Jordi Basté: «Al comte de Godó se li ha de fer una ovació de gala per tenir una ràdio com RAC1»

Fa deu anys que desperta centenars de milers de catalans a través dels micròfons de RAC1. Jordi Basté (Barcelona, 1965) ens rep poc després de les dotze, just acabat el programa que el fa estar durant trenta hores setmanals dins l'estudi.

Es defineix com una persona de rituals. "Quan era petit, al cotxe escoltàvem un programa de ràdio mentre ens portaven a l'escola. Si arribàvem a una determinada cantonada i passaven les 7:53, sabia que el meu germà anava tard". Sosté que no té cultura política i que els dirigents del país no el truquen perquè el consideren un "marcià".

També reconeix que després d'una dècada fent el mateix programa té data de caducitat, "com els iogurts", però no la concreta. Quan acabi de dirigir El món a RAC1 vol tornar a fer de periodista, si és dedicat als esports molt millor. I estaria content si el seu successor fos algú de la casa. "Hi ha molt de talent aquí, no cal anar fora", considera. En aquesta entrevista reflexiona sobre el país, el procés, el paper dels mitjans de comunicació i, per descomptat, sobre el Barça. Aquest dilluns va ser el convidat a la tercera reunió del Consell Editorial de NacióDigital.

- El terme postveritat torna a sonar un cop més, especialment després de la victòria del Brexit i de Donald Trump als Estats Units. La credibilitat dels mitjans està en joc?

- No ho sé. Ens fan ser tan ràpids que moltes vegades no tenim temps de comptar fins a deu. Ara som molts , tot el mercat s'ha obert. Abans era molt tancat i ningú podia opinar a banda dels tòtems mediàtics.

- Quant fa, d'això?

- Potser fa vint o trenta anys. Hi havia els que hi havia. Ara tot això s'ha obert i és com si ajuntéssim tots els grans supermercats del món en un sol espai, i li poséssim el nom de comunicació. Tu entres allà i esculls el que vols. Alguns agafen els productes més barats, uns altres els més cars perquè també hi ha un club del gurmet. Cadascú tria el que vol, però no tothom agafa el millor. Un seguit de tòtems diuen: "Tenim un problema, perquè tot el que agafeu d'aquí és dolent". I no, això la gent ho ha escollit voluntàriament. 

- Però les mitges veritats o les notícies falses sempre han existit.

- Sí, però sortien en revistes i diaris especialitzats. Passa una cosa: la gent ha demanat que ens posicionem. No hi ha sorpresa. Estem tots marcats –independentistes, dependentistes, republicans, monàrquics, de dretes, d'esquerres, del Barça, del Madrid–. Sortir d'aquesta creu que portem cadascú costarà molt, si és que ens en podem sortir algun dia. La gent no vol elements neutres.

- Com haurien de reaccionar els mitjans nord-americans davant la victòria de Donald Trump? I a Europa, amb l'auge dels populismes?

- Ni ho he estudiat, ni ho he pensat... Què està passant? Trump en si mateix és un mitjà de comunicació. Ell no ha arribat a la presidència dels Estats Units perquè hi ha hagut una campanya de la Fox. Hi ha arribat perquè durant vuit o deu anys va tenir un programa de televisió. Pablo Iglesias és un fenomen populista? No, és un fenomen popular! Moltes vegades penso que fem periodisme per a periodistes i per a polítics, i no fem periodisme per a la gent. Això dels populismes és utilitzar les armes pròpies del segle XXI per popularitzar-se. No ens necessiten per ser populistes, ni populars. Ja no som tan importants, desenganyem-nos.

Jordi Basté durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa

- Algunes d'aquestes armes són les xarxes socials. Vostè ha dit que "se sent un funàmbul amb xiruques" en aquest context comunicatiu.

- Sí, perquè les coses que dic són examinades amb lupa. Aquesta entrevista la penjareu i, en els comentaris, la gent començarà a desbarrar, en molts casos. La gent vol desbarrar, cosa que està molt bé. Com sempre dic, les xarxes i el Twitter ens rebaixen. No ens eleven.

