Joan Pere Le Bihan i Rullan (Marsella, 1948), és fill de pare bretó i mare mallorquina. Quan era petit tenia com a llengua habitual el francès, però els llargs estius a Mallorca el van portar a parlar amb freqüència el mallorquí amb la mare. Va estudiar filologia espanyola a Provença. Inicialment era professor de francès, però la vida el va portar a defensar el català a través de 'La Bressola', l'escola privada íntegrament en català de la Catalunya Nord. Trenta anys dirigint aquesta xarxa escolar li han permès aplicar unes tècniques pedagògiques i organitzatives pròpies que explica al seu nou llibre "Estat nou? Escola nova".

Tenint en compte l'escenari actual de Catalunya en què ha de decidir si esdevé independent o no, Le Bihan fa una sèrie de propostes de cara a l'articulació d'un model escolar més exitós a partir de la verticalitat de les classes -és a dir, classes amb alumnes de diferents edats- i la immersió lingüística dins i fora l'aula. 

En l'entrevista, el filòleg defensa aferrissadament que la batalla és al pati de l'escola perquè "és el primer lloc de socialització del nen". A parer seu és un error que "els professors sovint s'ho mirin des de lluny". Admet que l'escola "no ho pot fer tot", però assegura que el model educatiu, "si no es fa així, segur que no funcionarà".

-Com ha de tractar la immigració, l'escola? S'han d'imposar uns valors comuns per tots o s'ha de deixar que hi hagi un diàleg intercultural?

-Recordo un alumne magribí que es negava absolutament a parlar en català. Així que un dia li vaig dir "vine aquí" en àrab, al pati, davant de tothom. Va quedar totalment sorprès. A partir d'aquell dia va parlar català. Crec que el català ha de ser la llengua d'integració, però no ha de ser una llengua de negació. No es tracta de negar les realitats diverses que hi ha. Cadascú ha d'aprendre a respectar la llengua d'origen dels uns i dels altres. Si manifestes aquest respecte, el retrobes.

-De vegades no és només qüestió de llengua sinó de valors.

-Als patis de les escoles hi ha conflictes i sovint els mestres s'ho miren de lluny. El mestre no ha d'arribar obligatòriament amb uns valors predeterminats, però ha d'ajudar a que es passi del plor a la paraula. Amb la superació individual i col·lectiva -perquè es fa en un mateix marc que construeixen tots junts els alumnes, mestres, senyores del menjador- això permet recrear un sistema de valors que al cap i a la fi no serà gaire diferent que el que Catalunya ha construït amb tot d'aportacions de molts pobles d'Europa al llarg dels segles. La qüestió és aprendre a viure junts, lligant les paraules amb sentiments de debò.

-Les influències no vénen només de l'escola sinó de la família, barri o entorn social. L'escola ho pot fer tot?

-El que sé és que si no es fa així, segur que no funcionarà. L'escola no ho pot fer tot, perquè no és al carrer. Ara bé, l'escola, com dic, hauria d'estar al pati i majoritàriament no hi és, vigilant que no arribi la sang al riu. No hi ha la verbalització que apuntava. Això fa que quan els nens surtin de l'escola no sàpiguen gestionar això perquè no tenen les eines. 

-Hi havia un cas en què una mestra feia els alumnes apuntar de quina part del món eren. Això els generava una certa sensació de no sentir-se part de la classe. És bo recordar-los-hi? 

-Depèn de com es faci. Si ho presentes de manera prou positiva com perquè aparegui com un enriquiment de la classe. Dependrà de l'enfocament pedagògic del mestre, és clar.

-També de conèixer bé els alumnes, oi? Si, per exemple, aquell nen és adoptat i se'l fa sentir com si fos de fora només pel seu color de pell. 

-Cap mestre ha de cometre aquest error i n'hi ha que l'han comès.    -Un canvi de classes horitzontals a verticals, què comporta?

-Comporta un canvi de filosofia. Als nens se'ls assigna no en funció de l'edat, sinó en funció d'allò que saben. Els objectius han de ser al rerefons, però jo recordo professors que al juny es queixaven que no havien pogut acabar el programa. El professor ha anat buidant la seva regadora i se n'adona al final que encara li queda aigua. Ara, si l'aigua ha caigut sobre terra fèrtil o sobre quitrà, això no se sap. Aleshores, amb aquest sistema es parteix de la realitat del nen, una realitat que pot ser percebuda pel mestre, però també per un nen més gran o que sap més. El treball esdevé col·lectiu, el mestre és un animador, i tothom en funció de les seves capacitats, va aportant al projecte. Si poses tots els alumnes en la mateixa aula, de la mateixa edat, implícitament estàs segmentant.

-Tot això, provoca un canvi en la mentalitat dels nens?

-De manera total i absoluta. L'esperit de competició actual que va cap a la progressió individual per aprendre més ràpidament a llegir, escriure, queda substituït per un projecte que ho requereix. Aleshores, el coneixement que s'adquireix és molt més sòlid, perquè s'aprèn sobre la marxa. És més difícil que s'esborri.

-I aquest sistema ha donat bons resultats a La Bressola.

De moment veiem que en l'examen de final de l'equivalent a tercer d'ESO, la Bressola té un resultat de 90-100% d'èxit, major que el de les escoles franceses, tot i fer un examen exclusivament en francès. Això demostra dues coses: que el sistema funciona i que la immersió lingüística no perjudica, sinó al contrari.

