sí que m'interessa.
 
- Quan vas llegint el llibre, els personatges et porten a pensar en altres personatges que, curiosament, no apareixen al llibre. Com va ser la tria? Per què ha triat aquests personatges i no uns altres?

- El nostre cervell ja s'ha convertit en una mena de Viquipèdia, on quan parles d'algú voldries clicar en aquell altre nom per saber qui és. Quan feia el llibre, em vaig adonar que tendia a formar una línia temporal i per això vaig intentar agafar les persones més diferents possibles de les èpoques més diverses. Després, vaig ordenar-ho alfabèticament, amb la intenció que no hi hagués cap més fil conductor que la història de la humanitat en si mateixa.
 
- Quins personatges no ha pogut incloure?
 
- Com a ídols personals meus, no vaig posar Elvis Presley, Bruce Lee o Jimi Hendrix. N'hi ha hagut d'altres que penso que hauria d'haver posat, com Doc Holliday. M'interessa molt la història de l'oest americà, però crec que té tanta entitat que potser li dedicaré un altre llibre.
 
- El que sí que hi ha són molt d'artista conceptual. El tema de la performance sembla una dèria personal, amb definicions que són autèntiques punyalades. I el primer personatge del llibre és Marina Abramovic.
 
- Reconec que tinc una fília amb la història de l'art, que és el que jo vaig estudiar. Hi ha moltes coses que m'han quedat gravades. A part d'això, en aquesta època on es valora tan poc l'art, trobo que és una de les coses més importants per a la raça humana. És el que ens diferencia dels animals. Aquest pensament abstracte surt a relluir, moltíssim, en els artistes que fan performances. També confesso que m'interessa molt perquè tots estan molt grillats.
 
- A banda de fílies i dèries, quin criteri va seguir per seleccionar els personatges?
 
- El pur interès personal. I intentar abraçar el màxim de temes possibles i, alhora, carregar-me personatge coneguts per tothom. Aquí és on decideixo no posar Hitler, però sí Stalin. Després, també és veritat, poso Dalí, que és un personatge de gran vida pública... tot i que el que explico d'ell no tothom ho coneix...
 
- L'episodi dedicat a Ringo Starr, per exemple, em sembla que el que fa és explicar millor un altre beatle, John Lennon, de qui canvia l'estereotip que ens havíem creat. En aquesta xarxa entre personatges i situacions, l'episodi d'Starr connecta el lector amb el del futbolista George Best, el "cinquè beatle" i un revolucionari que, avui en dia, és un gran desconegut.
 
- Per mi és el futbolista més important de tots, precisament per tot el que representa. Sempre m'han agradat els "punkis", gent que va contra l'stablishment. I George Best era això! En una època on els jugadors de futbol anaven amb mostatxo franquista i cabell curt, ell va aparèixer amb patilles i serrell! Un paio destrossat i borratxo de bandera, però amb una tècnica increïble. Representa el millor i el pitjor del futbol. I ara, tots aquests que van tan tocats i posats, i surten amb models i van de festa en festa, són iguals... especialment els brasilers.
 
- Però Best tenia un punt de contracultura que gent com Cristiano Ronaldo, per dir un exemple actual –que també apareix tangencialment al llibre-, mai no podrà tenir.
 
- Per ser un tio contracultural has de ser culte. I en el món del futbol és molt estrany trobar gent culta. Best era un home llegit, una mica salvatge, però molt intel·ligent. Aquesta intel·ligència és el que el va portar a ser diferent, a dir que no volia ser com la resta...
 
- És potser això el mateix que l'acaba connectant amb Maradona, a qui també cita? Com a iconografia de la contracultura, Maradona és ideal, perquè ha triomfat, sobretot, entre intel·lectuals, artistes i músics.
 
- Maradona és una icona en contra de la seva voluntat, crec. En canvi, George Best és molt "indie". De fet, fins i tot va ser portada d'un disc del grup The Wedding Present, en una foto on sembla que li hagin fotut una pallissa.
  
- Deixant de banda aquest component de connexió entre el futbol i la contracultura, al llibre destaca un punt comú entre moltes de les històries: la majoria contenen "sang i fetge". És molt truculent, tot plegat. Li agrada aquest món obscur i pervers?
 
