Antoni Lloret, un sastre que és tinent d'alcalde de Sant Sadurní d'Anoia i membre d'ERC s'amaga quan el franquisme triomfa el 1939. Ha estat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i, malgrat que no ha comès cap delicte de sang, té por. Passa deu anys en diversos amagatalls. D'acord amb la dona, fan creure als fills que ha mort. Durant aquest temps, fa arribar a un dels fills, de manera anònima, problemes d'escacs, una afició que compartien. Serà el lligam entre pare i fill.
El 1949, amb la paraula d'un capellà i de l'alcalde, surt al carrer confiat en què no patirà cap càstig. Les coses, però, aniran d'una altra manera. Màrius Carol ha escritEl nen dels escacs (Columna), una novel·la de no ficció que desenterra un dels episodis més terribles de la memòria familiar del periodista i exdirector de La Vanguardia. Hi ha hagut molts Antoni Lloret a la història de Catalunya, que encara esperen el seu lloc en una memòria recuperada. Conversem amb l'autor sobre el llibre, el passat negre i el present interessant.
Molts lectors no s'imaginaran que la història de la seva família inclogui episodis tan durs.
Em permeto explicar una cosa que cal saber, que és que la generació dels boomer, els que vam néixer els anys 50 i 60, la guerra la teníem lluny, però continuava present a casa nostra. Perquè a casa escoltàvem moltes històries d'aquell moment. I tenim algunes coses interioritzades. A mi no em veuràs llançar pa a les escombraries perquè la meva àvia em deia que això era pecat. O escoltaves quan t'explicaven que la teva mare, sent una nena, un dia va aparèixer amb un sac d'arròs que ningú sabia d'on havia tret. La meva mare va créixer en una casa del carrer de Pere IV, on vaig néixer jo. I veia passar gairebé cada dia un camió que duia gent a afusellar al Camp de la Bota.
Això és molt fort.
Ella explicava que alguns dies havia intercanviat una mirada amb alguns dels qui anaven en aquells camions, intentant potser donar-los un darrer consol. Persones que uns minuts despréss erien afusellades. Fins a l'any 1952, un any abans que nasqués jo, encara portaven gent a afusellar. El franquisme no en va tenir prou a guanyar una guerra, sinó que va voler fer una repressió brutal.
"La meva mare veia passar cada dia per davant de casa els camions que duien gent al Camp de la Bota i alguna vegada havia intercanviat una mirada amb alguns d'ells"
Com va conèixer la història de l'Antoni Lloret?
L'Antoni Lloret era el sastre de Sant Sadurní i era el pare del meu sogre. També era tinent d'alcalde d'Esquerra Republicana. Al sogre li agradava explicar aspectes de la vida del seu pare. Però els seus cinc fills ja les havien escoltat molt les seves històries. A Sant Sadurní hi havia dos sastres i mantenien una gran rivalitat. Un era el de les dretes i el pare del sogre era el de les esquerres. Però com que era millor, hi anaven també d'amagat algunes persones de les dretes. Però aquesta rivalitat es va agreujar per un fet terrible. Un escamot de la FAI va identificar un noi blanquet de cara, de cabell curt, a prop del seminari, i van pensar que estudiava per capellà. Van trucar a l'Ajuntament de Sant Sadurní per preguntar si el noi estudiava al seminari. Allí el primer que s'hi va posar va dir que sí. I el van matar allà mateix. Era el fill de l'altre sastre.
És horrible.
A les acaballes de la guerra li van recomanar al Lloret que marxés. Amb un altre company aconsegueix arribar a la frontera, però quan veu com es tracta els republicans que fugen, obligats a fer cua cap a camps de concentració com el d'Argelers, gira cua i se'n torna. Aleshores fa una veritable odissea. Passa per Barcelona en el moment en què la ciutat cau en mans dels franquistes. Fa 33 quilòmetres com pot fins a Sant Sadurní, caminant al capvespre. Truca a casa seva i decideixen amb la seva dona que s'amagarà a les golfes.
