Joan Manuel Tresserras, (Rubí,1955) . Doctor en Ciències de la Informació, és conseller de Cultura del govern de la Generalitat i home de conviccions. Ens acull al seu despatx del Palau Marc quaranta minuts després que s'hagi aprovat un dels estandarts de la legislatura, la Llei del Cinema. El primer que ensenya és una fotografia que llueix al seu despatx. Un dinar amb tots els consellers de cultura que l'han precedit. "Van fer feina en condicions precàries, i nosaltres l'hem continuada". Una mostra del tarannà d'un conseller que fa balanç en aquesta entrevista de la seva gestió sense escapar als conflictes més espinosos de la seva actuació, però recordant els èxits que s'ha apuntat: la llei del cinema, els Papers de Salamanca i la clau de volta de la cultura catalana que ja s'ha obert al món.

- Llei del cinema, una llei d'estat?

Sí,efectivament és una llei d'estat. És una llei important, no ha estat fàcil. Durant el trajecte ens hem trobat molt escèptics sobre les possibilitats efectives per trobar una majoria política que l'aprovés. És una llei que compleix objectius essencials. Uns espais de concentració entre el sector privat i públic que permeten millorar la cultura cinematogràfica del país, després de 80 anys de cinema sonor, que ja són prou. Hem assolit un tracte respectuós i equiparable a les altres llengües per  la  llengua catalana, estem contents i sobretot, agraïts. La llei recull aportacions de tot el sector, fins i tot de les distribuïdores i exhibidors, aquells que han mostrat més resistències i reticències, de qui hem aprofitat algunes coses. Tenim la sensació d'haver coordinat una obra coral. Caldrà desplegar-la, entra en vigor d'aquí sis mesos. Hem fet una feina preparatòria, ara en ve més.

- No té por que la sentència del Constitucional fallada fa quatre dies esporgui la llei?

Fins que no coneguem al detall la sentència, no ho podrem saber. Més enllà de la influència en la llei del cinema, el govern el que fa és posar en qüestió la legitimitat del tribunal, no de confrontació sinó de mesurar políticament cada força. Som deutors de la posició defensada pel poble de Catalunya, a qui ens devem. Hi ha un pacte polític fet amb l'estat i amb els representants de la sobirania espanyola, que ha complert tots els tràmits, el valor del text s'ha de demostrar aquest dies. Quan el president parla de refer el pacte, cal posar en la balança els crèdits de força política, de legitimitat de l'estatut, i fer comprendre a l'estat que posar en qüestió aquest estatut aboca a una situació de tensió entre Catalunya i l'Estat. La llei del cinema respon a aquesta obligació del govern amb el poble de Catalunya.

- Un exemple de la tensió entre l'estat i Catalunya han estat els papers de Salamanca.

Sí, i no s'ha resolt del tot. Abans que acabi el mes de juliol, tinc el compromís de la ministra espanyola, Ángeles González Sinde, amb qui vaig parlar fa uns dies, que s'acabarà d'enviar tot allò que està digitalitzat. Tot i que és difícil de mesurar, ja tindrem a Catalunya més a prop del 70 que no pas del 60% dels papers de Salamanca. Resten uns materials que havien quedat en dubte, materials encautats a Catalunya però empaquetats i transferits a Salamanca des d'altres llocs de l'Estat. Tornaran un cop s'hagi acabat la seva digitalització, i alguns objectes i llibres que restarien per la tardor. També queden dos paquets, d'UGT i de Socors Roig, que els mateixos titulars potser estarien perquè romanguessin a Salamanca; els hereus manen. Ens ha costat força poder tenir el panorama aclarit. La queixa era que el material no tornava, i sobretot, perquè hi havien dubtes de calendari. Ara ens reunirem amb la comissió per la dignitat, per explicar com està la situació. La darrera reunió amb la ministra ha estat eficient.

- Parlant de la ministra, quin sentit té un ministeri de cultura?

