Quan falta poc pel dia del llibre i la rosa, Màrius Serra (Barcelona, 1963) presenta la reedició deLa novel·la de Sant Jordi (Empúries), que va escriure fa set anys i que ell defineix com una obra ludocriminal. Una trama divertida d’intriga i assassinats d’escriptors en ple Sant Jordi que és també una mirada àcida al món editorial que coneix des de fa 40 anys. Escrita amb Oriol Comas i Coma, forma part d'una col·lecció de gènere negre.
Escriptor, periodista, lingüista i enigmista -l'Enigmàrius de Catalunya Ràdio porta dècades captant l'atenció dels oients-, membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Serra és un intel·lectual coneixedor de la cultura clàssica que va ser el curador de l’edició en català modern de Tirant lo Blanc. En aquesta entrevista no defuig parlar de política catalana i entra de ple en el debat sobre la llengua. Parlar amb ell sempre és un aprenentatge.
La novel·la de Sant Jordi és una reedició. Per què ara?
Per dos motius. En primer lloc, perquè ara fa 7 anys que va sortir. La vaig escriure just abans de l’1 d'octubre. La vaig corregir fins al febrer del 2018, amb tot el que això implicava: fins i tot havia d'introduir una subtrama dins de la trama. Va ser una cosa molt apressada. I en tot aquest temps el que ha passat és que s'ha traduït a l'italià, s'està traduint ara a l'espanyol i sortirà al maig en una editorial basca amb traducció d'un escriptor de Reus d'expressió castellana que jo admiro molt, Pablo Martín Sánchez. El motiu principal és tenir agrupada una sèrie de novel·la ludocriminal, la sèrie Comas i Coma, de la qual ja han sortit quatre llibres, en el mateix format per gent que hi entra des de les altres històries i vol saber com va començar la sèrie.
Formalment, és una novel·la de gènere negre, però seria més correcte qualificar-la de sàtira o caricatura del món editorial?
Sí. De fet, en el decurs de tots aquests anys amb el Comas ens hem inventat aquesta etiqueta que es diu ludocriminal, que és agafant el negre i criminal que s'havia inventat el Paco Camarasa, el de la Llibreria Negra i Criminal de la Barceloneta, que va ser el creador del BCN Negre i que ja ens falta fa anys, i li vaig posar ludo. El que passa és que aquesta primera novel·la és clarament satírica. No és una caricatura, és una sàtira de l'esdeveniment que jo puc haver documentat més a la meva vida, que és el Sant Jordi. Perquè quan la vaig escriure ja feia més de 35 anys que sortia a firmar.
Molta gent té una visió parcial del Sant Jordi, veu tanta gent pel carrer, com els escriptors van a signar, que bonic, la rosa... Bé, doncs això és la novel·la de la rebotiga, del que passa darrere de les paradetes, darrere de les festes editorials, darrere de la febre promocional d'aquests dies, dels cops de colze, dels ganivets que es claven per l’esquena. Això ho portava dins de feia molts anys. Algun dia hauries de fer una novel·la sobre el Sant Jordi, em deia, i va ser això el que em va empènyer per primera vegada a matar personatges, és a dir, entrar en el gènere criminal.
Això està molt bé. Bé, els personatges són de ficció, però hi ha molts noms reals, del Javier Cercas a la Pilar Rahola i tu mateix.
Sí, hi ha dos nivells. Aquí vaig jugar una mica a la nina russa. Hi ha dos nivells, en el sentit que el plantejament és un Màrius Serra que és el de la novel·la, que afortunadament no soc jo perquè si no ja estaria mort, i un Màrius Serra que publica una novel·la que es diu Eleusis per Sant Jordi. L'Eleusis és un joc que al Comas li agrada molt. Llavors, en la seva novel·la moren autors de best-sellers reals, i mor Pilar Rahola, mor Ruiz Zafón, mor Ildefonso Falcones… I, clar, surt a signar amb la il·lusió de cara a Sant Jordi, a veure si triomfa, i resulta que comencen a morir autors, de manera que els Mossos el primer de qui sospiten és d'ell, que ha escrit una cosa que està passant. Aquests autors que moren, que és el segon nivell de realitat, són reconeixibles.
Per exemple?
