Max Porter: «Qui ha patit una pèrdua no pot tornar a un punt de normalitat»

Pocs debuts literaris han estat tan esclatants com el protagonitzat per Max Porter, director editorial de segells de prestigi com Granta i Portobello Books i ara autor d'un petit fenomen del boca-orella, El dol és aquella cosa amb ales (:Rata_, 2016). L'obra és un collage polifònic que fa estremir, que sacseja i que es llegeix en una alenada. Què faríem si la mort ens agafés per sorpresa? Què passaria si, tot seguit, aparegués un ocell negre immens que s'instal·lés a casa nostra? El Corb, els fills i el pare són els protagonistes d'un llibre per on hi bateguen veus com les de Ted Hughes o Emily Dickinson. Peça a peça, les ferides hauran d'anar cicatritzant al mateix temps que ho fan els records.
 
- El dol és aquella cosa amb ales sacseja a través de dos flancs: un, per allò que explica; l'altre, per la manera com se'ns presenta el que està escrit, una mena de collage expressionista amb qui teixim un fil directe.
 
- És exactament això: un collage. És curiós, perquè durant molts anys he fet collages amb les mans, aquell tipus de coses amb capses que feia en Joseph Cornell. Recordo que fa deu anys vaig venir a Barcelona i vaig comprar coses molt kitsch: estatuetes de la Verge, estampetes de sants, etc. I en vaig fer una sèrie de capses molt maques, que jo anomeno "les capses de Jesús". També feia servir altres materials, com targetes de restaurants o cartolines. Per a mi, es tracta d'assolir un equilibri: saber col·locar el que és misteriós davant el que és ordinari o banal, posar un detall punyent al costat d'una cosa molt ordinària. I aquesta és la filosofia que sosté el llibre, com un autèntic collage: és el moviment entre els diferents elements allò que et fa que l'interior es sacsegi. En aquest sentit, no considero aquest llibre una novel·la, sinó un assemblatge literari.
 
- A nivell visual, purament estètic, la primera vegada que obres el llibre pots arribar a pensar que és un llibre de poesia. Però no ho és. Provocar aquest efecte desconcertant al lector era un dels seus objectius?
 
- El que espero haver aconseguit és donar diferents trajectòries a seguir. No crec que importi gaire si és poesia, prosa, un diàleg o un guió teatral. Són diferents camins que s'obren al davant del lector, i que ell pot agafar o no. Que el llibre et faci preguntar si el Corb és un ocell imaginari, si és una metàfora o si és real... també són camins oberts.
 
- La forma, en tot cas, també ajuda a entendre el desordre que provoca la mort de la mare.
 
- La forma, però, no l'he triada conscientment. Va sortir així, simplement. Jo anava una mica a les palpentes i m'interessava donar al lector aquesta mateixa experiència: certificar que som en un terreny movedís on no saps exactament on ets. Era una de les poques coses que podia fer per expressar de manera genuïna el caos que s'instal·la després d'un trauma d'aquestes característiques.

- Una novel·la en forma de muntanya russa.
 
- La novel·la s'ha convertit en un gènere tan mandrós i tan complaent amb les sevs convencions –300 pàgines, inici, nus, desenllaç, etc.– que anomenar a aquesta obra meva tan poc novel·lista "novel·la" acaba sent una floreta. Per a mi, el llibre és una carta d'amor que faig a la novel·lística. Les novel·les haurien de ser com els ocells.
 
- Afirma que no ha triat el format, sinó que se l'ha trobat. Però, a l'inici de l'escriptura, sabia que remouria els fonaments que sostenen els llibres tradicionals? Era una de les voluntats artístiques que movien l'obra?
 
- No, senzillament volia mantenir una conversa amb mi mateix. Probablement, en el rerefons de la meva ment, sí que pensava que intentaria fer una cosa nova. Però tot és més senzill: la forma d'El dol és aquella cosa amb ales és una de les maneres en què jo puc i sé escriure.
 

