La Casa Milà, el Palau de la Música, l'Hospital de Sant Pau o els panots del Passeig de Gràcia. Barcelona ven modernisme pels seus porus i el turista queda bocabadat i el barceloní cofoi de poder mostrar i demostrar la vigència d'aquest revolucionari estil artístic que situa la capital de Catalunya en lloc preferent de l'arquitectura, amb obres mestres reconegudes arreu del món com la Sagrada Família i el Palau Güell.

 

Però el modernisme no és només això, o en tot cas, és només això a dia d'avui, però no un segle enrere. Més de 150 edificis i establiments modernistes han desaparegut en el decurs dels últims 125 anys, i això només en els límits de la Barcelona intramurs, la que conforma l'actual districte de Ciutat Vella. Recuperar la memòria del modernisme desaparegut dins el cercle de les antigues muralles de la ciutat, arribant però fins a la plaça Espanya i les faldes de Montjuïc, és l'objectiu del llibre 'El modernisme perdut. La Barcelona antiga' (Ajuntament de Barcelona-Editorial Base, 2014), de Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran.

 

Edificis amb data de caducitat

La majoria de construccions del recinte de l'exposició universal del 1888, els grans teatres del Paral·lel, el Gran Hotel Internacional del passeig de Colom, les naus de l'Escorxador General i infinitat d'establiments del Raval, el Barri Gòtic i el Casc Antic van sucumbir en un moment o altre a la voracitat del creixement i renovació de la ciutat. Per això aquest llibre, amb la recuperació de centenars d'imatges procedents majoritàriament d'arxius públics, retorna a l'actualitat una part de la memòria perduda alhora que recorda les causes de la desaparició, algunes prou absurdes a ulls contemporanis com el fet que molts edificis, en especial els de la Exposició del 1888, ja es van concebre com a temporals, amb data d'enderroc predefinida.

 

Ara bé, segons indiquen els autors, “el principal motiu de la ràpida destrucció de bona part de l'arquitectura modernista de la Barcelona antiga és d'allò més prosaic: la volatilitat dels establiments comercials”. I és que al llarg dels darrers cent anys el nervi comercial de la ciutat sempre ha manat sobre la seva fesomia, de tal manera que la transformació dels eixos de botigues, cada cop més assimilables a qualsevol zona comercial de qualsevol altre gran ciutat europea, no és més que un altre episodi de la constant transformació de la capital catalana en funció de les seva necessitat més peremptòria, fer calaix. El darrer exemple, qüestionat també en aquest volum, la deconstrucció de la plaça de toros de Las Arenas, “enderrocada en el seu interior per construir-hi un centre comercial i la façana exterior es va conservar, però amb tan poc encert, tant desvirtuada, que el resultat és gairebé tan calamitós com si l'haguessin enderrocat”.