Doncs mor un autor de best-sellers brasiler que es diu Paulo Cenoura, i Cenoura en portuguès vol dir pastanaga. I qui menja pastanagues? Els conills. I com es diu conill en portuguès? Coelho. De manera que un lector amb una mica de perspicàcia pot anar trobant similituds. Hi ha també un francès molt iconoclasta que es diu Fusainbeck. Quin francès fa novel·les molt iconoclastes en les quals el president de França és islàmic o una cosa així? Doncs Houellebecq. En fi, els morts diguem reals podrien ser tots figures internacionals que més o menys et recordin a un o a un altre. Però això és el que passa en la realitat, i aquí un dels morts acaba sent el Màrius Serra, que ha escrit aquesta novel·la.
Com és que s’hi va posar per ser assassinat?
Perquè vaig pensar que ja que matava col·legues, autoimmolem-nos, perquè, si no, encara prendrem mal.
Això ho va escriure el 2018 però hi apareix un personatge que es diu Illa, Nil Illa.
Sí, és brutal. Però no ho vaig fer pensant en Salvador Illa, ni de bon tros! Vaig agafar Nil Illa perquè era un personatge nihilista. És del bàndol fosc, dels dolents. Illa ja existia com a personatge polític en aquell moment, però no presidia res ni era ministre.
Nil Illa representa algun editor real?
T’he de dir que no. Es tracta d'un tipus de persona culta que també pot formar part de l'eix del mal.
És un personatge brillant.
És brillantíssim. Però sovint associem la maldat a la barroeria i hem de recordar que molts dels nazis més eminents eren gent amb una sensibilitat cultural molt elevada, coneixedors de la música clàssica. Per tant, es tractava de dir que els dolents poden ser molt cultes, també.
Això és molt interessant. Perquè ara, en els actuals paràmetres trumpians, que semblen una caricatura del mal, ens trobem amb malvats que semblen sortits dels dibuixos animats.
Però no necessàriament ha de ser així. El mal pot ser realment culte. D'exemples, la història en va plena. Les capes de cultura poden arribar a erradicar tota visió moral. És a dir, des del coneixement i la sensibilitat es pot arribar a l'autoconvenciment que la teva visió del món és l'única realment possible des d'una certa superioritat moral, que els altres són una colla de cretins i, per tant, que la democràcia és una absurditat perquè és la suma de les idees de gent que no té preparació. El que compta és una visió moral de la vida, és a dir, ètica. Diguem-li ètica.
La cultura, sense moral o sense una certa ètica, no necessàriament porta a la bondat.
No, no, al contrari, més aviat pot portar a la maldat. És a dir, hi ha el clàssic assassí en sèrie, a qui no troben, que no l'enxampen, que és molt intel·ligent, molt espavilat, però és amoral. La meva àvia sempre ho deia. Era analfabeta, de Vilanova i la Geltrú, no parlava castellà, l'entenia tot just i no havia llegit un llibre en sa vida. Però jo soc escriptor gràcies a ella, perquè tenia com una saviesa natural i em deia: has de ser bo, però bo bo vol dir ximple. Massa bo vol dir tonto, saps? De manera que l'associació que fem de vegades de cultura i bondat és molt relativa.
Sobre aquest joc d’una novel·la dins de la novel·la vol dir alguna cosa més?
Aquesta va ser la solució per poder-la publicar el febrer del 2018. Aquesta novel·la està situada en el que és el primer Sant Jordi de la Catalunya independent, que havia de ser la del 2018. Imagina't. Però bé, en la ficció tot s’aguanta, no? De fet, era una ficció, ja ho estem veient ara. A l'hora de reeditar-la, vaig pensar si em cauria de les mans, i no, no, aguanta més la ficció que no els diaris de l'època. Era com una projecció. Si hi ha un país independent, quina és la seva festa nacional? L'11 de setembre? No. Si l'11 de setembre és la reivindicació d'una derrota. En canvi, què més pletòric que Sant Jordi?
"La novel·la està situada en el primer Sant Jordi de la Catalunya independent. Aguanta més la ficció que els diaris de l'època"
Tanco la novel·la el setembre del 2017. Ve l'1 d'octubre i comencen a passar coses inimaginables des de totes les perspectives. Llavors em trobo que, com que hi ha una novel·la dins la novel·la, amb les correccions que fem frenèticament amb l'editorial Amsterdam, jo anava introduint cosetes. Finalment, surt al febrer i moltes de les presentacions les aturàvem a dos quarts de vuit, al poble que fóssim, per anar a l'Ajuntament a demanar la llibertat pels presos polítics, perquè era la realitat del que vivíem. Ara, aprofitant que hi havia la traducció al castellà i que el traductor em preguntava coses, vaig revisar el text i trobo que la història aguanta. La ficció supera la realitat ficcionada.
