Paco Mir és un dels integrants del Tricicle al costat de Joan Gràcia i Carles Sans Foto: Jordi Borràs/Nació Digital. 

La funció ja havia començat però el silenci ressonava al Teatre Poliorama. Només l'interrompien, els sons guturals dels tres actors, que sovint s'acabaven convertint en paraules, i les riallades del públic. Així es viu Bits, el setè espectacle de creació pròpia del Tricicle. La companyia de gest formada per Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans el 1979 l'ha portat aquesta temporada al Poliorama i ja ha anunciat que serà la seva última obra de creació.

Minuts abans de tornar-se un bit i fer gala del seu control corporal en els gags, Paco Mir (Barcelona, 1957) feia balanç d'aquests anys de Tricicle. A banda d'actuar, Mir també ha fet guions i adaptacions i ha dirigit espectacles, com la sarsuela La generala o Els Pastorets que el Tricicle produeix enguany al Poliorama. Fins i tot, una obra que va crear i dirigir el 1991, Clochard, de Grappa Teatre, encara volta pel circuit de festes majors.

- Bits es va estrenar el 2012 a Alacant i aquesta temporada l'han portat a Catalunya. L'han rodat abans per assegurar el tret a casa?

- De vegades no ha estat així, sinó que hem estrenat a Barcelona i hem rodat l'obra a fora. Però últimament sí, les hem portat aquí després de rodar-les. El que sí que és cert és que l'obra arriba més polida, més fina, amb més gags... i d'aquí un any encara estarà millor.

- Hi materialitzen aquesta obsessió del Tricicle per fer el màxim nombre de gags per minut.

- Hi ha una mena d'obsessió per aconseguir el riure. El riure o el somriure. Però no cal riure sempre; de vegades aquesta obsessió pel riure fa menysprear el somriure i també està bé somriure simplement.

- A Bits hi ha un gag sobre un manifestant i un antidisturbis, amb presència de pilotes de goma i càrrega policial. S'han plantejat mai fer crítica política o social?

- No, però alguna coseta hem fet. Sobretot a Dinamita, perquè l'humor parlat sempre és més fàcil per a la sàtira. No som un grup de sàtira, tot i que tinguem les nostres pinzellades.

- Ara que feia referència a l'humor parlat, Bits és justament un dels espectacles del Tricicle amb més presència de la paraula. El teatre de gest no és gaire visible a casa nostra, oi?

- Hi ha altres grups però nosaltres els fem una mica d'ombra. A Madrid hi ha els Yllana, que tenen un teatre propi i molts espectacles, i en canvi aquí a Catalunya pràcticament no han arribat. A Salamanca hi tenim els Espasmo, que potser segueixen més la nostra línia. També hi ha Vol-Ras, evidentment. I n'hi ha més però no és fàcil; hi ha companyies de mim que no triomfen de la mateixa manera que hi ha companyies de text que no triomfen. Triomfar sempre és complicat, i més ara que el diner ho marca tot.

- El mim és, doncs, un tipus de teatre més minoritari.

- Clar, costa més; lo normal és parlar. Tot allò anormal és més difícil perquè t'has de buscar més solucions: quan fas una cosa sense parlar has de tenir una tècnica, has de buscar els mitjans perquè no semblis un tonto que no parla.

- Amb el Tricicle ja porten 34 anys fent teatre de gest i creant personatges, algun dels quals han recuperat Bits, com els de les tietes. A l'obra hi ha una continuïtat o representa un punt d'inflexió amb la seva producció anterior?

- Hi tornem a ser tan frescos com a Manicòmic. Potser més i tot.

- Així, la seva última obra és com un retorn a Manicòmic, el primer muntatge que van fer en el circuit professional.

- A Manicòmic, hi fèiem cinc esquetxos en una hora i quinze minuts i a Bits en fem quinze! El temps han canviat: a Manicòmic internet era ciència ficció i avui en dia ens domina. Bits està basat en internet, els gags hi van molt ràpids. A internet estàs molt poca estona en una pàgina i si no t'interessa, canvies. De la mateixa manera, a Bits, tenim molts esquetxos i, abans que et puguis cansar, ja comença el següent.