La fe que tinc en els traductors s'estén també als lectors

- Això crea una connexió amb la seva tasca com a editor, on té una reputació guanyada a pols. Com ha condicionat la seva feina editorial en l'escriptura del llibre? Els ulls de l'editor no deuen haver apartat la mirada dels dits de l'escriptor...
 
- Jo ho visc d'una altra manera. És curiós, perquè res no és res fins que li poses un nom. Pel que fa al llibre: és una novel·la o una faula polifònica? Mentre ho escrivia, jo pensava que allò era un simple joc privat, un entreteniment ociós que em permetia durant els vespres. Però, finalment, va comprar-ho una casa editorial i vaig haver de pensar que sí, que potser jo era un escriptor. I encara estic reconciliant-me amb aquesta idea! En termes pràctics, com a editor, vaig haver d'exercir una ingenuïtat falsa davant dels editors que m'havien d'editar el llibre. Havia de fer veure que no sé com funciona aquest sector.
 
- En les versions catalanes i castellanes del llibre té a Iolanda Batallé com a editora, que també sap què és jugar als dos camps.
 
- Ella publica alguns dels autors que jo publico al Regne Unit, i sempre parla d'ells com si fossin part de la família. Amb mi, també. La Iolanda ha fet molt explícita la meva feina quotidiana.
 
- A El dol és aquella cosa amb ales –un dels primers títols publicats a :Rata_– hi ha un passatge on es parla dels "caçadors de rates". Una vinculació ben curiosa entre les dues bèsties.
 
- Aquests coses passen. Hi ha gent que m'ha dit que llegeix el llibre i un corb arriba volant al seu jardí . O cito a la Sylvia Plath de manera totalment accidental! Aquest tipus de màgia succeeix i he d'acceptar que les rates i el corb havien de ser grans amics. En aquest sentit, el sector editorial és meravellós, perquè acaba sent una conversa global amb persones que estan en la mateixa longitud d'ona.

- Les persones sempre són qui acaben fent meravelloses les feines.
                                                                                            
- Especialment en el camp de la literatura. Jo ja no soc propietari d'aquesta traducció. Aquest és un ocell català. En Victor Obiols ha convertit un Corb anglès en un Corb català que juga amb paraules catalanes i fa jocs catalans per a nens catalans. No vull exercir cap mena de control en això: és pura fe. I la fe que tinc en els traductors s'estén als lectors. Al final, tot plegat acaba sent una cartografia de l'empatia. Un lector que agafi el llibre en català pot sentir empatia amb mi, com a infant de sis anys que va perdre el seu pare. Un lector català que no hagi llegit mai Ted Hughes, pot sentir empatia amb els seus versos. I, si això acaba sent així, la literatura és veritablement un miracle.
 

Entre canviar bolquers, emborratxar-te, arribar tard a la feina i córrer per agafar un bus, pot aparèixer una bona idea

- Malgrat que editor i escriptor s'hagin fusionat en un de sol, crec que la feina d'editor és molt present al llibre, sobretot en la tasca de depuració lingüística i d'organització de la trama. Sembla molt treballat, aquest aspecte.
 
- Et podria donar algunes respostes grandioses sobre economia de paraules, o que la poesia ens dóna permís per fer les coses en una sola frase. Però, la veritat és que ho vaig fer així perquè no tenia temps. He fet el llibre esgarrapant trossets de la meva vida. Si m'haguessin donat més temps, potser hagués fet un llibre llarg. Però m'ha estat impossible formular la gran novel·la nord-americana! Això sí, crec que entre canviar bolquers, emborratxar-te, arribar tard a la feina i córrer per agafar un bus, pot aparèixer una bona idea. És qüestió d'escoltar i de ser prou curós com per agafar allò interessant.

- Malgrat els problemes de temps, el llibre ha resultat ser un debut esclatant. ha guanyat el Dylan Thomas, el Premi Sunday Times Young Writer. Reconeixements que subratllen que el camí triat era el bo.
 
