
Haver prestat serveis com a llibreter (La Tralla, Vic i Ripoll) permet perfeccionar habilitats com bellugar els dits amb certa destresa per les prestatgeries i desenvolupar, com els antílops, la capacitat orbital dels ulls quan alguna cosa sorprèn per nostre entorn més immediat. Quan les dues capacitats es coordinen com un moviment reflex és que en passa alguna de grossa. I així va ser com sobre la taula de novetats vaig descobrir una petita perla que, impertinent, treia pit i coberta entre la riada de publicacions. Efectivament, me'n va passar una de grossa: emportar-me a casa La teoria de l'imbècil (Curbet Edicions, 2011) la tercera novel·la del gironí Pep Prieto.

Segurament, el bagatge cinematogràfic de Prieto relliga una història breu -més aviat de mesura justa- amb una concepció molt audiovisual de la trama. Escombrades generals, tràvelings, primers plans i plans americans es distribueixen al llarg de les planes sense fer nosa i polint els detalls per mantenir els ulls clavats en el negre de la tinta. Fins i tot, Prieto utilitza un llenguatge abrupte, que no s'està d'hòsties i que permet no encantar-se en la narració que reclama rapidesa, lleugeresa i agilitat. Personatges dibuixats a traços gruixuts, sense detalls sobrers i una estructura gramatical descaradament periodística. Escrita amb gràcia, La teoria de l'imbècil és un tast de 108 planes tan mesurat com intens i tant breu com divertit.
Si volen fugir una estona, si tenen ganes de divertir-se sense neguit ni encantaments o bé si volen la millor companyia per un Gin Tònic d'un dissabte al vespre, llegeixin La teoria de l'imbècil . És la història de Joan Garcia, el protagonista que mai no podrà escriure la seva història. Quan acabin la novel·la, m'entendran. No triguin.