Jo sobre la necessitat d'un ministeri de cultura, haig de dir que entenc que pugui existir una funció coordinadora amb aquelles comunitats que no tenen competències exclusives de cultura. Però pel que fa a Catalunya hi ha dues opcions. Una,  l'estat es concep com un estat plurinacional, i més que ministeri de cultura és el ministeri de cultures. Això és, l'estat defensa radicalment la cultura catalana de manera lleial,com una  plataforma d'ajut i suport constant a la cultura catalana. O bé,una segona, estructurem una comissió, determinem la quantitat alíquota dels recursos que ens corresponen i ens ho fem nosaltres. La situació d'un ministeri que a Catalunya assigna recursos, però amb una certa gasiveria, perquè no acaben de sentir-se seva la cultura catalana però no per això deixa d'intervenir, no és útil ni eficient. A més les persones que hi treballen són intel·ligents però no s'acaben de sentir còmodes amb la cultura catalana. Jo no voldria que ells diguessin què hem de fer nosaltres, m'estimo més acords de relacions de Catalunya.
 
- Es confon doncs, cultura espanyola amb estatal?

Espanya com a nació existeix, i existeix la cultura espanyola, de matriu castellana. Però han de saber que la cultura catalana és una cultura nacional, i per tant, la qualitat de la cultura catalana no depèn del grau de reconeixement polític de la Generalitat. La instància política no determina la dimensió cultural i lingüística d'una nació. Per això exigim un tracte equivalent al de la cultura espanyola de matriu castellana o bé simplement la capacitat plena de decidir les nostres polítiques  i disposar dels recursos que atorga l'estat per poder desplegar-les. Si ho plantegem com a recursos econòmics, com una balança fiscal aplicada a la cultura, no és suficient. Va més enllà.
 
Per exemple, a tota Europa, els espais audiovisuals comuns d'una llengua com  l'hongaresa tenen un espectre  radioelèctric comú, la llengua catalana no ho té. Està fragmentat, i per això hem treballat amb la reciprocitat amb Balears, Andorra i l'Aragó, però amb el País Valencià hi tenim conflicte. Per tant, parlem de capacitat plena de desplegar les nostres polítiques com gestionar l'espectre radioelèctric. La solució d'usar l'espectre  deixat lliure per les analògiques va ser nostra. L'Estat no hi va pensar, perquè no consideren seva la llengua catalana. No és el que no fan, és el que no ens deixen fer a nosaltres. És una ocupació de la capacitat d'exercici nostre. Passa el mateix amb els museus, volen ser presents amb poc recursos, hi ha cordialitat i molta fricció.

- Pocs recursos i gens convicció?

Pocs recursos i incomoditat. Podem tenir ministres formats i intel·ligents i poden ser molt cosmopolites, però tenen una concepció del que és culturalment l'estat de la que no se'n poden escapar.

- Pel que fa a TV3 al País Valencià, s'ha de fer el miracle encara que el faci el diable?

El miracle de veritat seria que el govern valencià assumís com a prioritat l'enfortiment de la cultura valenciana. Ha d'assumir que la seva missió històrica és la cultura valenciana, que s'expressa en una llengua distintiva específica del seu territori, que és la llengua catalana usada a València, i que anomenen valencià. La seva relació amb Catalunya li resultaria més útil.

- Parlem de fites, Pla equipaments culturals o l'arxiu centelles?

L'arxiu de Centelles no va anar bé, no ho dono per resolt. Les coses haurien d'haver anat d'una altra manera, espero que el temps ajudi.

- Quin percentatge diria que ha assolit el programa de cultura?

És difícil de dir. La crisi ha afectat, però nosaltres hem prioritzat l'activitat cultural abans que les inversions. Era el que tocava en aquesta conjuntura. Un 70% dels objectius s'haurien complert i hem abordat un 90% de les qüestions culturals vigents. L'informe del Consell Nacional de Cultura i de les Arts ens marca un full de ruta, i demostra que des de l'any 2000 s'ha avançat molt, i s'ha incrementat de forma important el pressupost de cultura.

