La conversa que Pere Lluís Font -mort aquest dijous als 91 anys- ens va regalar el maig passat a casa seva, a Sabadell, tenia un punt de comiat. Li acabaven d’atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, reconeixement merescudíssim que Òmnium Cultural va escenificar en un acte magnífic un mes després al Palau de la Música Catalana. Els neguits sobre la seva salut rosegaven aquest caràcter ferm, crescut a Pujalt, al Pallars Sobirà, i moldejat al llarg dels anys en una nissaga que vivia en una economia de pura subsistència.
Font assegurava en aquesta entrevista que una de les coses que l’havia esperonat a la vida era “aquesta idea de fer compatible la fe cristiana amb el que té de transversal la cultura moderna, i em sembla que em surten els comptes”. Això i el compromís amb la llengua eren els dos objectius als quals va abocar-se al llarg de la seva vida.
La biografia de Pere Lluís Font és la història d’una voluntat. L’entrevista que va concedir a Nació dona moltes claus d’un itinerari vital que el duria primer a estudiar per capellà i, ben aviat, a viatjar a França i cursar Filosofia i Teologia. Així va entrar en contacte amb moltes de les figures cabdals de la teologia i el pensament catòlic més innovador, a l’escalf del Concili Vaticà II, però en molts sentits anteriors a ell.
Casat i amb fills, Pere Lluís Font va esdevenir un referent del pensament filosòfic que buscava un pont amb la fe. Alguns dels seus títols bibliogràfics ja expliquen l'abast de la seva recerca, com Cristianisme i modernitat i Filosofia de la religió, dins d'una obra en què la traducció de molts clàssics ocupa un espai important. El seu contacte amb figures rellevants del pensament teològic va ser decisiu en el seu trajecte intel·lectual.
En l’entrevista feta a casa seva, a Sabadell, Font va mostrar-se com l’intel·lectual exigent que era. En l’acte de concessió del guardó, va criticar l’actitud contemporitzadora dels catalans, especialment en el tema de la llengua: "Hi ha individus perfectament bilingües, però dubto que hi hagi pobles que ho siguin". "Penso que som monolingües", va dir, per negar que fos fonamentalista en temes de llengua: "Ens convé ser poliglots. Qui només coneix la seva llengua no coneix ni la seva", va dir amb un bri d'ironia que el va acompanyar en tota la seva intervenció.
