L’escriptor Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) acaba de publicarReconsideració de Víctor Balaguer, maçó, progressista i liberal(El Cep i la Nansa), on s’endinsa en una de les figures més emblemàtiques de la Renaixença, el gran moviment cultural i de recuperació de la llengua que es va viure el segle XIX.
Exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes, Pi de Cabanyes coneix bé la figura de Balaguer i la seva trajectòria, del jove conspirador liberal i catalanista convençut, amic de Joan Prim, a ministre dels Borbons. Va ser director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. En aquesta entrevista parla també de l’actualitat política i del que podem entendre rellegint el segle XIX.
Fa en el llibre una reivindicació de la figura de Víctor Balaguer, que considera cabdal, però que ha quedat bastant oblidada.
Sí, i va ser cabdal. Va tenir la mala sort que quan va morir no el van reivindicar ni uns ni altres, ni Madrid ni Barcelona, per entendre'ns.
I això per què?
Bé, ell va ser un dels impulsors de la recuperació de l'autoestima dels catalans, de recuperació dels fonaments històrics, medievals, de la Renaixença. És a dir, va ser un dels qui van promoure la Renaixença. Però a partir del Sexenni Democràtic (1868-74), fa un tomb i passa a fer política professional a Madrid, i llavors varia una mica. La seva relació amb el regionalisme que emergeix, de tipus catòlic, que és el conservador, no fructifica. Tot i que té bones relacions amb Àngel Guimerà, Pere Aldavert i el grup del setmanari La Renaixença, que després serà un diari. A partir de les Bases de Manresa, el 1892, i abans amb el Memorial de Greuges, ja es posa una mica de cul amb aquest catalanisme. El catalanisme conservador, tot el que més tard serà la Lliga, no el reivindica, i Madrid tampoc.
"Balaguer va ser determinant en la Renaixença i en la recuperació de l'autoestima dels catalans"
Queda una mica en terra de ningú.
A Madrid hi ha qui el considera un separatista, tot i que no ho era. Jo crec que era un espanyista.
Està bé això. Expliqui’ns una mica la seva contribució a la Renaixença.
Ell estableix uns fonaments de reivindicació històrica de les glòries catalanes medievals, considerava que a la Catalunya medieval hi havia hagut un parlamentarisme anterior fins i tot a l'anglès. Reivindica les Corts catalanes i el seu component de pacte entre el poble i el rei. És a dir, que això és més modern, per dir-ho així, o és més democràtic. Balaguer escriu Los Pirineos el 1892. Mentre al Canigó de Verdaguer es reclama la part de reconquesta també catalana, una mica per equiparar-s’hi, Balaguer el que fa és presentar els Pirineus no com a lloc de confrontació sinó d’eix vertebrador d'una aliança occitano-catalana, víctima de la noblesa francesa de Sant Lluís amb suport papal.
Verdaguer segueix la línia canònica de l'Espanya cristiana reconqueridora. El marquès de Comillas, que és el protector de Verdaguer, li retira a Balaguer l’ajut per al seu llibre perquè el veu com un elogi als heretges càtars. Pensem que Balaguer es va haver d’exiliar els anys 1866-67 i ho fa a la Provença, a Occitània, i allí coneix la petjada dels trobadors. Pensem que la recuperació de la memòria històrica dels catalans en aquells anys es fa en castellà. El mateix Balaguer comença escrivint en castellà. Interpreto que per Balaguer el trobador és una glorificació de la paraula, el que deia Maragall de la paraula viva, no morta en un text.
Va tenir un paper important en la recuperació de la llengua?
Sí, sí. Ho fa com a impulsor dels Jocs Florals, l'any 1859, junt amb altres com Milà i Fontanals. Balaguer va ser clau també en la recuperació de l'autoestima i en la voluntat d’agafar els regnes i intervenir en la governació de l'estat, perquè tenim aquest pedigrí que ens avala. Potser pocs saben que va ser, de fet, el creador del nomenclàtor de l’Eixample de Barcelona: els carrers de Nàpols, Sicília, la Gran Via de les Corts Catalanes. També va haver d’acceptar altres noms, com Pelai o Trafalgar, és cert. Però és curiós com aquests noms de les glòries catalanes van passar desapercebuts durant el franquisme.
En el títol del llibre se subratlla la seva condició de maçó.