Però això era molt arriscat.
A més, la Guàrdia Civil intuïa que era allí. Però a les golfes hi havia molts estris, incloses dues portes de ferro de les que només ells tenien la clau. Van fer un amagatall que era molt difícil de trobar. Va ser dos anys allí. Després, va anar a petar a una masia a Sant Llorenç d'Hortons, on va ensenyar l'ofici de sastre al fill de la casa, que tenia una deficiència. En total, va estar 10 anys desaparegut. I van dir als fills que el pare havia mort fugint cap a França.
Hi ha un moment en què la vida d'Ernest Hemingway i del pare del sogre potser es creuen.
Aquí hi ha una llicència literària. Hi ha una fotografia en què es veu Hemingway junt amb altres corresponsals, Robert Capa, Vincent Sheean i Herbert Matthews, a les vinyes de Sant Sadurní. Qui fa la foto és Henry Buckley, el corresponsal del Daily Telegraph. La fotografia és a l'Arxiu de l'Alt Penedès i el sogre en tenia una còpia.
Creu que es van arribar a trobar?
No ho sé. Podria ser. Utilitzo la fotografia per explicar com els corresponsals de guerra cobrien el front. Buckley vivia a cavall de Londres i Sitges, on estava la seva dona. Als corresponsals els van portar amb cotxe des del Majestic, que és on solien estar, acompanyats d'un coronel. I van fer una parada a Sant Sadurní per fer una copa de xampany abans d'anar al front.
Una altra connexió del llibre són els escacs.
Sí. El sastre jugava molt bé als escacs, fins i tot havia participat en alguns tornejos en què hi anava alguna figura internacional. Havia ensenyat a jugar al meu sogre, que era molt bo als escacs. Als 7 o 8 anys jugava quasi bé com un professional. Cada vespre feia una partida amb el seu pare. Des de les acaballes de la guerra, el pare, que suposadament havia mort, enviava cartes a la família. Semblaven les cartes d'un espia perquè escrivia en clau i noms canviats. I va mantenir una relació amb el fill enviant-li problemes d'escacs que el noi no sabia que eren del pare. Lloret valorava molt els escacs com una escola d'estratègia, d'ensenyar a pensar, a ser respectuós amb els altres, a no precipitar-se.
Diu en el llibre que per ell els escacs eren un manual de vida.
Els escacs estan al títol del llibre perquè expressen la relació entre el pare i el fill, i alhora perquè per ells van ser una mena de patró de vida.
Malauradament, aquesta jugada darrera no li va sortir com esperava. Per què va decidir sortir de l'amagatall?
El 1949 es parlava d'un indult imminent de Franco per als qui no havien comès delictes de sang. I ell, que estava cansat d'amagar-se, i malgrat els consells del seu advocat, surt. La família havia parlat amb el capellà de Sant Sadurní i amb l'alcalde, que van assegurar que el protegirien. Ell surt i es presenta a la família. Però les coses no van anar com s'imaginaven. De seguida surt al carrer un grup de falangistes. L'alcalde s'espanta i crida a la Guàrdia Civil, que el cita a declarar. Aleshores entra en un itinerari que acabarà amb la seva vida. La jugada li surt malament per una traïció.
"L'alcalde, que s'havia ofert per ajudar-lo, es va convertir en còmplice contra ell. Per mala consciència, anys després, li va pagar a la vídua una operació"
El paper de personatges com l'alcalde, Joan Miró Galofré, o falangistes com Pere Jan, queda ben reflectit.
L'alcalde que s'havia ofert per ajudar acaba sent un còmplice contra ell. Val a dir que té tanta mala consciència per la seva actuació que, uns anys més tard, li paga a la vídua del sastre una operació de vesícula.
