Ramon Mateu, a l'esquerra, substituirà Rosa Cullell -tercera per l'esquerra- a principis de setembre. Foto: Parlament

La relació entre els partits polítics i els mitjans de la Generalitat ha estat, des de sempre, una font de conflictes sense possibilitat de resolució. Des de la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), un llunyà 1983, tant el Govern com l'oposició han considerat TV3 i Catalunya Ràdio com un dels camps de batalla més cruents -i prioritaris- de la lluita entre partits.

La ràdio i la televisió catalanes va funcionar, durant el llarg mandat de Jordi Pujol, sota la direcció de càrrecs de confiança de CiU. El president nomenava i destituïa, mentre el Consell d'Administració -elegit per quotes de partit- es reunia un cop cada quinze dies sense exercir cap funció executiva. Eren les èpoques de les passejades dominicals de Pujol, amb una càmera al darrere, i les queixes rutinàries de Raimon Obiols. Crítiques de l'oposició que es compaginaven amb un èxit de fidelitat i audiència sense precedents.

TV3 i Catalunya Ràdio eren mitjans pròxims, moderns i líders. I, amb el temps, es va generalitzar la sensació, almenys entre els partits, que la CCRTV tenia un paper destacat en la concatenació de majories de Jordi Pujol. Potser per això, quan Pasqual Maragall va plantejar-se la confrontació electoral amb Pujol, el 1999, el PSC el va acompanyar amb una ofensiva directa contra el sistema de gestió governamental dels mitjans públics, fins el punt de muntar manifestacions al davant de les portes de Catalunya Ràdio i TV3.

Fruit d'aquesta pressió -que en aquell moment enllaçava amb les demandes dels professionals de la casa- l'any 2000 es va convocar un ple monogràfic al Parlament, que va contribuir al nomenament de Miquel Puig com a nou director general, des d'un cert consens entre Govern i oposició. Però el parèntesi de calma no va durar gaire i l'any 2002, poc abans d'unes noves eleccions, Puig és substituït per Vicenç Villatoro i la guerra es reobre.

Els professionals reaccionen

En paral·lel, els professionals dels mitjans comencen a plantejar demandes pròpies, molt allunyades -quan no contraposades- de l'estratègia partidista. De fet, és en les eleccions de 2003 quan comencen les protestes formals contra els anomenats blocs electorals, una figura híbrida entre la informació i la propaganda que els periodistes es neguen a firmar per primer cop.

Amb Pasqual Maragall a la presidència, el sistema es manté intacte. Joan Majó -exministre de Felipe González- és nomenat director general i els càrrecs se segueixen administrant per la via de la confiança política, tot i que la polèmica continua afectant la imatge pública de TV3 i Catalunya Ràdio.

No és fins quatre anys més tard, ja dins del segon tripartit, que el Parlament aprova la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), amb un Consell de Govern que passa a tenir atribucions executives. Però les quotes de partit continuen i les queixes dels professionals, també.

Tot plegat va aflorar amb la renúncia d'Albert Sàez a la presidència de la CCMA. Per substituir-lo, el Govern va recórrer a un decret, sense gaire manies, i va nomenar Enric Marin, una persona de confiança de la direcció d'ERC, que ja havia promogut Albert Sàez.

L'últim episodi d'aquesta lluita partidista ha estat la dimissió de Rosa Cullell. L'encara directora general de la CCMA tindrà successor -Ramon Mateu-, una vegada més, des de la voluntat del Govern.