De petit, “era el nen que sempre li agradava fer el número”, recorda Nao Albet (1990, Barcelona) entre assaig i assaig, quan té lloc aquesta conversa. D’aquí, que l’actor i director de cinema Mario Gas es fixés en ell i li donés un dels seus primers papers, igual que ho va fer Àlex Rigola quan només tenia 10 anys i amb qui ara, es retroben per obrir la nova temporada del Teatre Lliure amb El Mestre i Margarita. De fet, la seva vinculació amb aquest teatre va molt més enllà, quan el seu pare havia estat músic de l’orquestra del Lliure i la seva àvia taquillera. Ella era una amiga íntima de Fabià Puigserver, un dels fundadors del teatre, el qual porta per nom la Sala gran del Lliure de Montjuïc, on ara el trobem fent de protagonista.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Nació (@naciodigital)

Es defineix com a “cul inquiet” i confessa, amb veu baixa, que és bastant addicte a la feina. “M'agrada molt produir, treballar, crear... Em costa desconnectar”, relata, i malgrat que li esperi una temporada trepidant amb El Mestre i Margarita que han estrenat amb un èxit absolut i, més endavant, amb Els estunmen -de la mà del seu partner artístic, Marcel Borràs-, no li falten hores per dedicar-se a la música, que és el seu hobby principal que no descarta que es pugui acabar convertint amb “una nova possible professió més”. De tot això i més en parlem amb ell vestit i caracteritzat de mestre, però amb uns mitjons vermells de Coca-Cola, una beguda, diu, que li encanta. 

Quan un s’inicia de tan petit al món de la interpretació, n’és conscient que ja està immers en l’àmbit laboral?
De ben petit recordo que m'ho passava molt bé, però a la vegada també recordo una anècdota en fer Juli Cèsar, una de les primeres obres que vaig fer, el dia del meu aniversari quan em va tocar anar a treballar. Aquell dia li vaig dir a ma mare que no volia anar a treballar perquè era el meu aniversari. Va ser el primer moment que vaig entendre que allò era una feina. T'ho passes molt bé anant a fer teatre, has fet amics, gent molt més gran que me'ls sentia amics, com el Joan Carreras, el Pere Arquillué, etc. Devia tenir 11 o 12 anys i ma mare em va dir; “ja, però és que hem d'anar a treballar, avui toca”. Aquest és el punt d'inflexió on aprenc que això és una feina.

Molts et vam descobrir pel Martí de Vendelplà, però n’han passat un bon grapat d’anys! Quins altres punts d’inflexió han marcat un abans i un després en la teva carrera artística?
En tinc un bon record perquè van ser cinc anys, vaig començar quan en tenia 13 anys i tinc un bon regust de boca, sobretot per la gent que vaig conèixer i els amics que he mantingut, com el Cuevas o el Pau Roca. Però et diria que la primera obra que vaig dirigir, clarament va ser un punt d'inflexió. Va ser aquí a l'Espai Lliure i es deia Straithen con freigthen, dins del marc dels Radicals Lliure, que era un festival que es va inventar el Rigola de noves tendències. Tenia quinze anys i el Marcel Borràs, el meu partner artístic, en tenia setze. Allà vam escriure la nostra primera peça i va ser on va començar tot, aquest viatge d'escriure i dirigir teatre que, al final, és molt important a la meva vida.

Gràcies als porros, com he llegit en una entrevista?
(Somriu). No només gràcies als porros! Però a la seva època els porros tenien molta importància durant les nits creatives. Després, a l'hora de la veritat, els porros no pintaven res, perquè ja era prou estressant tot com per haver-ho de fer fumat. Més que els porros, hi havia tota una part lúdica en el nostre procés creatiu, que encara intentem mantenir d'alguna manera i que és vital. Tot va néixer com un hobby, un passatemps, una cosa on nosaltres ens divertíem i ho hem intentat mantenir així d'alguna manera. Quedàvem a les tardes amb 16 anys per escriure teatre i en aquella època hi havia aquesta cosa lúdica, però després es convertia en una cosa molt seriosa amb les obres que fèiem. Avui dia ens sorprenen algunes possibles lectures que fa la gent dels nostres espectacles. 

Un altre punt important va ser La Biennal de Venècia, quan hi vaig anar amb vint-i-pocs anys i vaig conèixer de prop a tota la fornada de teatre contemporani de fa deu o quinze anys enrere. Vaig tenir la possibilitat de treballar amb alguns dels grans creadors i també de conèixer a altra gent de la meva edat d'arreu d'Europa que tenien les mateixes inquietuds, trobant el tipus de teatre que m'agrada. Durant molts anys, creia que pel fet de dedicar-me al teatre m'havia d’agradar tot. M'ha costat molt discernir que el teatre és com qualsevol altra disciplina artística i, al final, el tipus de teatre que m'agrada era un concret, el de la postmodernitat o post dramàtic. Aquell que el text no està al centre, sinó que hi ha altres disciplines al seu voltant o al centre fins i tot. I quan aquests espectacles es combinen, encara m'agrada més; dansa, cant, llum, arts plàstiques...

