Quim Llisorgas, actor de la sèrie de TV3 Com si fos ahir, va viure una història de discriminació durant la seva adolescència. A causa de la seva diversitat funcional -té síndrome de Joubert-, l'Escola Pia Santa Anna de Mataró li va posar tota mena de dificultats per aconseguir treure's l'ESO, fins al punt de negar-li el títol. La lluita de Llisorgas, la seva família i la seva advocada han fet que l'escola acabi expedint el títol, però l'actor reivindica la injustícia i en repassa els detalls a Nació, juntament amb la seva mare.

Durant els primers anys d'ESO, el Quim va tenir un pla individualitzat i després el van passar a l'unitat de suport a l'educació especial. Què s'hi feia?
Quim Llisorgas: Activitats sense sentit. Com jo no tinc bona visió, jugaven amb això. Vull dir, fèiem un dia una activitat, per exemple, d’emparellar peces de fruita en blanc i negre en un temps limitat.

Estrella Santos: Un altre dia ell va demanar "per què no m'ensenyeu a dividir bé?", i li van dir: "Els ximples no saben dividir". Molts nens no t'ho saben explicar, però amb el Quim aquest mai ha sigut problema.

Com ho vau viure?
QL: El primer dia ho vaig aguantar perquè no sabia si l'activitat després portaria a una altra més interessant i més lligada amb el que estàvem fent a classe.

Però no va ser així.
QL: El tercer dia ja en vaig tenir prou. Vaig anar al lavabo i vaig començar a tenir episodis d'ansietat. Estava paralitzat totalment i no volia sortir d'allà, perquè no volia ni veure-les, però em van fer parlar amb la tutora. Des de l'institut em van voler fer entendre que aquestes activitats eren molt positives per a mi.

Parlàveu amb les professores? 
ES: Jo els deia que el Quim m'explicava la situació. Insistia que no l'estaven ajudant a portar les matèries endavant, sinó al revés, no li estaven ensenyant res.

És frustrant.
Les persones amb diversitat funcional tenen un límit, jo ja ho entenc, però has d'arribar a aquest límit. El que no pots fer és dir: "Com que ja no faràs res, mira, ni t'ho ensenyo, passo de tu", que és el que fan. Deixar-los allà en una cadira, amb un joc, que es vagin distraient i poca cosa més. No els ensenyen, no és un suport a les matèries, simplement els treuen de classe perquè no volen que molestin i els tenen distrets.  

Tornant als episodis d'ansietat. L'escola t'ajudava? 
QL: No. Una vegada quan va sonar el timbre per anar a classe vaig aixecar-me i em vaig topar amb un extintor al cap. La professora d'aquell moment no va voler trucar a la meva mare. La meva vetlladora d'aquella època va trucar perquè jo ja no reconeixia ningú. Vaig anar a l'hospital de Mataró i ens van dir que se'm havia desenganxat de l'os la membrana que aguanta el cervell.

Quina va ser la resposta de l'escola?
ES: Me'n vaig assabentar perquè la vetlladora em va trucar, l'escola no volia fer-ho. Després, quan vaig tornar amb el Quim, em van dir exagerada, que no havia passat res i havia sigut un copet.

Hi va haver un moment en què va deixar d'anar a classe.
ES: A final de curs. Jo ja el veia molt malament, no dormia, no menjava, tot el dia estava trist i tenia molts atacs d'ansietat. Així no es pot viure. Una escola no et pot donar aquest malestar. Jo vaig decidir que no aniria a classe, no podia aguantar-ho més.

I també us van negar el títol.
ES: Ens van dir que no li donarien el títol per haver passat del pla individualitzat a l'USEE i que tots els nanos que fan el canvi no assoleixen la titulació. Nosaltres tot això no ho sabíem, ni ho saben les famílies.

Com us vau sentir?
QL: Una ESO és una educació secundària, però obligatòria. Llavors, tu tens l'obligació, com el nom diu, de cursar-la. Però també és un dret. En el nostre cas ho van denegar pel simple fet de tenir una diversitat funcional.

Vau decidir protestar.
ES: L'endemà que em confirmessin que no ens donarien el títol, estava als serveis territorials fent una carta protestant. No és allò de dir: "Aquesta dona ha començat a reclamar-ho tres anys després de marxar de l'escola", com han intentat. Però no és veritat, perquè jo em vaig posar en contacte amb el Síndic de Greuges, amb els serveis territorials, amb ensenyament.

I amb l'escola com ha acabat tot? Espereu una disculpa?
ES: No, res. 

QL: Bé, jo sí, una mica.

ES: No, tu voldries. Voldries. Però esperar no esperem res, no. Perquè la relació va ser nefasta. Vull dir, jo vaig arribar un dia a dir-los: "Escolta, la discapacitat no la tinc jo, la té el meu fill". Perquè em tractaven a mi com... Bé, fatal.

Us van oferir alguna solució per obtenir el títol?
ES: Ens van dir que havia de fer un Pla de Qualificació Professional Inicial (PQPI), i així podria fer un examen per obtindre l'ESO. Però encara va ser pitjor i quan vaig veure com anaven les coses vaig dir: "Fora, no val la pena perdre el temps".

QL: No em sentia a gust al PQPI perquè era un grup de persones que, de bona manera, tenien, malauradament, unes dificultats superiors a les meves. Quasi tots tenien problemes mentals i jo no aprenia, pràcticament.

Vas poder queixar-te?
QL: L'últim dia, per impotència vaig començar a plorar i la professora d'aquell curs em va venir a veure i em va dir: "Tu no sé si ets conscient que tens una malaltia". Llavors me la vaig mirar i vaig dir-li: "No sé què és per tu tenir una discapacitat, però tots aquests tenen una discapacitat real i jo encara no prenc medicaments", i va callar.

Com et senta tot plegat?
QL: Penso que nosaltres ja hem patit prou discriminacions al llarg de la vida per tenir una discapacitat i arriba una persona de fora que no ens coneix de res, perquè no ens coneix de res, i té el valor de dir certes coses. 

Quin és el següent pas? 
QL: Continuar la meva carrera com a actor. M'agradaria fer com les altres persones, actors i actrius. I també m'agradaria... La idea és fer un documental de tot això que he viscut. Però, per fer el documental, necessitem finançament, diners i una productora que ens acompanyi en aquest procés. 

Quin consell li donaríeu a aquesta gent que es troba en situacions similars amb la titulació? 
ES: Doncs que si la nostra sentència els serveix, que l'agafin ben forta, i que intentin el mateix que hem fet nosaltres. Perquè ells tenen dret a tot, igual que tots, el que no poden és tancar-los les portes. No tenir l'ESO vol dir no poder-la repetir, i sense el títol no et deixen fer res, no pots anar a treballar ni seguir estudiant.

Hi ha més injustícies?
ES: Fa dos anys, als nens que es van quedar sense titulació els hi fan un examen. Però no els avisen i no els hi donen temari. Ell té una amiga amb problemes de psicomotricitat i no el podia fer escrit, li van suspendre. Veus que la cosa no tira endavant, tot són pantalles perquè des de fora sembli que convoquen una repesca, però no aproven a ningú. 

Cultura

L'actor Quim Llisorgas denuncia les dificultats viscudes durant una dècada per treure's l'ESO