Crec que és una connexió important. Molts polítics de l'època ho eren, com el mateix Prim o Laureà Figuerola, que era el seu ministre d'Economia. La maçoneria recull l'esperit de la il·lustració i de la llibertat de pensament. És un home que té moltes dimensions. És curiós el nom simbòlic que adopta Balaguer dins de la maçoneria: Tamarit, un combatent de la Guerra dels Segadors. Això indica una mentalitat de lluitador. En canvi, el nom simbòlic de Prim és George Washington, el primer president dels Estats Units. Prim ja es veu com un cap de govern.
"La versió oficial és que a Prim el van matar els republicans, però crec més en la investigació de Fontana Bertrán, que apunta a l'entorn del general Serrano"
En el llibre parla de l'assassinat de Prim. Explica moltes coses de la seva mort. L'assassinat de Prim és el nostre cas Kennedy?
Sí, és el nostre cas Kennedy, i tant! El crim contra Prim va quedar en la penombra, però la veritat és que ara ja en sabem bastant. Hi ha la versió oficial que va acusar els republicans de matar Prim i que Balaguer també es va creure i crec que s'ho va creure honestament.
No van ser els republicans?
Es va acusar el republicà José Paúl y Angulo de ser el culpable, però estic més d’acord amb José María Fontana Bertrán, que ha treballat a fons el sumari. Prim tenia molts enemics, a banda dels republicans: els carlins, els negres de Cuba, els partidaris del duc de Montpensier, que volien que fos rei en lloc d’Amadeu de Saboia, que fou el rei portat per Prim. Però la investigació de Fontana Bertrán apunta clarament a José María Pastor com un dels responsables. I Pastor era un home del general Serrano, regent en aquell moment mentre s’esperava el rei.
Recordo ara una corranda popular a Madrid deia: “Mataron a Prim, sentadito, sentadito con la Guardia Civil”. I jo crec que estan insinuant alguna cosa. A l'Arboç del Penedès hi havia un botiguer que tenia un petit museu local a l’establiment i hi mostrava un trabuc que deia que era el que havia mort Prim i que havia estat de Vidal Pujadas, antic cap dels Mossos d'Esquadra que Prim va suprimir. Vidal Pujadas es va reubicar a la Guàrdia Civil però detestava Prim.
Diu en el llibre que Prim estava negociant la venda de Cuba als Estats Units. És correcte?
Sí, estava negociant... Sempre he vist Prim com un anglòfil. En tota la història d'Espanya del XIX hi ha una confrontació permanent entre una línia anglòfila i una francòfila. Per això Portugal és una franja de protecció britànica. Prim volia vendre Cuba a canvi del dèficit de l'estat espanyol. Però aquesta era una idea que tenia de molt abans. Crec que fins i tot s’havia arribat a entrevistar amb Lincoln. Vull dir que també podien haver-hi interessos cubans en el crim.
I Balaguer ens apareix també en el que vostè anomena la trama civil del cop d'estat del general Pavia, que posa fi a la Primera República. Com va anar això?
Ell era un home de la Constitució de 1869, que era una Constitució liberal però monàrquica. Com Prim, creia que la societat espanyola no estava preparada per una República. Per això, quan abdica Amadeu el 1873, Balaguer s’oposa a la República. De fet, es va demostrar que la Primera República no va funcionar. Els carlins es van insurreccionar, hi va haver revoltes cantonals, el conflicte de Cuba… El darrer president de la República, Castelar, que era un republicà d’ordre, diríem, va decidir sotmetre’s a una moció de confiança. Balaguer forma part d’un grup de conspiradors que s’anomena Cervantes pel cafè de Madrid on es reuneixen. Decideixen que si Castelar cau i hi ha un buit de poder, intervindran. I Balaguer és l’home encarregat d’anat a avisar al capità general de Madrid, general Pavía, del que passa a les Corts. I Pavía dona el cop d’estat entrant al Congrés amb la Guàrdia Civil. Realment, hi ha semblances històriques brutals.
"Balaguer va formar part de la trama civil del cop del 1874, quan la Guàrdia Civil entra al Congrés; hi ha semblances històriques brutals"
I què passa després?
