No vull ser jo la típica Catalan Girl™ amb tote bag de Ceràmiques Guzman, una caixa de plàstic d’Estrella Damm a la cuina i cadires de vímet al menjador, però quan Manel va escriure "t’asseguro que comprenc que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom. Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps que fins i tot en recordar no saps per què, però estàs content", trobo que van estar força sembrats. Mira que s’han escrit cançons sobre ex que es retroben pel carrer, mira que se n’han escrit llibres i columnes de diari i s’hi ha dedicat seccions de la ràdio i la tele, i fins i tot algun article a una revista online moderna de Milennials. Però potser Benvolgut és la més nostra, la que millor representa el que suposa trobar-te una exparella —o un examic— davant del MACBA després de fer un cafè en un local que recorda els bars dels anys vint i es diu Cafè De Les Camèlies. És l’autèntica Catalan Experience™, com rajar dels que celebren el Halloween tot i que tampoc acabem de celebrar massa del tot la Castanyada.

Retrobar-se —incòmodament— amb algú del passat és un Argument Universal —una d’aquelles experiències compartides que tots hem viscut en algun moment, tinguem o no un passat sexual i romàntic. I si Benvolgut ens l’ha apropat a la música, Celine Song l’ha retratat amb una realitat tan crua a Past Lives que és físicament impossible no sentir que el que transcorre a la pantalla ens està passant a nosaltres. La història de dos amics de la infància d’origen coreà que tenen una relació d’amistat —que, subtilment, va més enllà— a la postadolescència i es retroben anys després té un punt documentalista perquè l’hi va passar a la mateixa directora. En l’edat adulta, feliçment casada i amb una feina i una vida estable, el retrobament comença sent idíl·lic, fins i tot romàntic. I acaba removent-ho tot a l’interior de tres personatges que no fan res malament, però tampoc res del tot bé.

Per ser una òpera prima, Past Lives s’estavella en l’ànima i els cors de l’espectador amb la mateixa força narrativa, visual i interpretativa que ho fa una altra primera pel·lícula com Aftersun (dirigida per Charlotte Wells, que va dur a Paul Mescal a la seva primera nominació a l’Oscar). Hi ha alguna cosa tan real i visceral en els personatges que traspassen la pantalla, que reflecteixen les passions i les contradiccions de tots i cadascun dels humans que els estem veient. Una pel·lícula de pocs diàlegs i moltes mirades —però, cony, quines mirades. De plans reposats en la justa mesura. D’una Nova York espectadora omniscient. D’uns cors partits entre la felicitat aconseguida i el neguit del que mai va poder ser i segurament mai serà. El trope, el clixé, està suadíssim: a la televisió de network nord-americana, el will-they-won’t-they ha estat el motor de múltiples sèries (ara que acabem de perdre l’estimadíssim Matthew Perry, val la pena anomenar Friends com el primer exemple, però també hi van jugar Moonlighting, The X Files, How I Met Your Mother, i Castle, per exemple). I ho ha estat per un motiu principal: sovint, la projecció d’una relació amorosa és més poderosa que la realitat. O és que cap de nosaltres s’ha plantejat mai un futur, en tot detall, amb algú que acabem de conèixer, o hem vist fugaçment al bus número 7? I si ara mateix no us ha vingut al cap cap nom d’aquell o aquella que se us va escapar, que gairebé però no, que podria haver estat el vostre primer amor, o la vostra relació més llarga, o el principal motiu per anar a teràpia, mentiu. No ho dic jo, ho diu Manel.

Past Lives transcendeix perquè apel·la a aquesta idea. A l’escena d’expectatives vs. realitat de 500 Days Of Summer. Perquè l’espectador es trenca entre allò èticament correcte i allò que el cor anhela; entre la realitat de la vida i la idealització de la ficció. Durant bona part del film no saps què passarà ni què triarà: d’una banda, el marit i la vida assentada, feliç, enamorada —la que, a la vida real, tots triaríem—, o la relació fictícia que mai va ser i que sempre podrà ser. La possibilitat. El i si... tan horrorosament enganyós. Celine Song domina el dilema moral i l’infiltra en una relació romàntica dramàtica que explota en una seqüència final que et trenca l’ànima i que augura un futur interpretatiu excel·lent per a la seva protagonista, Greta Lee. És el colofó final que et deixa enganxat a la cadira i que a molts crítics els ha dut a col·locar la pel·lícula entre les millors de l’any —una fita extraordinària recolzada per l’esperit creativament aventurer d’una productora com A24, que està suposant un pal de paller en la indústria cinematogràfica independent i sense la qual no hauríem tingut, per exemple, la recent guanyadora de l’Oscar, Everything Everywhere All At Once.

Past Lives s’estrena a poques sales —a Catalunya, només es projecta en 31— però cada visionament valdrà la pena. I si no em voleu fer cas a mi, una pobra mindundi que encara pensa en la fotografia i la posada en escena del film, feu cas a Manel, els contacontes més escoltats entre els estudiants de Comunicació Audiovisual: “El Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona. Que t’acompanyava un home molt alt. Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem. I que m’envies molts records.”