El procés de digitalització de l'arxiu del fons públic de la Generalitat n'és un exemple. Nosaltres hem fet una feina que ja vam rebre en marxa, hem fet la planificació d'equipaments culturals però la inversió encara no la tenim. El pla de museus, que ja estan endreçats, però anem més a poc a poc del que pensàvem per aplicar-lo. El gran Museu d'Història i Arqueologia de Catalunya - el museu de societat- que havia de ser una fita, de moment només tenim el projecte i identificat el terreny on hauria d'anar, a Barcelona, però encara no el podem fer públic. Fins que no hi hagi un pressupost suficient per afrontar unes despeses no es podrà avançar. 

Els temes els  hem abastat tots, hem reorientat la política catalana. Poso un exemple- ensenya una fotografia amb tots els consellers de cultura anteriors- en aquesta trobada tothom va explicar el que va poder fer en condicions molt precàries. Amb aquests antecedents, calia fer un salt en les polítiques culturals, passar de la Catalunya ciutat a la Catalunya en xarxa, i hem avançat molt, i en totes les demostracions culturals. Un exemple és el concepte de cultura popular. L'hem renovat, amb una notable  incorporació dels immigrants a la cultura popular, i li hem  ampliat el registre. No totes les tradicions vénen  del segle XIX, moltes són recents.  La intenció d'anar construint unes polítiques que fan una aposta i orientació nova, àmpliament debatudes amb els sectors, i transversals, amb una vocació no d'una legislatura, sinó una vocació  de marcar un rumb d'enfortiment de la cultura catalana en un procés de construcció nacional, diria que l'hem aconseguida.

- Hem fet més política que gestió?

De gestió micro n'hem fet molta. Per exemple, amb els llibreters, amb qui existia un cert conflicte, hem gestionat plans de foment de la lectura, del llibre digital, i amb acords amb agents del sector com els  editors. O bé amb els mitjans de comunicació, més de 21 mil persones s'han subscrit a diaris. Això és gestió: associacions de galeries d'art, renovació de  la Fundació Tàpies i la Fundació Miró, la gestió de MNAC o el MACBA, el Museu de Lleida, o fins i tot, el Palau de la Música, entrant a fons del problema. A més hem desenvolupat quatre plans integrals: el del circ, dansa,arqueologia i teatre familiar, i els festivals estratègics. Tot això articula una política cultural, organitzant  meetings, clínics i trobades per fomentar l'exportació de la cultura catalana. Un dels paradigmes ha estat  la vigilància del procés d'implantació de la TDT. Ara exportem el model tecnològic català de TDT a tot arreu. 

- En el món de la cultura catalana ha costat molt trencar el concepte d'amebes dins els tàppers?

La tendència a les xarxes de relacions, els cercles estancs en el món de la cultura és un efecte arreu del món, no només de la cultura catalana. Fins i tot en la xarxa internacional, és difícil escapar-se'n. Però la solució era que ens calia desacomplexar-nos. Nosaltres som una cultura de primera divisió internacional, si no no s'explica el grau d'immersió del català al món de la xarxa, o el nombre de traduccions de la nostra llengua i literatura. A més tenim noms que lideren el reconeixement internacional.

Ens hem desacomplexat, no prou, però ho hem fet sense temptació d'orgull excessiu. La cultura que es fa aquí és homologable a la que es fa al món, per tradició,centralitat col·lectiva. Aquest desacomplexament ens ha permès prescindir dels requisits de puresa, no només fa cultura catalana la gent que s'expressa en llengua catalana  o fa tres generacions que és a Catalunya , sinó tenim força suficient per imprimir caràcter a la cultura que es fa avui aquí de gent d'altres patrimonis culturals. La cultura catalana ara és complexa i això la fa més potent.