El viatge de Sant Sadurní a Barcelona en un taxi, detingut per la Guàrdia Civil, en què Lloret és traslladat, es va convertir en un infern.
És un viatge que el mata. Sempre s'havia pensat que havia mort d'una pallissa. Algú va dir que s'havia suïcidat. Veient l'informe forense del Clínic, sembla que no. Però aquest trasllat va ser brutal. Es van aturar al pont de Lledoners, on al principi de la guerra havien assassinat un grup de gent de dretes, i simulen un afusellament. Això ho sabem perquè al taxi hi anava un falangista i el taxista li explica a la família.
El sentiment de soledat en els moments finals ha de ser terrible.
Estàs sol, saps que ningú t'ajudarà i el pitjor és que saps que tot el bé que has fet a la vida quedarà tapat per la porqueria que t'han llançat els altres i per l'oblit. Aquest llibre vol ser també la reivindicació de la memòria. Històries d'aquestes n'hi ha moltes i és bo que es coneguin. Una cosa és passar pàgina de la història i l'altra és no preservar la memòria, que és el que ens permet no repetir els errors del passat.
Es pot dir que el seu sogre va perdre el pare dues vegades.
El destí va ser terrible pel sastre, i també pel meu sogre, que no va tenir sort a la vida. Moltes coses que va engegar no li van sortir bé. El destí és injust a vegades amb persones que mereixen una vida com la dels altres.
El llibre explica altres capítols cruels. Com el cas de Montserrat Ventura, cosina de la seva sogra.
És una cosina de la meva sogra, però jo no ho sabia. Vaig conèixer la història gràcies al Carles Querol, que va ser el primer alcalde democràtic de Sant Sadurní i que és historiador. A mi m'ha anat molt bé perquè ha estat la meva gola profunda. És la història d'una nena de 12 anys. Quan van entrar les tropes franquistes al poble, van fer una festa amb el grup de músics d'un general de la República, el Campesino. Jo no sabia que hi havia generals que duien orquestres al front. Estaven refugiats allí. Després els detindran, però de moment els van fer actuar.
"Una cosina de la meva sogra va patir una violació múltiple a mans de soldats del Rif reclutats per Franco. Mai va superar la tragèdia"
Un grup de malfactors, moros del Rif morts de gana i reclutats per Franco, que solien anar en primer lloc i els deixaven fer barbaritats, es van fixar en la nena i en on vivia. La van arrabassar dels pares i va patir una violació múltiple. I parlant amb la dona vaig saber que era una tieta seva. Va ser missionera que venia del Congo i explicava moltes històries a la família, però atresorava una tragèdia. Va patir durant 3 anys unes venèries amb molts dolors. El metge va dir que només podia recuperar la salut amb unes sals d'or que només es trobaven a Alemanya. El seu pare treballava a Codorniu i va demanar ajuda a Manuel Raventós, que es va encarregar de dur les medicines i la nena va salvar la vida. Però mai va superar la tragèdia.
Antoni Lloret era d'ERC. Esquerra Republicana és una de les constants de la història de Catalunya. Com veu el moment que viu ara el partit?
Em fa por que al final es facin mal. Esquerra Republicana ha de fer un esforç important pel pragmatisme que caldria tenir en compte. El paper que ha jugat el partit els darrers anys ens falta encara dimensió per valorar-lo en la seva justa mesura. Jo crec que Pere Aragonès ha estat un millor president del que pugui semblar. Quan Salvador Illa, en el ple d'investidura, li llança una floreta, està reconeixent una cosa que és veritat. Ha endreçat la casa. I potser és la persona que en aquests moments difícils pel partit podria ajudar a que no es trenquessin tots els vidres.
Després de la darrera Diada, si mirem enrere, es contempla una història tràgica de Catalunya. Veient dels anys del procés a l'avui, sembla que ens movem entre la il·lusió, l'il·lusionisme i el pragmatisme. Són ingredients molt diferents. Ja ens en sortirem? Són bons els catalans jugant políticament a escacs?
