Havíem quedat amb els amics per sopar, abans que tots anéssim marxant de vacances de manera esglaonada. Cada cop costa més quadrar els nostres calendaris laborals. Dos d'ells es van excusar d'avançada, arribarien tard segur perquè just abans tenien entrades per veure l'estrena de Barbie en català. Un dels esdeveniments de l'estiu, sens dubte. Amb només una setmana, el film de Greta Gerwig ja s'ha convertit en l'èxit de taquilla més important de l'any. Explicacions suposo que n'hi ha moltes. En aquesta mateixa casa, la Marta Ferrer donava algunes de les claus. Els dos amics que la van veure el dia del sopar, efectivament van arribar tard, però també van arribar bocabadats.

Han anat passant els dies i l'entusiasme respecte a Barbie s'ha anat estenent unànimement. He sentit dir a més d'un crític que és el millor que ha vist mai en pantalla i he llegit a més d'un periodista afirmant que estem davant una de les grans obres mestres de la dècada. Se n'han dit meravelles i encara ara no he trobat cap crítica gaire ferotge a la contra. La gràcia dels fenòmens pop, per una banda, i el talent inqüestionable de Gerwig, per l'altra. Com em passa cada cop que un llibre és un best-seller o qualsevol altre producte cultural és un èxit rotund, tinc ganes de consumir-lo per poder-hi dir la meva, per poder estar al dia del debat. Així que dues entrades per Barbie a les 19:35 h, si us plau.

Al cinema de capçalera estava tot ple. Per a la sessió que volíem i per a la següent, i l'altra. I la de l'endemà. Vam trobar dues butaques buides no gaire ben ubicades en un cinema tampoc gaire ben ubicat, però veient el panorama va semblar que l'opció intel·ligent era agafar-les. Vam arribar amb aquells deu minuts d'antelació imprescindibles per anar al lavabo i poder seure tranquil·lament abans que s'apaguin els llums de la sala i així evitar haver de treure la llanterna del mòbil i ho vam veure de seguida: merda, nosaltres no anem vestits de rosa.

Barbie és una gran pel·lícula que passarà a la història del cinema per qüestions que tenen a veure amb el guió, la direcció d'art o el càsting, entre moltes altres coses com aquella nota del director al mig de la crisi existencial de la protagonista. Però Barbie no només ha estat un èxit audiovisual, ha estat també un fenomen social. A la sala hi havia nenes, mares i àvies vestides amb totes les tonalitats de rosa que hi càpiguen en un armari, lluint orgulloses les seves millors gales i rendint homenatge a una nina que o bé van odiar o bé van estimar fa uns anys. És el primer cop que em passa que en una sala de cinema experimento el que sol ser característica –i una de les meves coses preferides– de les arts en viu: sentir que allò que està passant davant teu és una experiència col·lectiva.