- En l'aspecte intel·lectual, vol dir?

- No és un debat elevat com el que puguis tenir cara a cara amb alguna persona. Quan a tu algú t'insulta, el debat ja no s'eleva, és molt de clavegueram. El funambulisme amb xiruques ve d'un episodi amb l'Antonio Baños. Vaig parlar d'una ciutadana musulmana i ell va dir que era catalana. Clar, és catalana perquè viu a Barcelona i perquè ha nascut a Catalunya, o bé no ha nascut a Catalunya però és d’aquí… Tinc la percepció –com passa amb homes i dones, senyors i senyores– que estem en un moment en què els que fem ràdio hem d'anar molt en compte amb tot el que diem. A vegades crec que perdo frescor a l'hora d’explicar-me per la por a aquesta nova manera de comunicar-nos, que ha de ser gairebé pura.

"Els processos d'independència no es poden arreglar en cinc o deu anys, així ho ha demostrat la història"

- La correcció formal ens posa brides?

- Ara fem el programa amb graderies. I aquestes grades –hi estic molt a favor– opinen. O es reacciona de manera passiva– com fan els més llestos–, o de manera activa, o bé de forma mosqueteril, que agafen una espasa i comencen a fer de D'Artagnan. 

- Però vostè ha deixat d'interactuar a Twitter.

- Momentàniament, necessitava aire. Reconec que sóc un ionqui. M'agrada Twitter perquè és la nova agència d'informació global, però crec que la utilitzo malament. Cada tres mesos hauria de canviar el 80% de la gent que segueixo. Perquè ja no em sorprenen. I hauria de seguir a altres que no tinguin res a veure amb mi. 

- Diu que no té cultura política, però costa de creure.

- Ho juro i ho penso. Quan plego, intento desvincular-me de la feina. Jo em dedico a la comunicació, puc preguntar com qualsevol ciutadà del carrer, no com una sapiència. L'únic que sé que tinc és una responsabilitat social, no puc dir gaire bestieses, malgrat que en sis hores diàries en dic moltes. La meva veu -com la de la Mònica Terribas, el Carlos Herrera o el Federico Jiménez Losantos- és la segona que s'escolta cada matí a les cases, després de la del pare o la mare dient al fill que esmorzi abans d'anar a escola.

Basté argumentant la seva metàfora del hàmster. Foto: Adrià Costa

- Què pensa –com a periodista i com a ciutadà– quan veu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al banc dels acusats pel 9-N?

- Com a periodista hi veig un tema fascinant. Està molt bé i ens agrada molt que existeixin moments com aquest. Des del punt de vista ciutadà... podem fer servir l'exemple d'un marcià que aterra sense saber-ne res. I li dius que aquest senyor i aquestes senyores estan assegudes perquè hi ha una llei que diu que no es pot votar res per independitzar-se, i que ells van posar urnes per saber si estaries disposat a viure en un país independent. I que les van posar en unes escoles. "On és el problema?", pregunta el marcià. "Els estan jutjant", li respons. I el marcià segur que vol marxar d'aquest món. És absurd perquè la votació no va ser vinculant. És una ridiculesa, em fa un punt de vergonya.

- Ha fet fortuna la seva metàfora del hàmster per referir-se al procés. La roda deixarà de rodar definitivament aquest 2017?

- No ho sé. Espero que sí, però em temo que no. Crec que això va per llarg. Els processos d'independència no es poden arreglar en cinc o deu anys, així ho ha demostrat la història. I no tinc cap argument per pensar que acabarà aquest any.

- És més fàcil la independència que pactar amb Espanya?

