Ho aconsegueix, sobradament. Angles ben tramats i colors d'essència minimalista construeixen un espai gairebé pur, el lloc on veurem l'amat escorxant-se i l'amor portat al límit, amb totes les conseqüències del fet de viure. El Werther de Jules Massenet aconsegueix que l'esperit de l'Sturm un Drang sigui un neguit, una manera de patir i d'ofegar-se. I Willy Decker, director responsable d'aquest combat psicoanalític, ho fa possible amb una paleta mínima, continguda i espremuda al màxim, especialment gràcies a la força increïble de Beczala, però sense oblidar intervencions com la d'Elena Sancho Pereg, l'única que no sembla empetitida al seu costat, amb un agraït magnetisme en cadascuna de les escenes on intervé.
L'òpera, al llarg de quatre actes que sempre van a més, és una lliçó de la transició de l'art que va del segle XIX al XX, de l'espurnejant joie de vivre a l'impressionisme més impactant. Un in crescendo continu, subratllat per una encertada decisió orquestral i teatral, que reforça la intuïció del compositor francès per oferir una partitura perdurable i moderna, apta per ser corejada i també per commocionar a través de la ferida, fugint de la grandiloqüència. Un art que impressiona per notes senzilles, per no desprendre's mai de l'emoció, per ser, passi el que passi, una finestra de la passió d'un món on també hi viu, malgrat tot, la més tenaç i consistent de les autenticitats. La del jove Werther, aquell qui va canviar el curs de la literatura per parlar-nos, per sempre més, de nosaltres.
Una escena del «Werther» estrenat aquest diumenge al Liceu de Barcelona Foto: Antoni Bofill
