Narcís Comadira (Girona, 1942) és un dels autors fonamentals de la literatura catalana de la darrera meitat de segle. Compromès i lúcid, sempre ha advocat per una defensa ferma de la seva llengua i de l'excel·lència intel·lectual, conscient que a la cultura li calen autors brillants, però també uns lectors preparats i sensibles. Especialment reconegut com a poeta i pintor, Comadira és també assagista, dramaturg, prosista i gastrònom. Res que faci pensar, tal com ell mateix manifesta, que sigui un mandrós. Editorial Càtedra li ha publicat recentment El arte de la fuga, una antologia bilingüe que repassa totes les manifestacions de la seva poesia.
 
- Al pròleg d'Usdefruit, vostè explicava que Gil de Biedma només feia dos poemes a l'any. Aquell llibre era fruit dels darrers cinc anys, i la suma sortia a cinc poemes per any. Com s'explica aquest decreixement productiu amb el pas del temps?

- En els darrers anys només he escrit dos o tres poemes. En primer lloc, suposo que a mesura que passen els dies vas tenint menys idees, perquè et fas vell. Segon, ets molt més autocrític. I tercer, tens més mandra i et fas pregar més a tu mateix. Si tens una idea i aquesta és insistent, sempre li acabaràs per fer cas. Però, si t'abandona vol dir que no valia la pena. També hi intervé el fet que quan ets jove no tens res a fer, i que quan ets més gran tens moltes ocupacions: feines, et demanen articles, pròlegs i col·laboracions, encàrrecs, etc.

- Què està preparant, ara?
 
- Em passaré dos o tres anys escrivint una obra de teatre. Últimament he vist que la meva poesia s'encamina més cap aquí. El teatre són veus. Gérard Genette distingeix entre "ficció" i "dicció", i afirma que teatre i poesia són "dicció". Quan ets adolescent, només t'interessa la teva veu, perquè estàs enamorat de tu mateix. Però, quan escrius teatre et desdobles en moltes altres veus, que t'inventes o bé escoltes. Els escriptors som uns lladres que ens aprofitem de tot el que sentim.
 
- Malgrat que poesia i teatre siguin "dicció" i no pas "ficció", tenen un registre molt diferent. Com s'ho fa per unir-los?
 
- L'hort de les oliveres, la meva darrera obra de teatre estrenada al TNC fa un any, barrejava llenguatge convencional i llenguatge poètic. De tant en tant hi havia "àries" on l'actor s'adreçava al públic. L'obra que estic fent ara serà una peça amb moltes d'aquestes "àries", amb molta càrrega poètica. El teatre, a més, l'escric en vers, sense rima, amb frase curta i amb molt de ritme.
 
- Vostè pot escriure en vers lliure, en vers curt, amb rimes i també pot reeixir fent sonets. Com sap quina és l'opció formal que li convé a cada poema?
 
- Molt sovint un poema es comença per un vers, el "vers donat". Si és un hexasíl·lab, de vegades ja fas tot el poema en hexasíl·labs. Tot depèn d'aquella espurna inicial i del lloc on et porti. A m'agrada molt jugar amb formes diferents. El tema també et pot donar la forma. Per exemple, tinc un poema que es diu Cançó antiga que vol parodiar una cançoneta noucentista. I, després, també hi ha moltes picades d'ullet, manipulacions, etc.
 
- De fet, té tot un llibre, Lírica lleugera, que vindria a ser això.
 
- Allà hi ha tots els poemes que vaig fer, en gran part, per encàrrec. Molts són lletres de cançons per a la Guillermina Motta. És un llibre on hi ha tangos, jocs amb la llengua, lletres... Jo haig de confessar que m'ho passo molt bé escrivint. M'agrada i no sóc d'aquells que afirmen que pateixen. A mi, el que em fa patir és quan no surt el que vull! [riu]

  - Mozart feia òperes, però també divertimentos lleugers i minuets. En canvi, hi ha autors que tenen una poètica molt marcada i pròpia, d'on no surten mai.
 