-Comenta al llibre el cas d'un alumne que venia d'una escola horitzontal i que li va costar una mica integrar-se al nou sistema. Es podria canviar aquí, tenint en compte que vindria de nou per a tothom?

-Es va acabar adaptant espontàniament i no perquè els mestres l'obliguessin sinó perquè un nen sempre s'adapta a la nova realitat.

-Perquè ja hi havia aquesta realitat, però en cas que no hi sigui, com a Catalunya Sud?

-Quan l'estructura existeix, és molt difícil canviar-la. Recordo una vegada que un ministre francès va tenir un invent. Anava en aquest sentit de la verticalitat creant el que va anomenar 'cicles'. Hi havia el de parvulari (P3, P4, P5), el de segon (1r, 2n, 3r primària) i tercer. (4rt, 5è, 6è primària) I els nens havien de progressar en el marc d'aquest cicle i no tancats en un curs. L'idea em va semblar bona. La Bressola, de fet, ho va aplicar. Però què va passar? Simplement es va canviar l'etiqueta i a on hi anava, per exemple, segon de primària, es va posar segon any de cicle 2. Evidentment no va canviar absolutament res, simplement una etiqueta. Era una reforma ben pensada, però la realitat té tendència a perdurar. La meva proposta doncs, no és la d'agafar les escoles horitzontals i verticalitzar-les, sinó anar creant escoles verticals, començant per la base, ajudat per un equip pedagògic competent per aplicar-ho i anar substituint les velles escoles per les noves. Potser caldria cinquanta anys per fer-ho, però valdria la pena. 

-Les escoles privades subvencionades, han de poder discriminar l'alumnat en funció del seu expedient?

-Hem d'anar cap un sistema finlandès, on l'escola privada existeix però només hi ha un 2%, perquè tothom confia en l'escola pública. Cal donar els mitjans per fer una escola pública de qualitat. I s'han de donar unes condicions: la verticalitat; que els directors triïn el 100% del personal del centre...

-Per què han de poder triar?

-Cal estirar el carro cap una mateixa direcció, si no, no avançarà. Un equip ha de ser coherent. Cap empresa del món funciona així. Jo no comprenc com l'empresa més important del món, que és l'educació, no té aquests avantatges. A partir de tenir-los, la privada no els tindrà. Ara té aquesta possibilitat. Si privem la pública d'això... Qui diu que cal eliminar les subvencions a les privades, amaga el cap sota l'ala. Demanar-ho és demanar que s'elimini la part millor perquè no es noti que el sistema va malament. Si l'escola privada existeix, ens permet saber si alguna cosa falla a la pública. Ara està malalt i no el guarirem trencant el termòmetre, que és la privada. Efectivament, cal una llei que obligui a no discriminar o triar l'alumnat. 

-L'estudi anual de la llengua diu que a Catalunya un 36% considera el català la seva llengua habitual i un 50% el castellà? Queda molt camí per córrer?

-Sí i amb aquestes dades anem molt malament, contràriament al que diu la consellera. Una llengua no es pot salvar amb un 70% dels patis d'escoles parlant una altra llengua. Si no capgirem ràpidament la tendència a la substitució lingüística que es fa en el primer lloc de socialització dels nens, el pati, ho tenim magre. La realitat futura està als patis.

-Vostè que ha viscut de prop l'escenari lingüístic de la Catalunya Nord, com veu la possibilitat que s'expandeixi el català a l'escola pública?

-Bé, ja ha començat una mica, perquè com saps, la Bressola va néixer el 1976 i, cap als 90, veient que tenia èxit, el ministeri francès d'educació va llançar el que anomena les classes bilingües. Actualment hi ha entre tres i quatre mil alumnes, escolaritzats parcialment en català, a banda dels gairebé mil de la Bressola. La diferència és que la Bressola és tot en català, i no són escoles bilingües, són classes bilingües. Si algú hagués dit, de totes maneres, als setanta, que l'escola francesa acabaria ensenyant parcialment en català, ningú s'ho hauria cregut. El que sí que espero és que la Bressola pugui continuar creixent i que es puguin acollir tots els alumnes que volen entrar.

-Quina ha sigut l'actitud dels governs francesos amb La Bressola?

-Quan me'n cuidava jo sempre deia "el govern vol i dol". Per dos motius: Vol perquè la política assimilacionista, negant llengües i cultures que componen l'Estat, és cada vegada més impresentable a nivell europeu. Per aquest motiu, França mai ha gosat prohibir del tot la presència de La Bressola. Seria impresentable seguir marginant així una llengua mil·lenària. I a França hi ha gent sincera que treballa perquè s'acabi reconeixent la pluralitat cultural i lingüística que, de fet, és major que a l'Estat espanyol. Hi ha hagut sempre un menyspreu total i absolut pensant que la democràcia i el progrés només podia estar lligat a la llengua francesa. França està passant per la crisi identitària pitjor de la seva història d'ençà de la revolució. Ja no té capacitat d'assimilació, ja no integra...Els joves magrebins fa trenta anys parlaven tots francès i ara ho fan en àrab. ja no tenen el desig d'integrar-se en la societat francesa

-Per què no el tenen? Què ha canviat?

-El sistema de negació sistemàtica de les realitats populars és un error. França s'ha construït amb tot allò que podia trobar, i no és un Estat al servei dels pobles, és un Estat que des que es va crear ha estat destinat a negar les realitats dels pobles.