Podríem ser millors jugant a escacs. Hauríem d'aprendre més de la història. Crec que ningú ha de renunciar a res. Ningú ha de pensar que és un moment de renúncies. Però tenim el país fràgil. Ho veiem en la sanitat. Tenim grans metges però amb unes cues llarguíssimes als CAP. Tenim bons mestres, però els resultats que obtenim mostren problemes seriosos en lectura o matemàtiques. Ara toca enfortir el país i tapar escletxes. A ningú se li ha de demanar que cregui en el que no creu, però ara hauríem de fer un esforç col·lectiu per aixecar el país. I després ja veurem. Però ara ens hem de donar una pausa.
"Els catalans hauríem de ser millors jugant a escacs, hauríem d'aprendre més de la història"
Una altra constant catalana és La Vanguardia. En el llibre l'esmenta i recorda la portada del dia de l'entrada dels franquistes: "Barcelona, para la España invicta de Franco". N'està content del paper que ha tingut el diari en els darrers anys?
Soc una persona que tinc clar quin és el meu país, quina és la meva llengua i no he dubtat mai que Catalunya sigui una nació. Dit això, un passa a ser director de La Vanguardia i sembla que està sota sospita. Però mirant pel retrovisor, com a mínim, jo no vaig insultar ningú, no vaig fer malbé res i l'únic que vaig fer és el que li toca fer a un periodista, que és explicar el que passa i intentar avisar que podíem prendre mal.
Permeti'm que giri la mirada ara cap a una altra de les seves passions: el Barça. El fa patir la situació que viu el club?
Em fa patir, però tenim la sort que l'equip està salvant la institució. Crec que tenim l'equip bé, ens falta una mica de maduresa. És tot molt tendre. Diem que Catalunya està fràgil, però el Barça també està fràgil. Quan en un equip hi ha quatre nens de 17 anys, està bé, però n'hauríem de tenir alguns de 30 que arrosseguin una mica.
Nens de 17 anys.
Messi també va començar amb 17 anys. Però si en tens massa, els músculs encara s'estan formant. M'agradaria que tinguéssim més classe mitjana, nois de 25 o 27 anys, amb més experiència. Però tot i així, ens fan gaudir molt. I tal com ho veig, crec que la temporada serà bona. El problema té un problema més enllà de l'equip.
Com valora la segona etapa Laporta?
La institució no es pot portar d'una forma tan amateur. No pot ser que se n'hagin anat 22 executius, molts d'ells fitxats pel propi Laporta. Perquè el club el porten entre quatre. De Laporta valoro que transmet les emocions com ningú. Quan el veig, veig un tio trempant i que em fa trempar. Però el futbol s'ha fet molt complicat i tu necessites un equip molt professional darrera teu. Perquè estem parlant d'una empresa de 1.000 milions i això no es pot portar com si fos una merceria de l'Eixample, dit amb tots els respectes.
"L'equip està salvant el Barça, però la institució no es pot portar d'una forma tan amateur"
El mandat de l'actual president conclou el 2026. Un dels principals candidats en les anteriors eleccions, Víctor Font, ha reclamat que s'avancin les eleccions un any. Hi està d'acord?
Crec que les eleccions no estan convocades però quasi. Tots els qui es vulguin presentar han de començar a espavilar-se. Avançar les eleccions pot ser més oportunista que oportú. Perquè un també pot tenir la temptació de tenir una bona temporada, convocar eleccions anticipades i guanyar per golejada. Deixem que les coses flueixin, fem les eleccions quan s'hagin de fer i els opositors que es preparin. Perquè hi ha moltes coses per demanar.
Com per exemple...
Al Barça se li ha de demanar més transparència, se li ha de demanar una comunicació més fluïda, més rigor en els números. Per això dic que tenim la sort que l'equip està salvant la institució, però la institució l'hem d'enfortir.