El paper de la Reina d'Anglaterra sempre ha estat molt desitjat pel cinema, a més de tenir un encant especial per al públic. La favorita és una oda enverinada de cinisme, ironia i acidesa que relata la vida de la cort d'una reina titella del segle XVIII. Yorgos Lanthimos es consagra amb aquesta pel·lícula com un dels millors directors de cinema del món, amb el seu perfilat i acurat estil tan peculiar de rodar.

La seva extravagància costa d'empassar al principi del film però cada escena acaba desfilant amb majestuositat i solvència, destacant, sense embuts, els dos grans papers d'Emma Stone i Rachel Weisz. Per altra banda, és la pel·lícula amb més nominacions als Oscar 2019 (juntament amb Roma, d'Alfonso Cuarón, de la qual aquí en pots llegir la crítica de NacióDigital). La gala se celebra aquest diumenge 24 de febrer.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6ciX0L-1clg[/youtube]
Aquesta comèdia negra se centra en la cort de la reina Anne (una fantàstica Olivia Colman la interpreta), una monarca -fictícia- que no té gens d'interès a governar, està constantment delicada de salut i es troba aïllada de les necessitats reals del seu país. En aquesta situació hi apareix Lady Sarah Marlborough (Weisz), la cortesana més pròxima a la Reina, que decideix les qüestions polítiques, ordena què s'ha de fer i dirigeix en el seu nom.

Per contra, Emma Stone interpreta a Abigail, una dona vinguda a menys que demana feina a Palau. En el passat havia estat una dama de l'aristocràcia i, en aquest escenari immillorable, torna a intentar guanyar el seu antic estatus. Gràcies al seu encant, es guanya Lady Sarah... per després passar molt més temps amb la Reina i intentar destronar "la preferida". La cort es queda petita per a tres intents de monarques. Una, que hauria de ser la verdadera, i dues, que sublimen la legítima.

La pel·lícula és d'un estil cinematogràfic molt peculiar. Aquelles persones poc (o gens) acostumades a Lanthimos es veuran immerses en un llenguatge fílmic molt irònic, carregat d'intensitat en les escenes, on cada actor (en aquest cas, les tres actrius principals, tres absolutes reines interpretatives) s'hi deixa la pell. L'humor carregat de negror permet al director grec escenificar una època plena de realitats estrambòtiques, molt més accentuades en la cort d'una Reina d'Anglaterra.

L'apoderament femení és clau en la trama de La favorita, on critica amb acidesa la cultura de la violació, les situacions matrimonials de les dones o en quina altivesa ridícula estan situats els homes quan el poder, real (i monàrquic), és femení. I recorda, sense embuts, que fins i tot una reina es pot anar al llit amb una dona, perquè és el més normal del món. El problema és que per a moltes ments no ho sigui. Una guerra amb França, una façana política ridícula i el caciquisme són alguns dels temes recurrents de la pel·lícula, que està dividida en "vuit capítols".

És una de les millors candidates a l'Oscar sense cap mena de dubte, amb un guió original sòlid -tot i que al principi costa situar l'espectador-, unes actuacions femenines espectaculars i una bellesa visual digna del millor Lanthimos. Sovint, fins i tot, sorprèn el format en el que l'ha rodat, com l'ull de peix o les panoràmiques més modernes. La favorita és la digna reina de l'any.