Com ha anat evolucionant la seva relació amb la festa de Sant Jordi?
Bé, és l'amor. És l'amor apassionat i l'amor de desgast, és amor i odi a vegades. Sant Jordi, a part de la rosa i l'amor, per la gent de la literatura catalana, tenir la capacitat de generar un element de masses és com la final de la Champions. Quan va sortir l’edició de la novel·la en italià, l'any 2019, l'editorial italiana va convidar 15 periodistes perquè vinguessin a viure Sant Jordi. Els van posar en un hotelet a la Rambla i jo els vaig passejar per la festa. Flipaven. L’editorial va ser viva perquè després van aparèixer dobles pàgines a tots els mitjans i reportatges a dojo. Però aquells italians que són periodistes culturals se'n feien creus. Quanta gent hi ha? Quants llibres es venen? 2 milions en una setmana? I aquell dia el català sí que està equiparat al castellà, i fins i tot el supera.
"La festa de Sant Jordi se la va inventar un llibreter que es deia Clavel. Té collons la cosa!"
Un amor apassionat.
Sí. Ara bé, igual com l'amor també té aquesta cara i aquesta creu, va haver-hi uns anys en què la festa va fer un esclat, en els noranta. Vaig començar a publicar el 1986 i els he viscut tots, pràcticament. Llavors en aquells anys 90 va haver-hi el fenomen Buenafuente, que es va passar al llibre. Va començar a haver-hi la discussió sobre els mediàtics i recordo grans picabaralles, amb el Baltasar Porcel enfadadíssim. La indústria del llibre va treballar per fer que convisquessin ànimes tan diferents. Però pel poeta més minoritari del món, Sant Jordi també és el seu dia. I al costat pots tenir el Ken Follett, que el porten aquí i a firmar. Ho he viscut en viu i en directe, i per això ho puc satiritzar. Recordo ara l'enyorat Culla, havent de signar un dels seus llibres sobre el conflicte israelià al costat del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, que tenia al davant una mena de plató televisiu de Telecinco, amb tothom cridant. I al final, en Culla, indignat, va agafar i se'n va anar amb tota la dignitat del món. Es barregen públics molt diferents. He firmat al costat d'estrelles del porno, del Frank de la Jungla i dels primers youtubers.
La meva relació amb Sant Jordi és d'amor i no hi hauria ningú ara amb prou capacitat mental i força i múscul per inventar-s'ho. Això s’ho va inventar un llibreter d'origen valencià, que per a més inri es deia Clavel! Té collons la cosa, fa gairebé cent anys. Va ser una fira comercial de llibreters, com hi ha la fira de la Ratafia. És inigualable. És a dir, a Madrid fan la Feria de Mayo, allà al Retiro, però res a veure, unes casetes i gent que hi va.
Comparteix algunes crítiques que s’han fet de la festa? L'any passat, un seguit d'entitats van acusar l'organització de propugnar un model més propi d’un recinte firal.
A veure, les comprenc perquè són les clàssiques, igual com les cerveses artesanes podrien criticar el model de la Damm. Això existeix en tots els gremis. I sí que cal vigilar de no transformar una festa que és transversal i en la qual hi cap fins i tot el poeta que s'autoedita i que munta una paradeta, amb les editorials amb més musculatura. Però ens convé que el sistema editorial català tingui musculatura. Per tant, compte amb això. El 1986 editava una revista de mots encreuats, que es deia Més, que va sortir un any només, amb 12 números, i que érem quatre arreplegats. La primera revista que hi havia en català de mots encreuats. Vam demanar una parada a l'Ajuntament, a la Rambla, i ens la van concedir. I aquell dia vam vendre 900 revistes. Tu saps el que era allò? Va ser com una injecció absoluta. Per tant, hi ha d'haver espai per tothom.
El joc de rol que protagonitza la novel·la s'anomena L'Ego. L'ego és el que caracteritza els autors?
És la benzina. N’estic segur. Primer, perquè sóc autor i sé de quin mal hem de morir tots. Tots portem un rei al cos. I segona, perquè l'ego és imprescindible en qualsevol procés creador per llançar-te a una piscina. També podem dir la confiança, l'autoconfiança, l'amor propi. Per un autor, un llibre és la nostra criatura. Qualsevol que tingui fills ho entendrà. Encara que no tingui gaire sentit, potser t'emportaràs el fill a 90 quilòmetres perquè creus que juga bé a hoquei patins. La teva criatura et va inflant i et contraposa amb el que tens al costat. Escriure és una activitat molt solitària. Sí que fem clubs de lectura, però res, i el dia de Sant Jordi som com ocellets amb una gàbia al costat de l'altre, i el del teu costat té la cua més llarga que tu.
