El lingüista, traductor i escriptor Pau Vidal (Barcelona, 1967), passa per ser l'especialista en matèria lingüística més atrevit del moment. Crític amb un bilingüisme que, al seu parer, acabarà comportant la dissolució del català dins del castellà, defineix el seu punt de vista lingüístic amb la frase «més del català que ara es parla sóc més del català que vull parlar», és a dir, d'aquell llenguatge col·loquial que es nodreix del pòsit mateix de la llengua i que no culpabilitza els parlants per fer un ús no formal d'aquesta.

Dins d'aquesta tasca, Vidal ha assessorat el nou Diccionari Manual de Llengua Catalana (Vox, 2015), on a través d'observacions a les definicions intenta "evitar la síndrome de la targeta vermella". Per això mateix no és tanca a l'ús de castellanismes, en especial quan no tenen equivalent en català. "Accepto xuleta perquè no hem trobat cap alternativa", explica a tall d'exemple.

-El seu nom apareix en la portada d'un diccionari com a assessor. Això no és gaire habitual.

-No, no és fa. Però és una mica la mostra del temps que corren, com la foto de l'autor en un article. Suposo que l'editorial calcula que posant-hi el nom li funciona millor.

-En tot cas, què aporta vostè al diccionari?

-Hi faig una aportació de punt de vista, si ho podéssim dir així seria ideològica, perquè és determinar una mica què és l'ús, que és un concepte molt elàstic, com el pijo, que cadascú el defineix com li sembla perquè els pijos sempre són els altres. Per això l'ús és molt difícil d'establir. Jo he aportat la meva visió del que és l'ús. Per exemple, que es pronunciïn tres milions de gilipolles cada dia a Catalunya, això per a mi no és ús. La definició de l'ús està a mig camí entre la intuïció més o menys deteriorada i la projecció del que hauria sigut la llengua en altres circumstancies històriques.
 
-Cal remetre's a un passat que podria haver estat diferent per definir l'ús actual de la llengua?

-Sí. El debat és inherent perquè hi ha les circumstàncies que hi ha. El filòleg, en aquest cas el lexicògraf, no pot fer abstracció del que ha passat, ho ha de tenir en compte a l'hora de fer l'anàlisi. Amb això no dic que hem de recuperar nogensmenys, estic dient que no només hem de retratar la manera com parlem, sinó també tenir present la manera com ens agradaria parlar. Al pròleg ho vaig escriure, més del català que ara es parla sóc més del català que vull parlar.

-I això exactament què és, un mig camí entre el català que ara es parla, el que hauríem de parlar i el que parlaríem si no fos per culpa de les circumstàncies històriques?

-És una fórmula per reivindicar un català fort i potent i canyero però basat en la llengua col·loquial. En les dues paranoies successives a què s'ha enfrontat la llengua, la de la correcció i la de la lluita contra el barbarisme, la gran víctima d'aquest doble enfrontament ha estat la llengua col·loquial. Entre la síndrome de la targeta vermella i la síndrome de la rebel·lió, al final la saba que alimenta la llengua, que és el registre col·loquial, és la que ha rebut més, perquè els mitjans no el difonen i al carrer el castellà col·loquial se l'està cruspint. I llavors el català que a mi m'agrada parlar és el que s'expressa fora de la norma però amb saba autòctona. Posaré un exemple, pènquing, això és fora de la norma però parteix de saba autòctona, del verb pencar, i se li afegeix el prefixe ing dels verbs anglesos, com el pànxing, etcètera. Aquest català és el de l'emprenyamenta, aquest és el meu.

-És a dir, un català que troba solucions modernes a partir del seu propi pòsit.

-Clar. Això és fonamental, perquè estem en un context aclapadorament castellanitzat i per això sóc molt combatiu i miro a través de la novetat d'aquest diccionari, que són les observacions, de transmetre aquesta convicció al parlant que no ha de viure acovardit davant de la norma sinó conscient del concepte de genuïnitat, que és el més difícil de transmetre.

-I això ho fa a través de 4.000 observacions.

-No, només d'una part, les observacions referides a l'aspecte de registre col·loquial. Les estrictament gramaticals, que son ortogràfiques, fonètiques i sintàctiques les han fet l'equip de l'editorial. Et posaré un exemple, busca cercar.

  -Cerco cercar?

-Exacte

-Ara no se si he pecat d'ultracorrecció.

-Ara ho sabràs.

-Va per aquí l'observació? Fora dels parlars balears és un terme formal. En llenguatge col·loquial és preferible buscar. Bé, estem en un registre formal, oi?

-Semiformal. Però la idea és que fins ara al diccionari normatiu el parlant troba cercar i el dia que algú li diu que buscar és un castellanisme, es fot a dir cercar en un dialecte que no toca. Jo vull que el parlant respiri tranquil, que es tregui la por aquesta de la targeta vermella. Un altre exemple és el de llonganissa.

-Llegeixo: La parla popular sol dir llangonisa, encara que no sigui correcta. Això és com ensiamada?