- Pactar amb Espanya no és un problema. El problema és pactar amb Madrid. Mariano Rajoy em va dir una frase clau, fora de micro: "No t'equivoquis. Espanya no és Madrid". La frase és molt bona, el "madrilenyisme" és una filosofia política, tot passa per la capital. Coneixent com som els catalans, no entenc com Madrid no accepta un referèndum. Perquè en un referèndum com l'han fet a Escòcia, dubto molt que guanyés el sí. Imagineu que ens diuen que tindrem un pacte fiscal com el dels bascos, que arreglaran en dos anys els problemes a Rodalies, que deixaran de molestar amb el català, i que podrem jugar a hòquei amb altres països, si a canvi els deixem tranquils amb el futbol i el bàsquet. Si això es vota, aviam què passaria. També és cert que cada dia hi hauria mil persones menys que optarien per aquesta opció, perquè no es creurien l'oferta. Però segur molta gent que ho compraria.

"Puigdemont té una cosa que té molt poca gent: un tel comunicatiu"

- El problema és més de reconeixement que no pas de competències.

- Fins fa uns quants anys era un problema de tocar el llom, com als gossets. Aquest era un país pactista! El problema no és que ara es diguin moltes barbaritats , sinó que ja se'n deien en aquella època. Jo crec molt en parlar, sóc pactista de mena, i no acabo d'entendre aquesta obsessió pel menyspreu. 

- Les sensacions que s'endú quan entrevista els encarregats de fer el referèndum és que se celebrarà o que hi haurà noves eleccions?

- Depèn de a qui li pregunti, sí. La CUP ho té claríssim, ERC ho té claríssim, i això que ara en diuen PDECat... Depèn a qui li preguntis, ho té claríssim.
 
- Carles Puigdemont ho té clar?

- Ho té molt clar.

- Li ha sorprès el seu lideratge?

- Sí, perquè no el coneixia com a alcalde. Havia dinat amb ell quan era batlle de Girona i em semblava més periodista que polític.

- Encara li sembla més periodista que president?

- No, ara està molt elevat. Té coses de periodista, s'expressa molt bé. Té una cosa que té poca gent: un tel comunicatiu. Ell és dels que sap comunicar, ha passat per davant d'Artur Mas en aquest aspecte.

- El problema que té el PDECat és que Puigdemont no es vol presentar a les properes eleccions.

- A la vida has de prendre decisions més enllà del teu país al qual estimes i tenir credibilitat de que ho feies per arribar fins a un punt. I té una família que per a ell és molt important: ho aplaudeixo i ho accepto.

"Normalment no vaig a dinar amb polítics. No em truquen, perquè em veuen com un marcià"

- A Catalunya quins polítics hi ha que siguin bons comunicadors?

- Gabriel Rufián, perquè és 2.0 i parla en 140 caràcters. És un paio que pot semblar un frívol i et pot semblar matusser, però comunicativament és molt bo. S'ha adaptat molt bé al segle XXI.

- I Ada Colau?

- Té un tel, té una màgia. Fora de les entrevistes i els actes públics comunica menys. Una persona que també té una credibilitat terrible és Xavier Domènech. Té una veu de carajillo que comunica molt bé. A les entrevistes empatitza amb tothom, encara que no pensin com ell. Pablo Iglesias és bon comunicador, com Albert Rivera, tot i que s'ha sobreexposat.

- L'independentisme comunica bé?

- L'independentisme és una mandonguilla que... Déu n'hi do.

- Li veu punts flacs?

- Posem l'exemple de l'esquerra, que sovint és com a 'La Vida de Brian': hi ha el Front Popular de Judea, la Unió del Front Popular de Judea... A l'independentisme, després de tants anys, també li passa. La idea final és la mateixa, però a partir d'aquí hi ha una sèrie de branques que fan que tot plegat sigui més complicat.

El director de El Món a RAC1 considera un absurd el judici pel 9-N Foto: Adrià Costa

- L'estrany seria que no passés.

- És normal, i a l'unionisme li passa el mateix. L'independentisme, com a fenomen col·lectiu, és molt nou. N'hi ha de dretes, d'esquerres, d'una esquerra més dura, més d'ordre... És un aquari on nedar tots, amb peixos grans i petits.

- Sempre diu que els polítics no el truquen.

- Perquè no tinc cultura política! Em veuen com un marcià.