"L'ego és la benzina dels autors i és imprescindible en qualsevol procés creador"
Es deuen veure escenes de gelosies, evidentment.
I de grans decepcions, autors que surten de casa creient que es menjaran el món i després el dia no va com ha d'anar. Jo aplico sempre la màxima del gran Espinàs, que deia que la longitud d'una dedicatòria ha de ser inversament proporcional a la longitud de la cua de gent que tens esperant. Per tant, si tens poca gent, fes una dedicatòria llarga.
I quina és la seva tàctica per dominar l’ego?
Matar-me en una novel·la, per exemple. Exposar-me. És una de les batalles que tots els que tenim una exposició pública hem de fer. El millor és intentar abstreure's, veure't a tu mateix des de fora, que és el que jo he fet a La novel·la de Sant Jordi, posant-hi autors que no em cauen bé, d'altres que sí i matant-me a mi.
Ha esmentat abans l’editorial Amsterdam, on va publicar la meva edició de la novel·la. Aleshores es va mostrar molt indignat amb l’aplicació del 155 i amb Planeta per traslladar la seu. Ara ha tornat amb Empúries. Un senyal més de la “nova normalitat”? No li molesta que li pregunti això?
No, al contrari. Li explico exactament com va anar. Vaig publicar aquesta novel·la i la següent de la sèrie Comes i Coma a Amsterdam, enfadat amb la posició de Planeta i de tantes altres empreses per la situació del 2017. Literalment, vaig fer esborrar la pàgina número 155 de la primera edició. Hi havia un editor, Miquel Adam, que ara té un editorial que es diu Segona Perifèria que estava a Amsterdam i que a mi em donava garantia. Després de dos llibres que van anar molt bé, em van trucar de Proa per veure'm i jo vaig pensar que seria el típic dinar per seduir-me i que “tornés a casa”. Però em van proposar una cosa que no m'hauria imaginat mai a la vida i que ha estat molt plaent i important per mi, que va ser reescriure el Tirant lo Blanc en català actual per Proa. Aquest va ser el primer contacte, novament, amb el Grup 62, amb els editors de la qual, sobretot el Josep Lluch, tinc molt bona relació.
Una figura amb molt de prestigi al sector.
Ja era l'editor de Jaume Cabré quan jo vaig començar a finals dels 90 a editar a Enciclopèdia Catalana. El conec de fa molts anys. Em van proposar això i faig el Tirant lo Blanc que, imagina't, per mi ha estat un gran aprenentatge i una reivindicació d'un dels nostres clàssics. El 2017 va ser un moment de grans trencaments. El 4 d'octubre del 2017, vaig tenir una baralla important amb el Javier Cercas, amb qui havia tingut molta relació. Vaig trobar absolutament incomprensible la seva posició, intolerables les mentides que deia.
Amb Cercas, ha refet algun tipus de contacte?
No, no. De fet, hem coincidit en algun lloc i no ens hem dit res. És un tipus intel·ligent, però amb unes actituds fatxendes i una mica xulesques. Ha pres una decisió i el que em sembla una mica ridícul és que vagi de víctima quan tens el suport de Sa Majestat, la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, l'exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil. Això és cinisme. Però bé, en aquest país hi estem acostumats. A la mínima que s'ha vist que allò era una ficció de la nostra classe dirigent, han començat a sorgir totes les discrepàncies. És un moment amarg per molta gent que hi va posar molt i que ara es troba desenganyada. És com una separació. Costa molt tornar a creure que et podràs enamorar un dia si t'acaben de clavar un punyal per l'esquena. Ara, l'amor no desapareix. Potser per tu sí ja, però l'amor en la història de la humanitat s'ha mantingut.
Sempre fa pensar, superant els tòpics.
Fem el que podem. Crec que si escric és per això, perquè m'ajuda a pensar i, en l'àmbit de la ficció, moltes vegades trobem elements de veritat. Llegint el Tirant, pensava en Joanot Martorell. Hòstia, aquest paio fa 500 anys estava escrivint això i jo ara estic aquí assegut en plena pandèmia connectat amb la Carmesina i el Tirant. Això té una dimensió molt important. No l'hem de perdre mai aquesta dimensió. Però el dia a dia és dur i la baixada als inferns sempre crema.
Alguna pinzellada sobre el moment polític?
