"La castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit"

Deia Joan Fuster que uns dels capítols més fonamentals d’una “història social de la llengua catalana” seria el que aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. “Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se”. Passarien anys i segles i arribaríem al final del franquisme. 

Després del franquisme, la Transició. Però la Transició es va acabar. Es va fer sota el franquisme militar i repressiu. Van anar passant  els anys i entràvem en una nova època. I què hi hauria d’haver a partir d’ara? Potser una articulació de la societat civil i prescindir d’estatuts, si l’Estat i tots els seus poders ens els han d’anar retallant.

Potser ja ens toca, als catalans, de començar a viure amb drets molt clars i que tothom entengui que els drets de Catalunya pertanyen als catalans i no als espanyols, de manera que la forma d’autogovern l’hem de decidir els catalans, perquè els nostres drets no deriven de constitució: són nostres i punt. I potser aquesta és la principal idea que hem de defensar.
 
I l’hem de defensar, també, en qüestió de llengua. Perquè en l’ús social d’una llengua no n’hi ha, de percentatges, ni a l’escola, ni als mitjans, ni al carrer. Aquest diari ens diu, respecte del fet de poder frenar el 25% de castellà a l’escola amb canvis legals,  que molts juristes consultats el posen en dubte, l’èxit de modificar la Llei de política lingüística o la Llei d’Educació de Catalunya per esquivar la sentència del TSJC, però destaquen la validesa de renovar el consens sobre la immersió per actuar.
 
Compte, el mateix Fuster ens feia notar l’any 80 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també ens diu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit, i quan ho diu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants les anem acceptant, les imposicions del castellà. I a tots nivells.

Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i  a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents. La desgràcia és que tot això falla.

[noticiadiari]2/234052[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233783[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233400[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/233199[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232166[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/232165[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231679[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231388[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/231063[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230759[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230476[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/230206[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229888[/noticiadiari]
[noticiadiari]2/229825[/noticiadiari]