A la Pilarín Bayés no cal presentar-la. Diuen que és l’àvia de Catalunya i no els hi falta raó: el seu carisma i personalitat única l’han convertit en un personatge entranyable i estimat. Tothom sent que la coneix sense conèixer-la. Té més de mil llibres il·lustrats a les espatlles d’un estil inconfusible i amb 83 anys continua dibuixant més de deu hores al dia. Ho fa des que té ús de raó. Diu que perquè ho agafava tot quan era petita i es passava llargues temporades malalta al llit. Des de llavors, no ha parat de fer-ho, convertint tota aquella passió en la seva feina. I la seva feina, en una icona. Ara, però, la icona, també ho és ella.
T’has sentit mai jutjada per prioritzar la teva carrera en un moment en què semblava que les dones havien de deixar-ho tot per dedicar-se exclusivament a la família?
A vegades tinc remordiment de consciència, sobretot pels meus fills, perquè mai vaig ser una mare tradicional. Es van haver d’espavilar molt perquè jo no era gaire bona cuinera, els macarrons de fora sempre eren millors que els de casa. Però penso que de grans ho van entendre. A més, el meu marit sempre em va recolzar i mira que jo era molt estrambòtica. El dia del meu casament, un oncle avi meu va agafar per les solapes a en Joan, el meu marit, i li va dir: si no la deixes pintar te les veuràs amb mi. Era un home alt i gros, molt gros, i el Joan sempre va dir que li va fer cas a l’oncle Àngel. Però la veritat és que ho hagués fet igualment.
En aquell moment, va ser complicat convertir la teva passió pel dibuix en una professió?
En aquella època era bastant estrany treballar en feines d’aquest estil i més si eres una dona. Me'n recordo que una professora ens va dir a la meva cosina i a mi: ara que us caseu ja no treballareu més. I nosaltres vam dir: és clar que treballarem, encara que ens casem. Què hi té a veure? Vaig tenir la sort que meu marit sempre em va recolzar, que això sí que era bastant extraordinari en aquell moment, perquè la majoria de marits no estaven gaire per aquesta feina. Jo tenia amigues molt dotades que els seus marits no volien que treballessin de cap de les maneres.
El teu estil de vida ha sigut sempre feminista. Ho senties com una lluita conscient o no podia ser d’una altra manera per tu?
Va ser molt natural. La nostra generació va lluitar molt i crec que ho vam fer amb èxit. Després ho van continuar els nostres fills i ara els fills dels nostres fills… Encara queda molt per fer. Pensa que a la meva època, una mare soltera era una senyora maleïda. Aquí a Vic, deien, aquesta noia arriba amb l'últim tren de Barcelona. I si et deien això, estaves marcada de per vida.
Què t’empeny a seguir treballant igual o més que sempre amb 83 anys?
Treballo més de 10 hores al dia i gairebé cada setmana tinc algun acte. És dur però també és divertit. Si no fos per la meva filla Marga, que treballa amb mi des de fa trenta anys, no crec que hagués pogut seguir treballant a aquestes altures. Tinc més de mil llibres il·lustrats i encara em volen per fer-ne més i per pintar murals! Tothom té la seva manera de ser feliç, només has de trobar-la.