- Carles Riba, per exemple. Com deia Gabriel Ferrater, "Riba sempre parla dalt d'uns coturns". En canvi, J.V. Foix té tots aquells poemes de l'estiueig, o les nadales, poemes llargs més surrealistes i, també, poesia frívola! En aquest sentit, Foix era més dúctil que Riba. Ja no diguem Josep Carner, que podia fer auques, cançonetes i un llibre com Nabí.
 
- S'ha tractat justament a la generació dels 70 i 80? Creu que tenen el reconeixement que es mereixerien?
 
- No! Ningú el té [riu]. Què vol dir que ens "tractin justament"? Els escriptors no tenim cap dret pel fet de ser-ho. Per què hem d'esperar que les administracions facin justícia? La poesia està molt passada de moda, tot i que cada vegada hi ha més poetes... i que la majoria són molt dolents.
 
- Per què creu que el nivell és tan baix, malgrat l'aparició de noves editorials i de més autors?
 
- La gent s'ha pensat que fer poesia és una cosa fàcil. Aparentment, ho és més que fer una novel·la. Però molts d'aquests autors no fan poesia, escriuen les seves vivències personals. Fan dietaris i no s'adonen que el que escriuen no té cap interès, perquè expliquen coses que passen a tothom.
 
- Què hem de fer per escriure poemes que siguin interessants i transcendents?
 
- Això comença a l'escola. Els nanos d'ara no estudien gramàtica. Si escoltes les tertúlies de les ràdios, has de parar l'aparell. No es pot escoltar! Els joves, a més, es passen tot el dia enganxats a les maquinetes aquestes. Mira, la Universitat mateixa s'està morint a passes agegantades. Les assignatures han de durar, com a mínim un curs, tot un any. La gent surt de la Universitat amb pinzellades, no amb una formació sòlida.
 
- Al poema Cançó de bressol parla d'això, justament, amb una Cadenza com a homenatge a Verdaguer: "Dorm, dorm, petita meva, pàtria meva, / terra natal, non, non, / que se't corromp la llengua per l'analfabetisme / creixent dels seus parlants (...)".
 
- Estic segur que un nano jove no sap veure que Verdaguer és en aquest poema que dius, per exemple. D'això em queixo. Ara, a les escoles ja no els fan llegir Verdaguer. Però si justament Verdaguer és un autor modern, el pare de la llengua moderna! Crec que és un autor per ser llegit a les escoles i serviria per ensenyar la base per saber què és un vers, què és la mètrica, la rima, i tot un vocabulari enorme.
 
- Crec, però, que no ho faran...
 
- No! Al contrari, l'altre dia em van dir que treien una hora de català, de les tres que hi ha. No sé quina independència volen. Quin país volen fer? Un país independent parlant en castellà? Si ha de ser així, ens fem espanyols o argentins, que almenys ballarem tangos! No té cap sentit!
 
- Vostè va signar el manifest del grup Koiné. Entén la polèmica que es va crear?
 
- No. Simplement es demanava un tractament especial per la llengua catalana, perquè es troba en un estat terminal on es morirà si no fem una discriminació positiva.
 
- Com és que aquest missatge tan simple va provocar tant d'enrenou?
 
- Perquè hem arribat a un punt en què la gent llegeix un paper i no entén què vol dir. Si el que volen és una societat sense esperit crític o humanista, ja la tenen.
 
- Llengua, llibertats i educació. Sembla que sigui una equació de mal remei.
 
- Sí, perquè la llengua no té prestigi. Està obsoleta i passada de moda. Ara és l'època de la imatge. Per què una imatge val més que mil paraules? Si la imatge no té trempera no en faràs res! De vegades amb sis paraules fas més que amb tota una pel·lícula sencera. Les coses han d'estar ben fetes, amb ofici i amb intenció. El que fa que una obra d'art ho sigui és la intenció: voler dir coses al lector o l'espectador. Si no, allò no és res.
 