Com Els estunmen, que en parlarem més endavant. Abans, però, fins al 25 d’octubre et trobem fent El Mestre i Margarita, obrint temporada!
Sí, una obra que abraça bastants temes i que és una novel·la de Bulgàkov que ho va petar molt a Rússia durant el segle XX. És gairebé un viatge èpic que, a grans trets, comprèn tres històries en paral·lel. Una és la història d'amor entre el Mestre i Margarita. Ell és un autor, on hi ha una analogia amb Bulgàkov, que també censuren i que té una història d’amor amb una noia casada. D’altra banda, trobem una cosa molt més fantàstica que és el Dimoni i que apareix fent una visita a alguns dels dirigents no polítics, però sí culturals del Moscou d'aquell temps. I després tenim la revisió del relat de la Bíblia de Pons Pilat i Jesús, perquè el mestre, aquest autor que s'enamora de la Margarita, ha escrit una versió que no és la mateixa de la Bíblia sobre aquest mateix relat; sobre qui va matar Jesús, per què el van matar i quins eren els motius reals. Aquestes tres històries s'acaben conjurant i passen moltes coses entremig que tenen lloc al llarg de la funció que agrupa 14 intèrprets en total. 

Tots ells, amb unes actuacions implacables, enhorabona! I quan acabis amb el mestre, recuperes en Marcel i us aventureu amb ‘Els estunmen’. Una òpera?
Sí, és una òpera de veritat. Nosaltres no som cantants, però tindrem cantants lírics d'aquests que fan notes molt agudes i nosaltres apareixerem per allà. Som uns poetes, d'alguna manera, uns escriptors que ens encarreguen explicar la història d’una tragèdia que li ha passat a una dona. Estem escrivint un llibret i tenim un compositor que ens farà la música, en Fernando Velázquez. Serà un híbrid, és a dir, a les òperes gairebé no hi ha parts parlades i aquí nosaltres parlarem, serà una mescla de gèneres on es cantarà i hi haurà monòlegs o escenes amb diàleg.

La història és un viatge èpic d'aquesta dona que intenta descobrir perquè el seu fill ha fet el que ha fet, una massacre, una mass shooting, i és ella intentant entendre per què el seu fill ha perpetrat aquest assassinat. A la vegada, ens serveix com un viatge per entendre i desengranar la tradició occidental de la figura de l'heroi i, en última instància, plantejar-nos la masculinitat tal com la tenim entesa, generant preguntes perquè també és una cosa que ens fa patir. No volem semblar oportunistes, ara toca ser feministes, ja ho sabem i sempre ho hem intentat ser. No volem caure en això, però creiem que tenim prou esperit autocrític per sortir-nos-en.

I com la qüestioneu, la masculinitat?
Tenim un grup d'especialistes de cine que, d'alguna manera, són els grans representants de la masculinitat en l'actualitat i de la figura de l'heroi més que de la masculinitat. És una espècie de diàleg entre nosaltres i ells, almenys en aquest procés de creació. Després a l'obra no sabem si hi haurà aquest diàleg o directament parlarem d'on hem arribat, però per fer-ho tenim converses sobre aquesta tradició de l'heroi, i quins són els valors de l'heroi i el pes de la tradició. Estem aprenent moltes coses. Em va sorprendre i em va posar la pell de gallina com l'any passat, per primera vegada a la història de la humanitat, va haver-hi una massacre perpetuada per una noia, per una nena. Totes les altres massacres que hi ha hagut al llarg de la història, que són milers, han estat perpetuades per a nens o homes. Ho dones per suposat, però a la que hi penses és esgarrifós, per què dius, aquí hi ha un clarament una diferència de gènere brutal i val la pena posar-hi el focus per reflexionar i per dir que, per descomptat que estem fent les coses malament com a societat respecte al gènere. 

En ser un format híbrid que mescla disciplines diferents, teniu por de la rebuda del públic o, al contrari, us posa?
Ens posa, sí. Amb en Marcel som molt afortunats perquè poques vegades hem sentit la frustració o la por de no estar a l'altura, de no complir les expectatives dels espectadors. Sempre hem sabut posar-nos per sobre i hem creat tenint en compte els espectadors, però a la vegada, també pensant què és el que a nosaltres ens agradaria veure i no el què s'espera de nosaltres o el que pensaran de nosaltres. Quan era un Radicals Lliure i venien 30 persones on tots érem uns moderns, sabíem que ens ho acceptarien tot o d'aquella manera, no teníem límits i era més fàcil, però a la mesura que ens hem anat apropant al mainstream, quan ens programen a la sala gran, sí que hem de tenir una mica més en compte aquest públic més generalista. Ara bé, a la vegada, estem fent l'exercici de pensar que si estem aquí, és perquè a la gent li agrada el que fem i perquè el director artístic confia en el projecte i, per tant, que ara tinguem un públic més o menys generalista ens ha de ser igual. Netflix ja existeix per fer el que la gent s'espera i desitja, en canvi, el teatre que m'interessa, és aquell que no és el que s'espera o el que la gent vol, sinó el que proposa altres coses, altres formes, altres reflexions fora de la norma o fora de l'esperat.

