Feia quatre anys, des de Thank you for the boots (2012), que Maika Makovski no publicava nou disc. Concebut com a viatge, Chinook Wind (2016) és, literalment, un trajecte: de Canadà a Macedònia, en una suggeridora recerca d'arrels, d'orígens, de llocs on subjectar-se i des d'on fer un prodigiós salt al buit. Vestida d'explorador, Makovski posa el comptador a zero per regirar el concepte musical que adopta una nova forma també en directe, amb les cordes del Quartet Brossa, la trompa de Pau Valls i la bateria de Pep Mula. Un viatge que atrapa en una xarxa d'emocions, sacsejos i troballes.
 
"Tot aquest procés ha estat com anar a cegues, amb el frontal i el pic per veure què em trobava", explica Makovski. "És un disc-viatge –certifica l'autora–, però sobretot en un sentit de canvi vital". Aquests quatre anys sense entrar a l'estudi provenen d'un sentiment de mancança. "Cançons n'hi havia moltes, però em faltava un sentit". I va començar a buscar aquest punt d'abisme i de vertigen, amb l'objectiu d'acabar trobant un refugi, el vent càlid enmig de l'hivern. "I és el que he trobat", rebla, amb un somrís que omple el sentit de cada resposta i de cada lletra.
 
Macedònia i Canadà, arrel i descoberta
 
En aquell moment, el primer objectiu va ser Macedònia. "Necessitava fer un viatge i vaig anar-hi sola. No parlo l'idioma i a la meva família d'allà els coneixia perquè ells havien vingut". L'escapada va servir per submergir-se la seva mitja meitat, una meitat desconeguda durant trenta anys. "Em vaig trobar amb un país que m'explicava qui era el meu pare. Un país ple de tendresa on em vaig sentir acompanyada". Ara, com a records Makovski conserva moments màgics i predestinacions que semblen dissenyades per alguna força capriciosa. "El viatge em va ajudar a trobar una llar".
 
Una llar que té molts fonaments, que viu a la provisionalitat de les passes que es fan a cada moment, que és acaronada pel Chinook, un vent que es dóna només al mig-oest del Canadà. "És al·lucinant. De sobte, de la nit al dia, bufa el vent càlid, puja 40 graus la temperatura i ja no hi ha neu ni gel". Fenòmens extraordinaris com la música i l'art, tot un viatge vital. "No tinc altra manera d'entendre la musica que com un univers paral·lel, ple d'experiències. Entenc la música com una traducció lliure de la vida", afirma.

"Quan toques una cançó ha de passar alguna cosa, no pots arribar al final i que tot continuï com estava. Odio la sensació que en un concert no hagi passat res". La música concebuda com a un instint, com un escenari abstracte que elimina les diferències entre parles, ideologies, condicions i orígens. Un deixar-se anar. "No ha estat un disc premeditat. S'ha anat escrivint en un període de temps molt llarg. Al final, com a concepte ha quedat el viatge en si mateix, cosa que no havia planejat en un inici".

Pel que fa al fil conductor musical, Makovski ha tornat a confiar en John Parish, qui ja havia estat al comandament del tercer disc. "És un músic molt savi. Va entendre de seguida que jo tenia una necessitat de simplificar en el terreny personal, i que també tenia la mateixa necessitat en la música". El resultat, un disc cru i acústic, "sense caure en els tòpics del folk". Concebut com un vent que és capaç de tenir efectes prodigiosos, cançó a cançó.