Laura Autonell (Taradell, 1963) acaba de publicar La llibreria de les hores mortes (Columna), que està tenint una resposta magnífica entre el públic i la crítica. Autonell no prové del món literari. Aquesta és la seva segona novel·la, que escriu després d’estudiar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La primera, Un polsim de sal, va ser autoeditada. Ara, Laura Autonell proposa un cas de reconstrucció personal d’una dona de casa bona en el cor del Raval. Una història que situa molt a prop del lloc on té lloc aquesta entrevista, al jardí de La Central del carrer d’Elisabets.  

Com ho porta això de ser un fenomen literari?
La veritat és que em fa una sensació de no saber on soc. Ho visc, però no m’ho acabo de creure. És un somni que mai m’hauria imaginat.  

No és el seu primer llibre. Havia publicat Un polsim de sal.
Sí. Va ser autopublicat i va agradar força. Estava ambientat a les mines de sal de Súria els anys 70. És la trama d’una protagonista que té problemes en el seu matrimoni, amb una mica d’intriga. I va tenir un bon retorn. 

Vostè no prové del món literari i això la fa especial en les lletres catalanes. 
Soc una botiguera de Taradell que regento una botiga d’esports. Però la dèria d’escriure em ve d’anys.

Escrivia algun dietari?
No. Havia fet un intent d’escriure una novel·la, vaig escriure narracions curtes, vaig guanyar algun premi. I vaig anar madurant amb el temps. El moment precís que em va fer decidir a escriure El polsim de sal va ser quan es va obrir una llibreria davant la meva botiga. Vaig conèixer la llibretera, ens vam fer amigues i li vaig ensenyar el manuscrit. Ella em va animar a autopublicar-ho. 

Va enviudar. Va ser aleshores que va decidir escriure? Escriure ha estat un refugi?
No, ja escrivia abans. Escriure m’ha ajudat, omple unes hores, però no és un cas d’algú que té un sotrac i escriu un llibre d’autoajuda.

I el títol, d’on ve?
El títol ve d’una fotografia que vaig fer a l’Escala, fa molts anys, a un local que ja estava tancat i fet pols, però que conservava el rètol on posava La taverna de les hores mortes. Aquell cartell em va agradar i vaig pensar que en faria alguna cosa.  

Expliqui una mica la trama de la novel·la. 
La protagonista és una noia de 32 anys, l’Etna. Quan se li mor el pare, se li’n va tot a fer punyetes. El pare la deshereta i descobreix que els seves arrels no eren les que ella creia. L’únic que li queda és un local que la mare tenia al Raval. L’Etna hi obre una llibreria, que era un somni compartit amb la seva mare, i a la llibreria comença una segona vida. Allí recupera les arrels familiars, troba l’amor i troba una segona família, un grup d’amics que són més que clients. 

L’Etna organitza unes trobades literàries que apleguen gent molt diversa.
Sí, són el pal de paller de la novel·la. Són uns personatges amb vides complicades que la fan adonar que ella vivia en un altre món. Són personatges que, des de la precarietat, volen tirar endavant les seves vides. Per ells, la llibreria és una mena de refugi.

Recordo el vers aquell de Joan Margarit, la llibertat és una llibreria. 
Sí, és un espai on expressar-se i trobar una llibertat que molts d’ells no tenen. Tots van a la llibreria per motius diferents però allí fan pinya. 

El fet de situar la trama al Raval no deu ser una tria atzarosa.
No, és volguda. Buscava un contrast en la vida de l’Etna, que havia d’anar a les antípodes d’on havia viscut abans.   

En aquesta època digital, vostè ha escrit una història molt analògica. Les xarxes pràcticament no apareixen en el llibre. Tot gira entorn una llibreria, amb figures tan terrenals com un rodamón i el seu gos, en Dickens. Aquest rodamón, en Santiago, és un personatge important al llibre.
Sí. Vaig buscar un lloc del Raval on situar la meva llibreria i així vaig anar a parar a La Central del carrer d’Elisabets. I el dia que hi vaig anar vaig veure que a tocar hi havia un indigent que estava llegint. Era la imatge del personatge que havia posat al meu llibre. I vaig saber que seria una part important del llibre. 

El que li passa a l’Etna de la seva novel·la, d’alguna manera, ens diu que naixem moltes vegades. La vida no és tan lineal com pot semblar.
Ella té un daltabaix molt gran i reconstrueix la seva vida a partir de la seva llibreria. Hi ha una frase al final que diu que l’important no és el lloc on ets sinó la gent de qui t’envoltes. L’Etna ho tenia tot i quan arriba al barri, queda tocada, però després descobreix altres coses. 

La novel·la convida a cert optimisme vital?
Jo crec que sí. És un llibre optimista. La protagonista parteix d’una situació que ha estat traumàtica per ella, però troba persones que li donen un cop de mà. Al final, acaba fent-se seu el Raval. Coneix un noi que xoca de ple amb el que havia estat el seu món, però els uneix el fet que tots dos estan en un mateix vaixell on entra aigua. Una mica el que diu el llibre és que tenim sempre més marge de maniobra del que ens pensem. Molta gent que l’ha llegit m’ha dit que s’hi han trobat reflectides perquè han patit un daltabaix com el de l’Etna. No sabem mai el que ens passarà i la capacitat d’adaptació és molt important. L’Etna aprèn a no mirar-se el melic.

La llibreria de les hores mortes ensenya com superar els entrebancs? 
És que no hi ha cap daltabaix que no es pugui superar. La novel·la mostra que sempre ens podem reinventar després d’un daltabaix. Home, si parlem d’una gran desgràcia és diferent. Ens haurien d’ensenyar més a adaptar-nos a les circumstàncies. Hem protegit massa els nostres fills, que han de superar els “no”, els problemes o les repeticions de curs. Els nois d’ara no toleren les frustracions.