- Quins elements tenim per saber quan ens trobem davant d'un bon poema?
 
- No hi ha fórmula, només dedicació i estudi. Llegir molt i llegir els clàssics. I, és clar: tenir alguna cosa a dir. No tothom ha de ser poeta en aquest món. Si tothom llegís poesia, el país no funcionaria! La poesia és una art on la llengua és portada al màxim nivell de compressió i elaboració, dues dades que poden servir per saber si un text és bo o no ho és. A mi, per exemple, hi ha poetes que considero bons i que, en canvi, no m'emocionen.

- Abans em deia que "els escriptors som uns lladres"...
 
- Picasso ja deia que un pintor ha de tenir pare i mare. I cosins i tiets! La cultura és això: no som genis que naixem al mig del no res. Venim d'un lloc i anem cap a un altre lloc, i darrere nostre vindrà altra gent que ens robarà a nosaltres.

  - I de qui ha robat, vostè?
 
- Al llibre Marques de foc (AraLlibres, 2012) explico els poetes que m'han marcat amb foc al llarg de la meva vida. Des de les cançons populars catalanes que em cantaven a casa de petit, fins a Auden, Hopkins, Pasternak, Baudelaire, Montale, Dante, Machado, Cernuda, Jorge Manrique, Verdaguer, Carner, Ferrater, Vinyoli, etc. He robat descaradament de tota aquesta gent!
 
- També em deia que tenia mandra, però a mi no m'ho sembla: és pintor, assagista, articulista, poeta, gastrònom. Té temps per tot?
 
- [riu] La gent no s'ho creu, però és veritat que sóc mandrós! Ara estic més tranquil llegint. I pensar que he de fer l'esforç d'escriure em fa molta mandra, sobretot si després no t'agrada el que en surt. Quan més bé estic és quan m'estiro al sofà i faig zapping. O al mercat, a Sant Feliu de Guíxols, parlant amb les pageses.
 
- Potser aquestes ocupacions ocioses acaben sent benzina per a futurs poemes.
 
- Els poetes ens alimentem de totes aquestes coses. De lectures, òbviament, però també de qualsevol bestiesa. Una cançó, una pel·lícula, una sèrie de televisió dolenta. Es tracta de saber mirar el món amb "els ulls poètics oberts", que en dic.
 
- El poema L'esgarrifança em va impactar molt quan el vaig llegir, fa ja uns anys. La idea que el català quedarà extingit en un futur em va deixar estabornit uns moments.
 
- Aquest poema és escrit en una sola frase, i costa molt de llegir. Hi ha un homenatge amagat, un poema de Montale que es diu L'Anguilla, també escrit amb una sola frase.
 
- Fer una antologia –i encara més aquesta, que és d'autor– és una manera de fer repàs. Com valora la seva obra, ara que ja té un gruix i uns reconeixements tan notables?
 
- Quan vaig començar, no em vaig plantejar fer una obra. M'ha anat sortint, la meva poesia està molt lligada a la vida, no pas a la meva biografia: a l'atzar, als viatges que he fet, a les coses que he vist. Amb perspectiva, veig poemes que estan bé i d'altres que em fan una mica d'angúnia. I no perquè no estiguin ben fets, sinó perquè no han estat prou espontanis, perquè han estat un pèl forçats.
 
- Com ha canviat la seva manera d'escriure des que va començar?
 
- Quan era més jove, els poemes tenien més connexió amb la meva vida personal. Després he cregut que  la meva vida personal no tenia cap interès per ningú i he procurat que els poemes fossin cada vegada més un objecte, un "artefacte", que deia Joan Ferraté. El que és bonic és que el text funcioni com un rellotge, amb totes les peces a lloc i tot l'engranatge. El més difícil és aconseguir que tu siguis dins el poema, però que el poema no parli de tu. Carner i Foix són dos mestres en això. I els grans poetes sempre ho aconsegueixen.