Barcelona, finals de gener del 1939. Els exèrcits franquistes avancen sobre la capital catalana en una ofensiva que finalitzarà el 10 de febrer, amb la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Els plans per defensar la ciutat són més il·lusoris que reals, i les crides a la resistència amb prou feines permeten sumar un miler de defensors als dos mil soldats -les restes del XV cos d'exèrcit- que suposadament han de fer front a l'escomesa feixista. El 26 de gener, amb les primeres llum de l'alba, els soldats lleials es retiren en direcció al Besós. Barcelona cau sota el jou feixista, i els militars rebels entren per la Diagonal, això sí, sense disparar gairebé ni un sol tret.

El lliurament de Barcelona sense violència sempre ha estat objecte de tot tipus d'hipòtesis, en especial perquè els comandaments comunistes tenien ordres d'aplicar polítiques de terra cremada a tot el territori cedit a l'enemic, i de fet, aquesta pràctica es va aplicar a molts indrets de tot Catalunya, on els ponts, les indústries i moltes infraestructures bàsiques van ser destruïdes per evitar que caiguessin en mans dels rebels.

A Barcelona en canvi, simplement uns van fugir i els altres van ocupar la ciutat, i és en aquest episodi històric que apareix la figura de Miquel Serra i Pàmies, conseller d'Obres Públiques de la Generalitat des del 1938 i tresorer del PSUC, posteriorment exiliat a Mèxic i, molt probablement, el personatge clau que va evitar la destrucció de Barcelona.

Una història familiar

Almenys així ho defensa el seu rebesnebot, Guillem Martí (Barcelona, 1988), que després d'investigar l'assumpte en el treball de recerca de Batxillerat i ampliar la informació en sengles articles a les revistes especialitzades 'Revista de Catalunya' i 'Barcelona Metròpolis' ara ha decidit novel·lar la peripècia del seu familiar al llibre 'Cremeu Barcelona' (Columna, 2015), un treball on l'autor reivindica el paper del seu rebesoncle -això és, el germà del seu besavi-, convençut que malgrat l'oblit en que ha estat sotmès el personatge, es tracta de l'home “que va salvar Barcelona”.
 
La història, que té un cert paral·lelisme amb 'Crema París' -la novel·la de Larry Collins i Dominique Lapierre que detalla la fi de l'ocupació nazi a la capital francesa durant la Segona Guerra Mundial i el paper del comandant alemany Von Choltitz, que hauria desobeït les ordres de destruir la ciutat-, reivindica el paper de Serra i Pàmies, que és l'home indicat per destruir la ciutat per la seva doble condició de conseller d'Obres Públiques, i per tant coneixedor de les infraestructures vitals, i de dirigent del PSUC, i per tant obedient de les ordres “de terra cremada” del Komintern, la III Internacional Comunista liderada per la Unió Soviètica.

Ara bé, seria el mateix Serra i Pàmies qui, en ocupar-se de les tasques de destrucció, n'evitaria l'execució, en el que per a Guillem Martí és “una història sorprenent però poc explicada”, ja que “a cap bàndol li va interessar rescatar la seva memòria”, perquè de fet el tresorer del PSUC hauria acceptat l'ordre de destruir Barcelona "precisament per evitar-la", i per tant, d'una banda va “trair” les ordres del seu partit mentre que des del bàndol nacional tampoc ningú va tenir cap interès a reivindicar-lo.

El pla pretenia destruir la quarta part de la ciutat

En tot cas, Barcelona es va lliurar amb un sol mort i cap destrucció ressenyable, i segons documentació familiar localitzada per Martí, per aquest fet va ser jutjat a Moscou, acusat de no haver procedit a destruir Barcelona. Segons relata el mateix Serra i Pàmies, just abans de la caiguda de Barcelona és va acordar, en una reunió amb participació de comunistes i militars “començar la destrucció de fàbriques, totes les instal·lacions del Port, la Barcelonesa del carrer de Mata i la tèrmica de Sant Adrià i finalment volar els túnels del Metro”. “Asseguraven que amb la voladura del Metro es destruiria una quarta part de Barcelona”, continua el conseller, tot assegurant que en aquella reunió va tenir “un cop d'audàcia” i va defensar que “un home civil i de responsabilitat política” havia de dur a terme l'operació, això sí, amb una intenció “dilatòria”, en la que va fer tot el possible per  evitar la destrucció, de manera que “no es va destruir res o ben poca cosa” fins que els nacionals van ocupar la ciutat.

Ara la novel·la 'Cremeu Barcelona' recupera tots aquests fets des de l'àmbit de la ficció, tot admetent que de moment les fonts utilitzades "no són suficients" per assegurar al cent per cent que els fets van ser d'aquesta manera. És per això que l'autor del llibre espera que aquest serveixi per a que els historiadors investiguin aquest moment crucial de la història de Catalunya i resolguin l'interrogant de qui va ser l'home que va salvar Barcelona de la seva destrucció. Persona que perfectament podria haver estat Miquel Serra i Pàmies.