Durant un any es manté formalment la República, però ja és un règim dirigit pel general Serrano, amb qui Balaguer serà ministre. És una república sense republicans. El cop de Pavía s’assembla tant al 23-F! Es va dir que Pavía havia entrat al Congrés amb un cavall blanc, el que no era cert. Però la figura es recupera com “l’elefant blanc” del 23-F. Fins que un any després, el capità general Martínez Campos dona un altre cop i reinstaura els Borbons.
Creu que per conèixer-nos més com a poble hauríem de tornar a estudiar el segle XIX?
El XIX és bàsic, sí. Es parla molt del franquisme, de la guerra, de la república, fins i tot de la Mancomunitat. El segle XIX és molt complicat, perquè no hi ha tanta informació, però es produeixen molts canvis de règim i es viu una guerra civil larvada, que dura pràcticament fins ara. Aquestes dues forces, diguem-ne, de contraposició, entre els més conservadors i la part més progressista es manté i el segle XIX ens donaria moltes claus.
Amb aquesta perspectiva històrica, en uns anys en què es produeixen proclamacions de l’estat català el 1873, revoltes cantonalistes que no van arribar enlloc, què creu que va fallar el 2017?
Això és molt complicat. Hauríem hagut de conèixer més la història. Jo crec que ens coneixíem poc. A mi, una de les coses que més m'han cridat l'atenció és que els anys entre el 2017 i ara culturalment no han generat gran cosa, després de tanta efervescència. En canvi, als anys seixanta, hi havia un teatre, hi havia l’obra de Tàpies, de Miró, vam crear l'Associació d'Escriptors i el Pen Club. Hi havia un impuls cultural, el Congrés de Cultura Catalana... En canvi, el 2017, culturalment, què ha donat? Van aparèixer molts llibres, sí, però molts llibres d'oportunitat. Però en el terreny de la creativitat, en música, en teatre, en òpera, no pas. Ja la paraula procés no m’agrada gens.
I això per què?
A vegades, les paraules defineixen moments històrics. Jo crec que aquesta paraula ens l'han colada. És una paraula ambigua, que té a veure també, en la psicologia inconscient, amb el Codi Penall i ens remet a un judici.
Si li demanessin que donés algun consell per un nou full de ruta per al país, no dic allò per ser independent, un full de ruta pel país, què diria?
Millorar l'autoconsciència, això és bàsic. Millorar l'autoconsciència personal i col·lectiva. I també té a veure amb la cultura. Cultivar-se i cultivar, aprendre a treballar sobre la realitat a partir de la consciència, no a partir de la flamarada. Crec que ens ha faltat una mica de perspicàcia i coneixement. I, sobretot desconeixement de la força bruta, de l'instint depredador, atàvic, del bàrbar.
"S'estan perdent les formes de contenció de l'instint violent i depredador. Donald Trump simbolitza això"
Com viu el que s’està produint en l’escenari europeu, a Ucraïna, amb aquest xoc accelerat entre la Unió Europea i els Estats Units, i l’ascens de l’extrema dreta?
Vivim una època de grans transformacions. Jo diria que s’estan perdent les formes de contenció de l'instint natural humà. Donald Trump simbolitza això. La cultura era, tradicionalment, sempre una forma de contenció de l'instint depredador, violent, d'imposició, de l'instint de tenir. S’estan perdent les formes de cortesia tradicional. La manera de comportar-se d’Elon Musk és això. Hi ha formes de contenció com la religió, l’escola, la cultura. La cultura és una forma de contenció de la natura. No vol dir que la natura sigui enemiga de l’humanisme, sinó que la cultura actua per controlar el nostre instint.
I aquesta era en què alguns diuen que estem entrant, pot durar?
Estem assistint a una acceleració històrica, un canvi de civilització a cavall de les noves tecnologies. Diem noves, però ja no són noves, són presents. Tots els canvis civilitzatoris s'han produït a través de descobriments tècnics. Per exemple, els bàrbars van envair Roma al segle V perquè van descobrir l'estrep, una cosa com aquesta, aquest lligam que hi ha als cavalls per posar els peus. Agafar-se al cavall i formar tot un, l'home i la bèstia, com el picador del toro. Estem en hores baixes de l’humanisme, però espero que això sigui reversible. Confio que en un moment o altre hi haurà un nou Renaixement. Històricament hi ha hagut diversos renaixements. El segle XIII, el segle XVI, el segle XVIII... Espero que sí perquè, si no, és l'apocalipsi.