El Documental del Mes ha estrenat aquest març Niña Sombra, film que va ser a la Secció Oficial a la passada edició del DocsBarcelona i guanyadora del Premi del Public i del Premi del Jurat en categoria nacional a DocsBarcelona Valparaíso. És un documental autobiogràfic on la directora xilena María Teresa Larraín explica el procés de la seva ceguesa progressiva. Al set anys, li van diagnosticar una miopia progressiva, la mateixa malaltia que patia la seva mare. "Quin dia serem cegues?", li va preguntar. La resposta va ser "Mai".

Aquest és el punt de partida del relat de Larraín, cineasta independent que viu instal·lada a Toronto. Ja a la cinquantena, mentre editava la seva darrera pel·lícula, un brot li va provocar una gran pèrdua de visió, iniciant l’etapa final de la malaltia. Això i la mort de la seva mare fan que l’autora torni a Xile i arrenqui la realització d'una pel·lícula feta des del dolor i de la por, però sense perdre el sentit de l’humor, la dignitat i l’ètica professional.
 
L'intent d’explicar en imatges què és la ceguesa

Niña Sombra ens presenta una dona independent, que fuig de la caritat emocional, i que té una necessitat d’explicar la confusió que viu com a cineasta mentre perd la visió. En alguns moments el discurs sembla redundant, però escenes com la conversa amb la seva germana vista a través d’un mirall, o retrobament a Costa Rica amb les seves netes, mostren la complicitat que cal a l’hora d’afrontar de la ceguera, des de la quotidianitat, com a dona i com a àvia, escenes marcades per una ironia que podríem dir que és tendra.

Ens aquests moments és quan Larraín ens interpel·la més, potenciant altres sentits, el tacte, l’olor. Les persones es poden conèixer de moltes maneres i les pel·lícules també es poden veure sense els ulls. Ja endinsats en la història, el millor moment de la pel·lícula arriba quan la directora descobreix els venedors ambulants de l’Alameda de Santiago. Tots ells cecs, es reivindiquen després del cop d’estat del 75: "la ceguesa afecta els ulls, no la ment".

Un seguit de personatges amb els quals Larrín obre un camí cap als temes que més bé domina, els de les minories socials, la inclusió, i que ella mateixa reconeix sentir-se identificada. Llàstima que la pel·lícula no aprofundeixi encara més en aquestes línies. Amb tot, Niña Sombra és una peça destacada, per la reflexió que presenta, per l’exercici personal i cinematogràfic de la directora i per l’intent d’explicar en imatges què és la ceguesa.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=XxEbObTgX-k[/youtube]