Ara celebrem més que mai la nova divisió del mapa dialectal dels Països Catalans, amb l’aparició de dos nous subdialectes (el gironí i el valencià mallorquí) i el concepte franges de transició entre diferents parlars, que vol dir ni més ni menys que no hi ha límits nítids entre un dialecte i un altre, o un subdialecte i un altre.
I ara, també més que mai, tenim pendent combatre aquell mite que diu que els parlars més bonics fan la vocal neutra. Jo puc entendre que se us inflami el cor quan algú pronuncia una vocal neutra ben neutra en comptes d’una a o e amb la boca ben oberta, però això de sobrevalorar la vocal neutra fins i tot quan no toca, ens ho hem de fer mirar. Encara diria més, és un prejudici lingüístic que estigmatitza, novament, els parlars occidentals.
Més enllà de la batalla de blocs oriental versus occidental, convé saber queno tot es neutralitza. Fins i tot un catalanoparlant de la Catalunya Central de soca-rel pot tenir inseguretats fonètiques en certs mots. Queden exclosos els parlants occidentals per raons òbvies, tot i que em consta que el fenomen de la neutralització comença a afectar la pronúncia occidental dels més joves ja fa uns quants anyets. Això sí que és un drama!
I quan acostuma a passar aquesta inseguretat? D’una banda, és freqüent no neutralitzar en estrangerismes, cultismes o neologismes: placebo, karate, classe, credo, waterpolo, soprano, vàter, rosbif... Tot i això, en la mesura que aquests mots acaben plenament integrats en la llengua, augmenta la tendència a aplicar-hi la neutralització com, de fet, ja ha passat amb noms d’origen culte com classe, base o fase, i amb topònims com Londres, Brussel·les.
D’altra banda, també cal saber que en un registre informalalguns noms compostos i noms comuns els escurcem col·loquialment, com ara cine, tele, col·le, profe, súper, físio, càrdio, bíblio, córeo, retro, porno, indepe... I també quan diem boncapde (per paral·lelisme a finde). Són barbarismes perquè també és un recurs que practica el castellà? No, ni molt menys. És un recurs d’economia del llenguatge. Aquests mots escurçats, a part d’accentuar-se d’acord amb les regles generals d’accentuació, també acostumen a no neutralitzar l’última vocal i no passa res, no és una mala pronúncia dir-ho amb e i o tancades. «Ah, calla, però jo dic cine i porno amb neutres!» Doncs enhorabona, això depèn de la tradició del mot, de si està prou arrelat, però hi pot haver vacil·lació.
Relaxem-nos, parlants orientals, no us donaran el diploma en seguretat de pronúncia perquè no dubteu en aquests casos. Si no pronuncieu amb vocal neutra profe, indepe o físio, ningú no us mirarà malament i no sereu uns empestats. Penseu que, a més a més, és una bona opció no neutralitzar.
És important remarcar aquests casos perquè tenim arrelada la idea que tot el que no es pugui pronunciar amb vocal neutra no és prou genuí, però us ben asseguro que és un tret del col·loquial totalment arrelat en català, així que no cal que en fugiu. Afrontem-ho i viurem més feliços.
Una altra mena d’escurçament el trobem en els noms propis de persona, els anomenats hipocorístics. Es tracta d’un altre fenomen, però ja que hi som, recordem-ho. D’una banda, és cert que la forma tradicional consisteix en el truncament de la part final del mot, que inclou la síl·laba tònica i que pot ser monosil·làbica o bisil·làbica. Per exemple: Bet (de Elisabet), Ton (de Anton), Quim (de Joaquim), Met (de Jaumet); Fina (de Josefina), Tina (de Agustina), Tona (de Martona), etc. D’altra banda, la GEIEC ens diu “més recentment, per influència forana, també s'han format hipocorístics mantenint la part inicial del mot”. Per exemple: Cris (de Cristina), Montse/Muntsa (de Montserrat), Pura/Puri (de Purificació), Santi (de Santiago), etc.
Això vol dir que hem d’assenyalar els nom propis Montse o Cris com a barbarismes perquè és un recurs d’escurçament original del castellà? Doncs no. La fòbia al barbarisme i a dir que absolutament tot és “catanyol” entre els no-experts en llengua també és una cosa que hauríem de tractar, perquè són formes que tenim tan arrelades que no estem per condemnar noms propis, oi?
Per acabar, recordo un prejudici lingüístic dels lletjos, reprenent l’inici de l’article: hi ha qui encara pensa que els parlants occidentals són “catalans de segona” o “castellanoparlants intentant parlar bé el català”. Efectivament, amics meus, ja podem anar dient que l’estàndard inclou totes les variants dialectals, que s’ha entronitzat massa l’estàndard oriental i això va en detriment dels parlars occidentals, perquè d’aquesta manera s’estigmatitzen les variants i es diuen barbaritats com aquesta. És molt trist que encara haguem de recordar la validesa de tots els parlars, tant en versió col·loquial com estàndard. Pareu compte!