No hi ha dubte que el gran moment de popularitat d'Helena Miquel (Barcelona, 1972) va venir amb la irrupció –i posterior esclat– de Facto Delafé y las flores azules, més tard només Delafé y las flores azules, la banda on ha estat el contrapunt melòdic de l'ex-Mishima Òscar d'Aniello. El projecte, que va néixer de la fusió de la música d'arrel negra amb una elegant experimentació sobre el "hip-hop" i l'electrònica, va ser un dels molts llocs on Miquel va deixar la seva empremta. Però Miquel ja era moltes coses abans de ser una de les veus de Delafé.

Artista polièdrica, periodista, cantant i actriu, Miquel va esdevenir, a finals dels anys noranta, la gran musa silenciosa de l'"indie" d'una incipient i interessant nova escena catalana que acabaria sent del gust del gran públic, paradoxalment, uns anys més tard. Mentre això no passava, va ser veu i ànima fonamental d'Élena, grup que encara comparteix –malgrat algunes pauses– amb Raül Fernández (Refree), en el que va ser una de les propostes més interessants i insòlites del moment.

Delicada, sensible, amb projectes que la reafirmaven com a icona de l'escena alternativa, Miquel va esdevenir el rostre i la veu d'una època i d'una generació, just quan Catalunya i Barcelona demostraven que podien tornar a ser el centre de la creativitat musical de l'Estat espanyol. De petja minoritària, però d'ànima de llarg recorregut. Darrerament, cal destacar, també, l'aportació de Miquel com a actriu en pel·lícules com No habrá paz para los malvados (Enrique Urbizu, 2011), premiada amb diversos premis Goya.