- Costa de creure que, amb les ganes que tenen d'influir, no es posin en contacte amb el director i presentador del programa més escoltat del país.

- De debò. Normalment no vaig a dinar amb polítics. Alguna vegada en els últims quatre mesos hi he anat, però...no m'agrada. Et venen el seu producte. Està bé perquè et donen claus per entendre coses, però de debò que no em truquen.- I la propietat de la ràdio el truca?

- Que va. No, és divertidíssim!

- Ni per queixar-se d'alguns dels seus missatges?

- A la xarxa molta gent em diu que estic imbuït per la propietat. No he de demostrar res de la meva vida professional. Però a mi allò de: "Això no ho pots dir", "Deixa de ser independentista o deixa de ser dependentista", o "Deixa de ser unionista"... Mai. Una altra cosa és que a La Vanguardia facin promoció d'unes cassoles i em demanin que ajudi a vendre-les. Només faltaria, és el meu grup! Jo crec que al meu propietari se li ha de fer una ovació de gala només pel simple fet de tenir una ràdio com aquesta. No? El que passa és que sempre ens ho mirem tot al revés.

- Fa trenta hores setmanals de ràdio. Un dia i mig a la setmana davant dels micròfons, i ja fa deu anys. Es pot aguantar gaire més?

- No.

- Fins quan es veu fent el programa?

- Quinze anys més com a molt (riu). És broma! Sóc com un iogurt, que tinc data de caducitat, però ignoro quina és. No vull avorrir la gent, i necessitaré un temps prudencial per desendollar-me d'aquest món. He de dir que m'ho passo molt bé.

"És un privilegi ser el despertador de milers de persones que t'escolten" Foto: Adrià Costa

 

- És un sacrifici, ser el despertador de la gent?

- No és un sacrifici, és molt maco. Que et diguin que ets el seu despertador, que es lleven amb tu, que es dutxen amb tu, que porten els nens a escola amb tu, que van a treballar amb tu.... És el millor que et poden dir. És un autèntic privilegi. 

- En el sentit de l'esforç físic que suposa.

- I la gent que obre el bar a les sis, no fa un esforç? I a sobre cobra molt menys que jo. L'únic que ens uneix a tots els que ens llevem a les quatre de la matinada és que sempre ens desperta algú, mai et lleves per tu mateix. Es dorm poc, i en la nostra feina no hi ha hores. A les sis de la tarda sempre passa alguna cosa, i a mi m'agrada vendre peix fresc, no el congelat. Quan et poses a dir: "Bon dia, Catalunya", de sis a dotze, allò és un luxe. Poder fer la carta als Reis cada dia, ara vull parlar amb aquest personatge, ara fer un especial a Nova York per les eleccions americanes... De què coi em puc queixar?

- Tot això és impossible sense un bon equip?

- Impossible, impossible!. Tinc el millor equip de la ràdio. Ho dic de debò. Que et llevis i et trobis un grup de gent amb qui no tens cap problema, que sempre està rient i que fas molta pinya, és meravellós. L'èxit d'aquest programa és d'aquest equip i de la gent de la ràdio. Jo vaig arribar aquí que era dels petits de Catalunya Ràdio i ara sóc dels més grans de RAC1. I la gent em deia que empenyés, que jo era l'estrella.

"Els mitjans públics necessiten fer una reflexió. Prou ja de la potinejada permanent dels polítics. Deixem el periodisme per als periodistes"

- Com tria l'alineació de tertulians de cada temporada?

- Un estudi de ràdio és un clima. L'oient vol que passin coses. Molts estan en contra de les tertúlies, jo faria un programa de sis hores només de tertúlia. La gent vol anar al bar. I això què és ? Un bar. En el fons fem que s'ho passin bé. Normalment parlem de política. Si parlem de futbol, portem gent que en sàpiga, i el mateix amb la música i el cinema. M'agrada fer el programa que m'agradaria escoltar. Dilluns hi ha la Pilar Rahola i el Xavier Sardà; dimarts, la tertúlia és més reflexiva; dimecres és més política; dijous més polèmica i divendres és "capdesetmanera". L'important és que hi hagi connexió. No és el mateix posar Paco Alcácer a jugar quan no hi és Luis Suárez que avançar Rafinha. Intentem donar baixes cada any, com un equip de futbol. Que hi hagi veus diferents i que et sentis còmplice del que estan parant, o bé que els insultis. Qui t'acomboia són ells, els tertulians.
 