- Això és, bàsicament, perquè la història de la humanitat està construïda així, sobre sang i fetge. Per això hi apareixen tants de reis i dictadors. Tal com explica la Bíblia –que és el llibre on hi ha mes sang i fetge del món–, tots aquests han estat assassins per assolir el poder. Al llibre tenim, d'una banda, artistes, pintors, pensadors, filòsofs; i, de l'altra banda, monarques sense escrúpols que han anat conquerint a tort i a dret. El més curiós és que aquestes dues branques no acaben de tocar-se mai.
 
- Però en algun personatge sí que es toquen... Recordo el cas de William Burroughs, que, tot sigui dit, em va fer pensar molt en O.J. Simpson –que no apareix al llibre-.
 
- Aquest és un dels personatges que podria haver sortit! (riu) A part de la truculència dels monarques, és veritat que la dels artistes no es queda curta. Oska Kokoschka, per exemple, que s'acaba casant amb una nina i després la vol matar. Ara bé, tot sigui dit: un artista boig potser sí que acaba carregant-se algú, però mai no ho farà per ànsies de poder.
 
- No se n'ha pogut estar i el llibre té una nova referència als Borbons. És impossible deslligar-se del vincle que l'uneix amb ells?
 
- No puc, no puc! És totalment inevitable!
 
- En aquest cas, parla de Robert de Clermont, a qui podríem anomenar el "proto-borbó". Haig de dir, però, que pensava que trauria més ganivets...

- No, que va! Estic totalment suavitzat, crec que ja he tocat massa aquest tema. Però ha de seguir sortint, perquè seguim tenint el monarca que tenim. Curiosament, avancen els anys, i hi ha coses que no canvien en absolut.
 
- No ha posat a Jesús a la tria perquè ja va dir que era "marica" i amb això ja estava tot dit?

 - M'he documentat molt per poder escriure només coses contrastades sobre cada personatge. Sobre Jesús hi ha tanta llegenda que el converteix en un tema espinós. Tot i que m'interessa moltíssim la seva vida i, en general, la història de les religions. M'apassiona. Però resumir-ho en una pàgina i mitja era impossible.
 
- I no ha pensat en fer el llibre dels 99 personatges catalans?
 
- Es podria fer, i tant! I podria fer-ho amb paritat de sexes, cosa que no ho he pogut aconseguir en aquest. Però els nostres personatges no serien tan descompensats mentalment, perquè els catalans som tots més secs, en general. És veritat que els quatre catalans que surten al llibre són molt "atramuntanats". Rusiñol, Dalí, Pere Fages... En tot cas, si fes el llibre, n'aprendríem molt, perquè sempre tenim tendència a fugir de la història del nostre propi país.
 
- Explica que Joseph Beuys va afirmar que "en el fons, tothom és un artista". I vostè remata el text dient "en defensa seva direm que va morir abans de veure cap actuació de Kiko Rivera". No li sembla un personatge prou artístic?
 
- És genial! A Kiko Rivera el tinc com a ítem cultural. Encara no és contracultural, perquè ell no vol ser-ho. Però, atenció, pot ser-ho amb el temps. Hi ha una barrera entre allò "hortera" i la contracultura, que és quan apareix al cartell del Sónar.
 
- Ha escrit un llibre que farà pujar el nivell cultural del català mitjà?
 
- És el meu somni, hauria de ser així! Hauria de servir per encetar temes de converses, per parlar més entre nosaltres. Si ets a un bar musical amb els teus amics, normalment parles de música o de relacions sentimentals. Però... i si comences una conversa parlant d'Ivan el Terrible, de Barbanegra o de Jules Leclerq?
 
- Però aquest tipus de converses es produeixen en llocs molt concrets, on has de voler quedar bé.
 
- O a la vida universitària. Allò era terreny adobat per parlar d'aquests temes. A part de fumar porros i la cervesa, era un ambient idoni per fer tertúlies interminables, per parlar de reis, de la humanitat, i de tot això. Però entrem al món laboral i ens oblidem de totes aquestes converses... i comencem a parlar de coses més prosaiques.
 
- Un cop enllestit aquest catàleg de personatges imperdibles, té algun altre projecte entre mans?
 
- Sí, de fet ja el tinc fet, i el publicarem en una editorial nova. És una novel·la curta i estic molt content de com ha quedat. Però no puc dir res més!
 
- Jair Domínguez seguirà combinant els llibres de divertimento, com aquest, amb les novel·les?
 
- Sí, hi ha llibres on vull arribar al major número de públic possible, i d'altres on el que faig és, només, el que em dóna la gana. Per sort, a Catalunya encara tenim alguns editors que confien en el bé de la literatura, més enllà de si faran diners o no.