- Què en destacaria de la història del Tricicle?

- Destacaria haver arribat a fer 34 anys. És molt rar que una companyia estigui 34 anys sense barallar-se. A vegades la gent valora més el temps que portem junts que no pas el que fem. Tenim un producte d'èxit i sempre diem que, a la balança, el braç de les coses positives encara pesa més que el de les negatives.

- El Tricicle és la part més visible de la seva carrera però també ha estat guionista de programes televisius com Oh, Europa, ha adaptat obres com Vides Privades i ha fet de director.

- Un cop tens assumit que el que fas intentes fer-ho el millor possible, no deixa de ser una repetició. I proves de distreure't o buscar nous reptes. Hi ha gent que no ho necessita, però a mi em pica la curiositat.

- I s'hi troba més bé que actuant?

- El punt que més m'agrada és escriure o preparar un espectacle, quan creus que ets el millor del món i que el que penses sortirà molt bé. Després, quan ho puges a l'escenari, comences a veure que hi ha una dificultat, ja sigui perquè no tens el pressupost, els actors, el teatre o la promoció que voldries tenir. A partir d'aquí, tu somies al màxim i després vas baixant a la realitat.

- Aquest any ha quedat finalista del Torneig de Dramatúrgia Catalana. Una vessant, com dèiem, en què no el coneixem gaire.

- Em passa el mateix que els passa als altres grups de mim amb el Tricicle. El Tricicle també em fa ombra a mi mateix. Com a autor tinc sis o set obres, algunes molt representades, i potser he fet més de 40 adaptacions. De direccions, també n'he fet unes 40 o 50. I, en canvi, no sóc considerat un director de teatre.

- Coneixent la branca de direcció i producció a banda de la d'actor, com es veu la pujada de l'IVA cultural des del Tricicle?

- Ara diuen que s'està parlant d'abaixar-lo. L'IVA cultural és rar i sembla que afecti moltíssim a l'espectador. Però com que l'espectador no va al teatre, s'han fet unes ofertes tan bèsties que està pagant menys que mai. L'espectador està pagant menys ara amb el 21% d'IVA que fa dos anys amb el del 8%. A qui sí que realment afecta és a les companyies de teatre i als locals. Per això s'estan tancant. Per això companyies com la del Nacional o la del Lliure estan fen ERES, perquè no tenen prou ingressos per pagar a tothom. I això serà la fi d'algunes companyies, evidentment.

- He llegit que té vostè explica que té la sensació d'estar al món del teatre per casualitat.

- Sí, perquè tot i que estic aquí fent teatre cada dia... És una sensació rara d'explicar... Fa 34 anys que estic fent teatre i tinc èxit i dirigeixo, que tinc taules, però no... cada vegada que començo, ho faig des de zero. Quan em proposen alguna cosa, de vegades trigo a acceptar perquè sóc una mica poruc i penso "no sé si sabré fer-ho". M'he de convèncer molt per dir que sí.

- Vostè al principi anava per Belles Arts fins que va topar amb el món del teatre.  

- Jo no era un home de teatre però, als 18 anys, vaig veure unes tanques publicitàries de Le Grand Magic Circus, de Jérôme Savary, que actuava a Barelona. Als cartells hi havia una fotografia espectacular d'una gent molt grotesca que cridava molt l'atenció. I vaig caure de peus al màrqueting que havien fet: vaig comprar una entrada caríssima, els vaig anar a veure i em va entusiasmar. I dos anys més tard, una mica portat per les modes, vaig anar a veure Jango Edwards al Saló Diana de Barcelona. Va ser una revolució per tot el món artístic barceloní, i també vaig flipar.

- I va decidir estudiar teatre de gest?

- El moment definitiu va ser quan vaig anar a dibuixar ballarines a l'Institut del Teatre. Vaig pensar que allà hi havia moltes ballarines, i vaig dir: "He de buscar alguna cosa per viure aquí una estoneta!" En sortir, vaig agafar un fulletó dels cursos de gest i ja m'hi vaig quedar.


Un moment de la conversa amb Paco Mir a la platea del Teatre Poliorama, minuts abans de la funció de 'Bits' Foto: Jordi Borràs