És de mal fer. És un moment d'incertesa a tots els nivells perquè les nostres pròpies incerteses, que eren molt elevades, han anat passant per diversos filtres, diverses capes. Una de les quals va ser que la pandèmia va desactivar el foc d'Urquinaona, que era un foc encès. Va desactivar-lo en el sentit que ens va posar tots en una altra situació. Però és que, posteriorment, s’ha afegit cada element nou de la globalització, de la guerra d'Ucraïna al triomf de Trump i les seves decisions. Un Trump que es passa el dia firmant, com si firmant passessin les coses. Ningú no té ara mateix la certesa d’on anirà a parar ni l’economia, amb aquesta guerra aranzelària, ni el nou ordre mundial, amb aquesta mena de flirteig amb Rússia, però mirant de cua d’ull els xinesos, i en una Unió Europea on hi ha països on ja mana l’extrema dreta.
I Catalunya, enmig de tot això?
Davant de tot això, la nostra situació política amb aquesta nova normalitat del senyor Illa i tot plegat, de vegades sembla una mica el teatre de les titelles. És un moment d'incertesa planetària clàssica de quan els llibres d’història descriuen els inicis del segle XX, amb la Revolució Russa. Anem cap a un crac? La Tercera Guerra Mundial que Trump ja va verbalitzar davant de les càmeres. I tu ets a casa veient el telenotícies i penses: hòstia! Així estem, almenys jo.
Vostè, que conrea molt bé la llengua, com viu el debat sobre el català?
Bé, jo crec que la part positiva és que ara hi ha una consciència unànime que tenim un conflicte molt problemàtic, que hi ha l'amenaça real de la substitució lingüística en les noves generacions, que són el futur. I, per tant, o bé la tornem a posar en primer pla -i dic tornem perquè durant el procés va quedar en segon terme- o deixarem de tenir una resposta a la pregunta de per què som catalans. Hem de saber per què som catalans. O perquè volem ser-ho, per què volem que algú s'incorpori a la nostra comunitat, en què es defineix ser català.
L'única cosa que és transversal és la llengua. És l’única, en el nostre cas. En altres llocs és diferent. A Irlanda, per exemple. Però en la comunitat catalana sí, i quan dic catalana vull dir tota la catalanofonia. Que li diguin com vulguin, que no s'emprenyi qui no s'hagi d'emprenyar si diem País Valencià. M'és igual, però la catalanofonia és una de les cultures constituents d'Europa, i el Tirant lo Blanc i Ausiàs March ho demostren. De la part romànica, sens dubte, i com a mercat cultural i lingüístic, fins ara, era d'un nivell mitjà més gran o similar a l’holandès, al txec. Per tant, si això no ho tornem a fer valdre i no posem referents, crec que anirem a mal borràs, cap a la desaparició.
"No hem de barrejar el debat sobre la qualitat de la llengua amb el debat sobre la seva transmissió"
Em sembla un discurs potent el que fa.
Això una cosa. I l'altra és que crec que no hem de barrejar el debat sobre la qualitat de la llengua amb el debat sobre la transmissió de la llengua. És a dir, aquesta amargor general que ha deixat el fracàs del projecte independentista s'ha traslladat, en moltes ànimes que estimen molt el nostre país, cap a una fixació per la llengua, de dir que la gent parla malament, s'està castellanitzant, amb aquests nanos que diuen cumpleanys, etcètera.
Ho veu contraproduent.
Home, aquest bolígraf vermell, aquesta mena de mestretitisme, és molt perjudicial. Perquè escup, expel·leix tota la gent jove. Cada cop hi ha més veus que parlen de catanyol. A les llengües hi ha molts registres però què preferim? Que els nanos d'aquesta escola que són fills d'aquí o d'allà parlin amb les esses sonores o sordes, però parlin català o que parlin castellà? Fins i tot els fills dels catalanoparlants parlen entre ells en castellà. Això és el que volem? Cert tipus d’il·lusió s’ha refugiat en la puresa perquè s'ha vist decebuda en altres àmbits. Jo soc el primer que vull una llengua genuïna. En aquesta sèrie ludocriminal hi ha un personatge, la Sol, que és la neboda del Comas, que té prop de 30 anys i intento que connecti amb l’entorn. Escric des d’una òptica que no és naturalista, perquè si fos naturalista hauria de fer que parlés mig en castellà o emprés molts més barbarismes. Jo ja valoro el ser genuí, però és que cada vegada que expulsem algú que diu tardeo ens fotem molts trets al peu. Com si vol dir fill de puta. Com som!