I de la mà, d’un gran amic…
Sí, en Marcel és un dels meus millors amics des que som adolescents. Ens vam conèixer amb un espectacle del Roger Bernat amb una obra que també vam fer aquí i els dos érem els nens actors. Va ser bastant amor a primera vista, els dos teníem inquietuds teatrals similars i llavors un dia li vaig ensenyar unes escenes que havia escrit per una obra i ell em va ensenyar uns textos que havia escrit per una altra cosa. Allà vam començar a flirtejar amb l'escriptura i amb el teatre i de cop, vam veure clar que volíem fer teatre junts i que volíem escriure i dirigir-lo. D'això ja fa més de 15 anys i hem fet tota una carrera professional que ens ha anat molt bé, la veritat, n’estem molt contents.

No us heu plantejat crear una companyia de teatre?
No, el que ens agrada és que ens contractin als teatres públics. No hem treballat mai en un teatre privat. No hi creiem, perquè no ho fem per fer pasta. Hem estat molt afortunats, vam començar a agradar de joves, ens van començar a programar i sempre hem tingut la sort de treballar al CDM, al Nacional, al Lliure, fins i tot a l'Archipel, el centre dramàtic de França. La fórmula del teatre privat li interessa fer diners i mai apostarà per un espectacle que no li donarà un rèdit econòmic. M'agrada pensar que tot artista o tota obra d'art ha de tenir cabuda a un teatre, per molt que no aconsegueixis una màxima ocupació o que el teu espectacle vinguin 20 persones, tant de bo el teatre aposti per tu. El teatre privat no es pot arriscar. No els jutjo, em sembla molt bé que existeixin i més en aquest món capitalista, només faltaria, que se salvi qui pugui, però mentre ho pugui evitar ho faré. 

M'agrada sentir que no estic transformant la meva obra en capital. Segurament també té a veure amb el tipus de teatre que m'inspira. M'agrada el teatre que està una mica als marges i amb el Marcel al final acabem sent una mica comercials o populars, però m'agrada la idea de l'art que està als marges, de l'art que està provant i, per tant, que es pot fotre una hòstia. Al teatre privat o l'empresa privada no pot suportar tenir un objecte que falla, necessiten el 100% d'ocupació, i per això m'agrada confiar que en els espais públics donen aquesta llicència a l'error, on vull estar perquè és el tipus de teatre que m'inspira fer i veure, aquell que de vegades pot no sortir com s’esperava. 

Un dels grans reptes del teatre és reconnectar amb el públic jove. Quina és la fórmula?
La mitjana d'edat és alta, malauradament. Suposo que programar gent jove, perquè em semblaria trampós fer que els adults parlem de coses i ens apropiem de la cultura d’altres generacions. El Marcel i jo vam saber connectar amb el públic jove quan érem joves, i encara hi connectem, perquè tenim una cultura similar a la seva, i els referents que tenim són similars als que tenen, però qui millor que algú de 20 anys per poder connectar amb la gent de 20 anys. Una opció seria buscar aquells que tenen inquietuds creatives en l'àmbit de la creació escènica en escoles de teatre o en llocs on es facin tallers de creació i programar els millors! Tampoc caldria donar-los la sala gran durant un mes i mig, però apostar per ells donant-los l’oportunitat. 

Acabem escoltant-te amb l’Adrià, amb aquest grup d’indie pop que formeu anomenat  KILLIN´ CACTUZ. La música guanyarà protagonisme al futur?
De molt petit, la música sempre m'ha travessat i m'agrada molt crear en tots els vessants. Amb l'Adrià Gonzàlez, un amic músic de tota la vida, fem aquest indie - pop una mica urban, que és una mica eclèctic, però a la vegada també és fàcil de categoritzar. Cantem en català, castellà, anglès... I som un projecte que té dos o tres anys, som una mica embrionaris, però anem fent i som feliços. Ens agrada molt fer música, produir-la, compondre-la i també ensenyar-la. Des dels 13 anys que componc cançons d'amor a les meves xicotes. Funcionava bastant i la meva xicota té desenes de cançons dedicades, quasi es cansa ja la pobra. Totes les cançons es quedaven en un calaix i fa uns anys vaig dir, què collons, ho ensenyarem!

Aquest estiu vam tocar a les festes de Gràcia i va ser un concertàs. La gent estava ho donava tot i fa il•lusió veure que, tot i ser poquets, tenim uns quants seguidors que se saben les cançons. La música és un canal artístic d'expressió que ens interessa molt i durant molts anys ha estat un hobby que ara s'està convertint en una feina. Tant de bo ho sigui més i em doni per viure, però potser ho hauré de descatalogar com a hobby o passatemps i posar-ho al sac de la feina. Llavors ho faré encantat i buscaré un altre hobby, que l'acabaré convertint en feina, perquè potser sí que soc una mica addicte a la feina! (Riu).