- Doncs sí. Tot això dels premis m'ha deixat bocabadat. També haig d'afegir a la llista el premi dels lectors, que és el que més m'ha il·lusionat. Sé perfectament que hi ha un buit entre la cultura dels crítics literaris i els lectors. Aquesta bretxa normalment no té un pont que les uneixi. Per tant, el premi dels lectors em fa feliç, perquè volia que llegissin la història senzilla d'un home que perd l'amor de la seva vida. Els premis em fan sentir encoratjat: em fan tenir ganes de tornar a escriure.
 
- Ara ens ha parlat del llibre com "la història senzilla d'un home que perd l'amor de la seva vida". Hi ha un moment en què el Corb afirma: "crec en el mètode terapèutic". El llibre li ha servit per tancar el dol de la pèrdua del seu pare?
 
- Vet aquí l'equilibri. De manera pràcticament accidental, el darrer fragment del Corb és una metàfora del pensament terapèutic. Però, el llibre no té un suggeriment moralitzant de que tot està bé i que ja ha passat. No. És una qüestió orgànica. Aquesta lesió, aquest dolor, és una cosa que portem sempre amb nosaltres. Qui ha patit la pèrdua no pot tornar a un punt de normalitat fixa, perquè sempre continuaràs trencat, d'alguna manera o altra. Es burla de la cultura de les condolences, mentre que, alhora, també crea un tipus de cicatrització específica per a aquests nens. Això no funcionaria per a segons qui. Hi ha lectors que oh troben grotesc, o ofensiu.
 

Ted Hughes no va acabar mai el seu poema del Corb. I jo no he deixat mai de pensar en el meu pare

- El Corb és un animal molt connotat a la tradició literària (E.A. Poe, George R.R. Martin o Ted Hughes, fonamental al llibre). No li feia por aquesta càrrega simbòlica tan potent que arrossega el Corb?
 
- No, perquè el meu Corb és postmodern! Té quaranta anys de visió, en comparació amb el de Ted Hughes! És un estel simbòlic. Des que els éssers humans han parlat dels mites de creació, el Corb sempre és qui ens porta les històries sobre la mort. És un joc poder jugar amb aquest material. És un Corb molt de l'any 2015, però també l'he fet actuar més com un ocell, a diferència del corb de Hughes. El seu no era un ocell i jo volia que al llibre tingués la forma i les habilitats d'una au, anar de branca en branca, fer saltirons, volar, etc.
 
- Hughes té un pes fonamental al llibre. Però també és clau Emily Dickinson. Per què aquesta citació inicial?
 
- M'agenollo davant d'ella. Si t'interessa el llenguatge, la fe, la foscor, la buidor, la possibilitat que la consciència humana copsi les grans qüestions de l'existència, t'ha d'apassionar Emily Dickinson, perquè tots aquests camins ens hi condueixen. El dol és aquella cosa amb ales és un joc: irreverent i lúdic. Si deixem els nostres grans poetes sota terra, si deixem a Shakespeare sol i no en fem versions modernes, si deixem els grans autors s'estudiïn només a l'escola... els deixem morir! Que apareguin Hughes o Dickinson al meu llibre és una manera de treure'ls del cementiri i netejar-los de la biografia que arrosseguen.
 
- El final m'ha semblat molt revelador, un esclat que emociona, una epifania.
 
- No sabia com acabar el llibre. El final no estava programat ni planificat. Necessitava una cosa tan silenciosa i emocionant com pogués trobar. Al llarg de tot el llibre has vist a l'ocell fer coses fastigoses, però en aquell moment observes com s'enlaira. I aquesta és la teva veritat de tot: el buit, la llacuna entre nosaltres, el món i els nostres sentiments, i finalitzar-ho amb una noció d'inacabat. Això ho lliga tot. Mai no deixarem de somiar, mai no estimarem prou els nostres fills, i mai no sabrem com n'és d'intel·ligent un corb. Ted Hughes no va acabar mai el seu poema del Corb. I jo no he deixat mai de pensar en el meu pare.