El Col·legi de Periodistes de Catalunya continua en crisi. A conseqüència de les denúncies efectuades per  un grup de vocals sobre presumptes irregularitats econòmiques i de gestió, la junta va convocar eleccions per a les properes setmanes. Ara, el sector minoritari d'aquest òrgan de govern ha donat a conèixer el text que Pilar Antillach, la seva candidata als anteriors comicis, va intentar publicar com a dret de rèplica a un article de la revista col·legial Capçalera, però no ho va aconseguir. Aquest és el contingut de la rèplica:


DRET DE RÈPLICA:
Aquest article és la rèplica al que va sortir en el nº 146 del “Capçalera” de desembre (pàg. 134),  referent  a  la convocatòria  d’ eleccions al CPC. Us l’enviem  perquè no ha estat possible publicar-lo a la revista del Col.legi .


ELS ALTRES  (PERIODISTES)

La primera imatge que vaig tenir del Col.legi de Periodistes (CPC), a principis dels 80, va ser la d’una secretària arrogant interrogant-me per què volia el carnet de periodista per marxar a l’estranger. “ Què se t’hi ha perdut a Londres?” -em va dir-.

Vaig marxar a Londres i altres llocs, i em vaig oblidar per sempre més d’aquella casa.
A Paris procurava no perdrem les tertúlies de l’amic Feliciano Fidalgo amb altres periodistes d’arreu del món. No cal dir que si tinc alguna idea del que ha de ser el periodisme la vaig aprendre allà. De totes les històries de periodistes n’hi havia una que no he oblidat mai: quan Fidalgo explicava que, l'any 71, els periodistes del diari “Madrid” havien defensat  la llibertat d’expressió, és a dir el periodisme, a costa de la feina. Ell ho va viure des de París, en plena ressaca del “Maig del 68”, i ho considerava una gesta venerable, digna de figurar a la història del periodisme.

Recentment ha mort Antonio Fontán, director del  diari “Madrid” fins que els treballadors van decidir tancar-lo abans que acceptar un substitut, imposat pel règim franquista. Fontán és l’únic espanyol que forma part de la llista dels 50 “Herois de la llibertat de premsa” a tot el món, designats per l’Institut Internacional de Premsa.

D’aquella redacció mítica en va sorgir la imatge d’ un model de periodista culte, abastament documentat, escrupolosament respectuós amb les llibertats, honestament rigorós i, sobre tot, blindat a les pressions de  la “brigadilla” de sectaris indocumentats, que encara avui  pul•lulen per alguns despatxos i redaccions, convertint el periodisme en un succedani de la propaganda. A Barcelona, la “brigadilla” ha tingut un paper destacat en el CPC, que, tret de comptades excepcions, ha apartat -o espantat- la resta de periodistes (“els altres”), que majoritàriament no estan col•legiats. Perquè els que ho estan no en volen saber res, més enllà de la mútua sanitària.

Amb els anys m’he convençut que les autèntiques “heroïcitats” són les del dia a dia, i  han de ser col•lectives per donar resultats. Per aquest motiu, amb un grup de companys que també s’haurien emocionat amb la història del diari “Madrid”, vaig tornar al CPC, convençuda que els periodistes necessitem un organisme que ens representi, que serveixi d’ alguna cosa, encara que només sigui perquè preguntar a les rodes de premsa torni a ser un fet  indiscutible.

Han passat cinc anys, i la imatge que tinc del CPC és encara més descoratjadora  que la d'en fa trenta. Es tracta de l’entranyable escena d’un parell de membres de la “majoria” de la Junta de Govern dormint a la sala de reunions. Mentre la sala de juntes serveixi, bàsicament,  per fer-hi la becaina, vol dir que a la resta d’estances hi pot passar qualsevol cosa, sense que necessàriament tingui a veure amb el periodisme ni en res que se li assembli.

Arribat aquest punt -o aquesta escena-, el  problema del CPC deixa de ser l’eterna politització de les qüestions estrictament professionals; tot i que la “brigadilla” consideri les eleccions una autèntica amenaça -no ha paït el sistema proporcional de llistes obertes- i motiu de “desestabilització” pel fet que hi hagi d’altres candidats que els puguin destorbar la migdiada.

L’autèntic problema del CPC és la descomposició ètica i moral d’un organisme que, en un exercici de cinisme que posaria vermells els anteriors gestors del Palau de la Música (al Palau els auditors aprovaven els comptes, cosa que no passa al CPC ), s’atreveix a negar bona part dels diners de les seves beques a un grup d’estudiants. I que quan a la “majoria” de la Junta se li demana transparència en la gestió econòmica (no hi ha res que justifiqui l’existència de diner negre al Col.legi de Periodistes) s’empara en la precarietat laboral de la professió per no donar explicacions. O per no aclarir quin és el destí dels milers d’euros de subvenció pública que el CPC rep cada any.

Les principals víctimes de la precarietat laboral són els joves. Desproveïts de determinats prejudicis (són menys sectaris) saben que la manca de qualitat professional no té futur, si aquest país vol deixar d’estar a la cua de tot el que representa formació i excel•lència. Per deixar de ser els últims i tenir credibilitat, els periodistes som dels col•lectius que primer hem de treballar a favor de l’exigència professional. En la nostra feina això vol dir rigor i honestedat; dues paraules que entre tots,“els altres” i nosaltres, hauríem de mirar d’incloure en el  vocabulari del CPC.

Pilar Antillach