- On es veu després d'El món a RAC1?

- No ho sé. M'agradaria molt anar-me'n a Nova York a fer de corresponsal. M'agradaria molt fer de periodista. Jo ara sóc comunicador, no periodista. A mi el que m'agrada és escriure, badar, mirar i fer. 

- Tornaria a fer periodisme esportiu?

- I tant! No tinc cap problema a fer esports. M'encanta. Jo en feia, i circumstancialment em van venir un dia a veure l'Eugeni Sallent i Xavier Bosch i em van dir que havia de fer el matinal perquè tothom els havia dit que no. Vaig dir que sí, però que un any. Ara en porto deu.

- Als mitjans públics hi falta atreviment?

- Han de fer una reflexió. Em sap greu, perquè després tothom s'emprenya amb mi. He treballat 22 anys i mig en una empresa pública, i me'ls estimo: sota la samarreta de RAC1 hi porto la de Catalunya Ràdio. L'empresa pública necessita una reflexió global. I, sobretot, prou ja de la potinejada permanent dels polítics. Prou ja. Deixem el periodisme per als periodistes, per als qui en saben. Deixin en pau la gent de TV3 i de Catalunya Ràdio, que treballin i que ho facin el millor que puguin. Evidentment que han de donar comptes al Parlament, només faltaria.

- També defensa que hi ha d'haver una regeneració.

- Això no vol dir fer fora la gent de més de 55 anys. Cal aquesta quantitat de càrrecs i de consells assessors? Hi ha d'haver dos directors, un de TV3 i un de Catalunya Ràdio. No pot ser que hi hagi només un menor de 30 anys a la televisió pública. Segur que la gent que porta molts anys a TV3 sap fer una llista de 50 o 60 persones que l'únic que volen és salvaguardar el seu lloc de feina. Hi ha d'haver una plantilla amb gent de 20-30 anys que es vulgui menjar el món, i reinventar una empresa pública que ha donat bons rèdits a Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio han estat un motor bàsic per entendre la cultura del país. I, si cal tancar algun canal, no cal tenir cap tipus de por. I reinventar-ne un altre: el Club Súper 3 ha de ser una eina de llenguatge bàsica.

- Una estructura d'estat.

- Televisivament ho és, més que l'Esport 3, que ara té el problema que no té drets televisius. Veus més documentals que retransmissions.
 
- Parlant de retransmissions esportives: quin moment creu que travessa el Barça?

- De moment, a la final de Copa. I pot guanyar la Lliga i la Champions.

- I institucionalment, com està el club?

- Moment de pausa, moment bullit. No estem menjant caviar ni sopa de pa. El Barça té un problema: la seva mirada és molt més internacional que nacional catalana. El president no parla, ho fa a Qatar i als Estats Units. És una cosa molt curiosa.

- S'ha resolt bé la bretxa existent entre l'anterior junta de Joan Laporta i l'actual?

- No. Aquí hi ha un problema. Li vaig dir un dia al Ferran Soriano i se'm va emprenyar, però després em va dir que potser tenia raó. Jo crec que va ser un fracàs generacional. El millor Barça de la història tenia tres persones molt importants: Joan Laporta, Ferran Soriano i Sandro Rosell. I van acabar a trets entre tots, i això és molt bèstia. Laporta va aconseguir que el Barça fos notícia a tot arreu, era un torbellino. Tenia una cosa molt bona: el barcelonisme es va sentir guiat per ell. Era un guia espiritual en l'etapa posterior al gaspartisme.

"Reclamo convertir el vint-i-cinquè aniversari de la Copa d'Europa de Wembley en un gran homenatge a Johan Cruyff"

- Molt bon comunicador, Laporta.