 Això implica que venint d'una resistència, quan la clau era resistir i hem marcat generacions de resistència, ara cal determinar que ha canviat l'època. Ara no és temps de resistir, sinó de construir, difondre i exhibir. El marc és que la cultura l'obres, ja no protegim una reserva, sinó que competim. Aquesta legislatura és el que ha volgut, passar de la cultura de la resistència a la competitivitat. No intentar cap ficció estadística, sinó ser present als mercats internacionals i als de proximitat per garantir una cultura de qualitat.

- El CONCA no ha grinyolat?

El Consell de Cultura i de les Arts ha estat una gran aportació, és un instrument molt important, segella la llibertat de creació, i evita que ningú tingui la temptació que l'ajut a la creació respongui a un cert clientelisme polític. La relació amb el govern ha estat bona, tant en la primera etapa, amb Xavier Bru de Sala, com en la segona, amb Francesc Guardans al capdavant. Però és un instrument nou, amb dinàmiques pròpies que ha de trobar el seu espai, és col·legiat i per tant complex, i per tant ha generat les seves tensions. L'organisme anirà guanyant autoritat, i necessita un cert temps, com ara veiem l'IEC, que quan es va crear era poca cosa i ara és una institució important. L'hem creat i té expectatives potents, consolidarà el seu paper. Malgrat tot, és un salt endavant. De la mateixa manera que l'ICIC o el Ramon Llull, serà una institució que potenciarà la creació. Serà una de les marques de la legislatura com ho és la Llei del cinema.

- També hi hagut cert soroll amb els mitjans de comunicació...

És complex, però hem fet el que havíem de fer. No hem resolt la reciprocitat de TV3 i Canal 9 amb el País Valencià. Pel que fa a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, avui és més sòlida, s'ha aprovat una llei que era un reivindicació històrica, però encara hi ha molt  marge per la dinàmica partidista, i això té conseqüències internes. Tinc la consciència d'haver fet el que calia per l'enfortiment de la CCMA. Hem de millorar la cultura de la relació entre els partits i la corporació, i a més obrim una etapa on hi haurà un canvi professional dels treballadors, sobre què significa treballar en aquests mitjans públics, sobretot pel que fa al canvi tecnològic i a l'exigència de pluralisme. El repte, és el nou contracte programa que no renuncio aprovar-lo abans d'acabar la legislatura. Serà un instrument clau per planificar la seva funció.

- Què li ha faltat al govern i què li ha sobrat

No li han sobrat gaires coses i encara no ha tocat la campana per saber què li ha faltat, cal perspectiva històrica. Hi hagut un bon ambient de treball, respecte intern i molta feina, poc espectacular si es vol, però hi hagut una treball d'acció i transformació. Si fem balanç dels darrers set anys, la inversió per càpita en cultura s'ha doblat. Això només passa en tigres asiàtics. Cal tenir present que a Catalunya s'està produint un desplaçament de les velles classes dirigents a nous sectors socials que lideraran el país. És un procés lent, i les noves classes sovint tenen dubtes de posar-se al davant. Els partits d'esquerres representen aquestes noves classes emergents, i encara no tenim el gruix teòric per interpretar-lo.

 Hi ha un país possible, molt rellevant i potent a Europa amb l'impuls d'uns sector socials, i el govern d'esquerres ha intentat representar aquestes forces socials amb compromís, i serà un encert quan es miri amb perspectiva històrica. Les eleccions seran un balanç, jo he intentat no perdre aquesta perspectiva històrica. La política és la història del present, però no podem perdre la perspectiva històrica. És imprescindible. Els conservadors viuen més abocats al present,  i les esquerres vivim  la gestió política  amb la consciència del canvi històric. La descentralització i el país en xarxa és la meva concepció del canvi del país cap a la construcció nacional.

- Això, conseller, és Antoni Gramsci.

Sí ho sóc molt de gramscista (riu). Il pessimismo riguarda l'intelligenza; l'ottimismo, la volontà  .