Mishima ha editat el disc 'L'ànsia que cura' Foto: Alberto Polo

'L'ànsia que cura' (The Rest is Silence/Warner, 2014) és el setè dic dels barcelonins Mishima, un treball que suposa un trencament amb els anteriors discos, per donar forma a una proposta musical “més nítida” i molt pensada per al directe. David Carabén, cantant i compositor, aprofita la presentació del disc per criticar la situació de la indústria musical, ofegada per un IVA cultural del 21 per cent i per una situació en que l'accés gratuït ha creta la pretensió de “no pagar per la feina de la gent”. “Són les telefòniques les que volen continguts gratuïts a internet”, recorda el cantant.

-Setè disc de Mishima. Costa fer discos a aquestes alçades?

-No. Aquest ha costat perquè ens vam imposar que fos una mica com sortir de la zona de confort, sortir d'una comoditat excessiva després de tres discos produïts per Paco Loco a Cadis. Ens calia sentir-nos desafiats i trobar alguna cosa que ens motivés, tornar a tenir quadrat el grup i amb sensació de por i vertigen, perquè això et permet afinar la punteria. Per això hem canviat de productor i l'hem gravat a França, al Black Box Studio, prop d'Angers, al País del Loira, envoltats de boira i poblets minúsculs.

-Qui n'ha estat el productor?

-Peter Deimel, fundador de l'estudi i que ha fet discos amb Anna Calvi i dEUS. Vaig escoltar específicament els discos que es van gravar allà i vam anar a buscar el so que tenim els directes. Hem fet el disc per a que això sigui possible, incloent només arranjaments que es puguin tocar en directe, i així sona més net i més nítid, sense jugar a la confusió com hem fet en altres discos. La lletra i la veu se senten molt bé, i sense perdre la contundència del directe.

-Quan diu que calia que la banda es quadrés, vol dir que se sentien acomodats o repetitius?

-No, però quan vam anar amb Paco Loco el primer cop ens sentíem amb vertigen i amb la sensació de ser en un país que no coneixes. Amb precaució però amb ganes d'aventura per descobrir coses noves, però a la tercera vegada ja no tens la mateixa sensació i la volíem recuperar.

-Nota una certa efervescència musical tant pel que fa a llançaments com quant a festivals? Vostès mateixos presenten el disc a l'Strenes i també actuaran al Primavera Sound, el PopArb i el renascut Canet Rock, vivim un retorn als bons temps?

-Crec que ja fa uns anys que tenim molt bones notícies al món de la música. I tinc clar que obeeix a un progrés sociocultural. Si hi ha més festivals i més bandes és perquè hi ha més públic, i si hi ha més públic és perquè la gent escolta més discos que abans i per tant és més inquieta musicalment, cosa que dóna sortida a propostes més personals i arriscades de les que sempre han funcionat. Estem en un bon moment, sí.

-Però si la gent escolta més discos, serà perquè ara no els compren.

-És possible, sí. Crec que va haver-hi un moment en què amb el salt tecnològic ens vam deixar seduir per la idea de l'accessibilitat total, i seguim en aquest paradigma, però crec que aquesta gran notícia de la democratització de la cultura no pot amagar la hipocresia de pretendre no pagar per la feina de la gent. Per això, igual que parlem d'un bon moment per la música, seguim sent un país horrorós per viure de la música. És terrible, tenim un govern que no persegueix la pirateria, som el segon estat més pirata del món desprès de Taiwan, amb un 21 per cent d'IVA als espectacles, és una tempesta perfecta per a que els músics no en puguin viure. A Mishima només jo visc, o malvisc, de la música. La resta segueixen treballant en altres feines. Hi ha el tòpic que ara viurem dels directes, però això no és creïble, perquè del total de la indústria musical, només una minoria es dedica al directe, com a màxim un 50%. I un músic també ha de compondre i això no és un directe.

-Però cada cop hi ha més grups que regalen la seva música a través d'Internet. Mishima té intenció de fer-ho?

-Nosaltres tenim el disc a Spotify, que no és ben bé gratuït. És una plataforma que va sortir just en el moment que no hi havia llei i amb pirateria indiscriminada, i llavors la indústria es va plegar a la proposta d'aquest suec que ara és multimilionari, però és el de sempre. La gent no vol pagar per la música, però no discuteix l'abonament a qualsevol plataforma de telefonia.

-Al final els que guanyen són les operadores, més o menys com passa a la premsa digital.

-Sí. Fins i tot el Sisa diu que les plataformes que defensen la cultura gratuïta estan pagades per operadores. Són les telefòniques les que volen continguts gratuïts a internet, perquè el que els interessa és vendre mòbils i contractes.

-I aleshores, com es guanya la vida un músic?

-No se la guanya, directament. Mentre estem de gira, les coses funcionen, i quan no estem de gira no funcionen. El compromís de fer música va molt més enllà de si t'hi guanyes la vida o no.

-La solució és abaixar l'IVA cultural?

-Això immediatament, perquè en política pot passar que t'equivoquis, però cal corregir els errors i estar al servei de la col·lectivitat, perquè no obté el rèdit que buscaven i a sobre ha perjudicat tot un sector industrial. A la resta de països del món occidental tenen polítiques actives contra la pirateria, on la indústria musical analògica ha sofert una decadència brutal però alhora hi ha la figura emergent de la indústria musical digital, que no para de créixer, mentre que a Espanya no. Simplement és va en contra de la música i per tant és una política suïcida i inexplicable.