- Fantàstic, tot el contrari que Rosell. El Sandro és un gran comunicador en un sopar. Va guanyar la presidència del Barça perquè es va apropiar la figura de Ronaldinho, i va fer molt ben fet perquè el va fitxar ell. Res a veure amb Laporta, que tot el que feia s'ho creia. No passava per l'arc de seguretat. Era un personatge sense matisos, un paio que s'expressa com vol, que no tenia por a amagar el seu independentisme, que no tenia por a amagar la seva sapiència de la història del club. Un personatge molt difícil de trobar, per bé i per mal era excessiu. Li va sobrar un any, però és inoblidable.

- El barcelonisme ha aconseguit començar a tractar bé els seus mites o encara li queda?

- Encara li queda una mica.

- El tracte a Guardiola i Cruyff així ho demostra.

- Guardiola va voler marxar, i sempre ens quedarem amb el dubte de què va passar. Vam furgar més en la ferida entre dos amics que no pas en les raons exactes de per què va passar. Això del Johan és un mal històric que ha patit el club, ja no es podrà arreglar. El màxim que pots fer i que jo reclamo és convertir el vint-i-cinquè aniversari de la primera Copa d'Europa en un gran homenatge al Johan.

"El vint-i-cinquè aniversari de la primera Copa d'Europa ha de ser un gran homenatge al Johan" Foto: Adrià Costa

- Creu que s'aconseguirà?

- Una part del barcelonisme que no hi creia gaire s'ha començat a donar compte de la importància de Cruyff. Jo crec que el club s'hi posarà bé. Soc incapaç de pensar com es pot fer un homenatge al Johan. És veritat que fer un partit ara, amb gent que ja té 50 anys en pantaló curt... Potser hi ha gent que ja ha dit que no vol fer-ho. Llavors potser un partit del Barça imponent, omplint l'estadi.

- Què pensa quan veu Luis Enrique a la sala de premsa i la seva actitud esquerpa amb els mitjans?

- Jo m'hi portava molt bé quan era jugador, ara no ens hem vist. No li agrada la premsa. Es fan moltes rodes de premsa en un moment en què els jugadors no parlen, els presidents no parlen, els directius no parlen... Hem fet un pas enrere. Hi havia molts programes esportius, abans, i ajuntaves un president amb un altre, tenies jugadors per telèfon. Ara faig sis hores de programa i venen només futbolistes que t'entenen, com Xavi i Gerard Piqué.

- Molts programes estan exclusivament basats en la polèmica.

- No podem igualar Tomás Roncero a Santiago Segurola.

- Què passa amb la secció de bàsquet del Barça?

- M'hi sentia molt còmplice, ara no. Jo narrava partits en l'època de Solozábal, Epi i Norris. La NBA s'endú els bons, i aquí no fem res per crear un star system. Què s'ha de fer? No ho sé. Un amic meu diu que la millor solució és tancar la secció.

"En aquesta casa hi ha molta gent, més de quatre, que em poden substituir perfectament"

- Una última: qui ha de ser el succesor de Jordi Basté?

- Ha de ser... Punt suspensius. No és una feina meva. El que sí que tinc clar és que, com passava en les èpoques de Guardiola i Laporta, no has d'anar a buscar fora el que tens a casa. En aquesta casa hi ha molta gent, més de quatre, que em poden substituir perfectament. Amb el recolzament de l'empresa i la força pròpia del grup, qualsevol pot fer-ho. No és un problema del matí, això: aquesta ràdio comença a les sis del matí i acaba a les 5.59. L'eslògan de Tots Som 1 –que un publicista molt important que no és Lluís Bassat va dir que no li agradava gents– és una gran frase. Acabo jo i vénen els Óscars, després unes bèsties, després els informatius, després el Clapés, el Pou, els caps de setmana són fortíssims. Ens tapem les carències. No és un problema de qui em substituirà. Sinó que el grup seguirà construint la fortificació pràcticament de Joc de Trons en què s'ha convertit RAC1.