No n'estiguis tan segur és, a banda del títol de la darrera novel·la de Llort, tota una declaració d'intencions en forma de trasbalsos continus, de girs que ens deixen atònits i d'estira-i-arronses entre un autor perspicaç i una munió de lectors que es deixen seduir per l'imprevisible. D'una cosa sí que en podem estar segurs, del tot: Lluís Llort no decep, malgrat que poca cosa es pugui dir de l'argument, si no volem esgarriar la lectura i la diversió que encomana aquest llibre publicat recentment a Crims.cat.
 
L'autor, això sí, aconsegueix oferir a la trama "aquell punt de cosa extrema", tal com volia. "M'agrada jugar a la violència estètica –explica–, amb un punt d'humor per descarregar". No costa, en aquest àmbit, endevinar-hi la influència de Tarantino, de l'Old Boy de Park Chan-wook, del Rashomon Kurosawa, o d'Una història de violència, de Cronenberg. Una escriptura a partir de la convenció de la novel·la policíaca. "El procediment és totalment clàssic, amb una primera pàgina on apareix un mort i un policia". A partir de cert moment, però, el gir també subverteix els gèneres, i passa a ser negra, "el meu espai de confort".
 
Aquesta successió de fets provoquen un protagonisme encadenat, que serveix "per fer un mostrari de les tipologies, personatges i situacions que es donen en aquest tipus de llibres, amb efectismes com el del policia bo i el dolent, el de policia infiltrat, el del traïdor i l'obsessiu, el del sicari solitari, les màfies, la femme fatale dolenta i la innocent, el testaferro, els psicòpates, torturadors, el personatge que fuig, l'altre que persegueix, aquell qui torna al barri i qui s'amaga en un lloc". Tots, absolutament, tenen el seu lloc.
 
"Com a lector, m'emprenyo molt quan m'ho donen tot mastegat", avisa. "La intenció de fer tots aquests girs és, justament, per evitar ser previsible". Una trama i unes descobertes que es reforcen constantment en la casualitat que es produeix en el moment de l'observació procedimental. "Per mi és primordial que una novel·la enganxi", i això és una feinada. "També posa molt d'èmfasi en treballar el llenguatge, amb especial atenció als diàlegs, que són molt laboriosos".
 
A banda de la trama, No n'estiguis tan segur és amanit per temes de denúncia social, "sense fer-ne bandera ni ser massa explícits", detalla Llort. És una marca de la casa, a banda d'un ritme endimoniat: que els personatges siguin creïbles, que les situacions –per molt rocambolesques que semblin– siguin versemblants, que el paisatge et convidi a patir i emocionar-te, que tot tingui coherència. "M'ha agradat molt trencar el tòpic del Baraka, un noi marroquí que no és cap delinqüent, sinó molt bon xaval i ben normal". Un exemple fefaent d'una novel·la que escapa de les convencions a partir d'elles mateixes. I una manera de gaudir llegint, de dalt a baix.