El proper 28 d'octubre farà 84 anys de la retirada de les Brigades Internacionals, les tropes voluntàries de més de quaranta països que van venir en auxili de la República durant la Guerra Civil. Com cada any, l'Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya i l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, junt amb el Memorial Democràtic i l'Ajuntament de Barcelona ho han celebrat aquest dissabte. Ho han fet davant del monument aixecat en honor de la Brigada Lincoln, al barri del Carmel. Hi han estat presents la nova consellera de Justícia, Gemma Ubasart, i la regidora del districte d'Horta-Guinardo, Rosa Alarcón.

Aquell 28 d'octubre va ser un dia molt especial. La República agonitzava. Faltaven només tres mesos per l'entrada dels franquistes a Barcelona i cinc per a la fi de la Guerra Civil. En els inicis del conflicte, que de seguida es va internacionalitzar com un combat entre la República i el feixisme, les mostres de solidaritat amb la causa republicana es van estendre per tot el món. Les Brigades Internacionals van ser organitzades per reunir voluntaris que plantessin cara als militars revoltats al front de batalla. 

Inicialment, alguns sectors republicans els van veure amb reticència, especialment els anarquistes, ja que la petjada comunista era evident en els brigadistes. La seu central de l'organització brigadista era a París, en mans del Partit Comunista Francès. André Marty, dirigent del PDF, en va ser una figura clau. Però seria fals dir que les Brigades eren un instrument de Moscou o que només aglutinessin militants comunistes. 

La xifra de combatents encara divideix els historiadors, tot i que sembla acceptar-se que van ser a la península prop de 50.000 brigadistes, sent els francesos el contingent més nombrós. També italians (Batalló Garibaldi), alemanys (Batalló Thaelmann) i fins i tot nord-amricans (Brigada Lincoln). El seu paper jugat en batalles decisives va ser important, especialment en el front de Madrid, que va córrer un perill seriós en els mesos inicials de la guerra. 

[h3]Víctimes de la realpolitik[/h3] 
La retirada dels brigadistes va ser una decisió del govern de la República, presidit per Juan Negrín. A aquelles alçades, la guerra es veia perduda i les poques esperances que quedaven eren que esclatés la guerra a Europa entre les democràcies i l'Alemanya de Hitler. La tensió era màxima, mentre el bàndol franquista rebia un suport decisiu del règim nazi i de la Itàlia de Mussolini. Un suport que de cap manera podien contrarestar les Brigades Internacionals. Però Negrín, volent deixar en evidència la presència de nazis i feixistes al costat de Franco, va oferir la retirada dels brigadistes com un gest per refermar la independència de l'Espanya republicana respecte les ingerències de la Rússia estalinista. 

Malauradament, no va aconseguir commoure una França i Gran Bretanya que, des d'un cínic Comitè de No-Intervenció, miraven amb més temor la influència russa que l'alemanya. Més tard, quan finalment va esclatar la Segona Guerra Mundial, l'1 de setembre del 1939, ja va ser tard per la República. 

L'acte d'avui, que és el 25è que es fa, s'ha dedicat al paper jugat per les dones brigadistes, que van ser unes 1.300. Hi ha un llibre fonamental per aprofundir aquest vessant, escrit per la periodista catalana Helena G. Vancells, Coratge sota el foc, sobre una vintena de nord-americanes que es van allistar a la Brigada Lincoln. En l'acte d'aquest dissabte, hi ha intervingut Celia Santos, autora del llibre La niña de Rusia, especialista en la figura de la brigadista Salaria Kee, i l'actriu Mireia Clemente, que ha llegit el discurs de comiat als brigadistes que va fer a Madrid uns dies després Dolores Ibárruri, la Pasionaria. Unes paraules que encara avui commouen, quan va dir: "No os oblidarem i, quan l'olivera de la pau floreixi, entrellaçada amb els llorers de la victòria de la República, torneu!!".