-Sí, i com tants altres. Què estem dient? Que estigui tranquil, que una cosa és la norma, però la parla popular no vol dir que ho faci malament. Són fenòmens que existeixen en tots els idiomes, i en un context formal ja t'esforçaràs a dir llonganissa, però si tu dius llangonissa no t'has de sentir que estàs traint la llengua i que ets un desastre. La majoria de les indicacions van en aquest sentit, per ajudar al parlant a viure amb més goig el fenomen de la llengua, perquè ja ho va dir en Solà, estem tots paranoics.

-Hi ha hagut molta autorepressió per part dels parlants?

-Clar. Els fenòmens lingüístics són molt difícils de fer entendre a qui no en sap, que és la gran part de la població, per això funciona molt l'efecte tuit, les instruccions senzilles i fàcils d'executar, però en molts casos és molt difícil. Com expliques a una persona que tota la vida ha dit encostipat que no, que ho ha dit malament i que ha de dir constipat? Però és que encostipat no està malament, és una deformació popular que hi ha en totes els idiomes, però el parlant que vol? Que li diguin si és dolent o bo, i al final això crea aquesta síndrome de la targeta vermella que no ens deixa viure. No pot ser, un poble que té una relació tan malaltissa amb la seva llengua, al final acabarem tenint una úlcera.

-Que el diccionari tingui un glossari de barbarismes, és una mostra precisament d'aquesta relació malaltissa amb la llengua. No crec que hi hagi gaires diccionaris de castellà, anglès o francès que els incloguin.

-No, no ho fan, com a molt fan reculls de xenismes, mots estrangers que incorporem perquè aquí no els tenim, com iceberg. Els cinc fulls de glossari de barbarismes són el retrat perfecte de quatre o sis segles de, per dir-ho suau, imbricació de llengües.

-Al llibre 'El bilingüisme mata' planteja que les qüestions lèxiques són fàcils de solucionar, que les més preocupants són les sintàctiques. Però ara vostè s'ocupa de qüestions lèxiques.

-Sí, m'ho van proposar i em va atreure molt i ho he fet amb molt de gust, en el benentès que és un pedaç per un moment històric, però un pedaç molt ben fet. Però el problema és aquest presumpte equilibri lingüístic que fa que el peix gros es mengi el peix petit, i estem davant d'un peix molt i molt gros. És evident que mentre no ho solucionem allò que nodreix l'idioma prové del peix gros. L'aixeta de la llengua col·loquial catalana està totalment parada. Ells s'inventen pibón i temazo, perquè de forma continua la seva aixeta nodreix de paraules que acabaran formant par de l'estàndar, però si en català tot són pibons i temazos, és obvi on anem a parar. S'ha de solucionar primer aquesta qüestió i la resta serà molt més fàcil que ara que ens esbatussem per un barco o un buenu.
 
-Què hem de fer doncs amb els castellanismes, els acceptem, sempre, mai, o segons com sí i segons com no?

-Això és un debat perenne. El meu criteri és que si els barbarismes funcionen com a xenismes i no tenen un equivalent, tendeixo a adoptar-lo, sempre tenint en compte les característiques temporals, perquè aquest pibón segurament desapareixerà, però l'exemple de xuleta, com a apunts que es fan servir per copiar, amb anys i panys no hem aconseguit trobar una alternativa en català, per això soc partidari d'acceptar-lo. Els que tenen un equivalent i el que fa el barbarisme simplement es desplaçar-lo, com el cas de gilipolles, llavors aquest no, perquè no cal. Els que calen, sí, i els que no, no, però n'hi ha que són així així i depèn molt del criteri del lingüista. És el cas de candau, hi ha un sector d'especialistes que li té molta mania i no el volen veure però l'ús general a tot el domini ha demostrat que el cadenat que hauria de ser l'alternativa no ha funcionat.

-Tot plegat demostra que les preocupacions per la llengua son inherents a la realitat politicosocial catalana? Pregunto en el sentit que això no passa al nostre entorn.

-És que per a nosaltres la llengua és molt més que la llengua. És la identitat, en altres puestos on han passat processos semblants la llengua no ha perviscut com a Irlanda, però per a nosaltres és la identitat i s'ha acabat convertint en una patologia. De fet hi ha molta gent que espera que aconseguim la independència perquè deixem de fotre la llauna.

-Una Catalunya independent ens resoldrà els problemes lingüístics?

-Tinguem present el món en què estem, al món global passaran moltes coses que tenen a veure amb l'equilibri de llengües al planeta. El que passa quan anem de vacances a llocs turístics és un símptoma claríssim. No hem de ser ingenus. Continuarà havent-hi batalla lingüística, però tindrem moltes més armes. Per tant, no estarà tot fet i per això m'inquieta la posició d'alguns pocs sociolingüistes que diuen que no cal patir per la doble oficialitat perquè la potencia de tenir un estat ja posarà les coses a lloc, això ho trobo de gran ingenuïtat.

-Irlanda demostra que això no es així.

-I Andorra també.