Un dels errors més freqüents en el català quotidià és l'eterna confusió entre el verb "fer" i el verb "donar" que, moltes vegades, per influència del castellà utilitzem de manera equivocada. Quan parlem d'aquest tema és útil recordar les paraules de l'expresident del govern espanyol Mariano Rajoy que en un atac d'inspiració, un dia, va regalar-nos la frase "los catalanes hacen cosas". Unes paraules que, si analitzem amb profunditat, veurem que no són tan buides com semblen.
El fet és que els catalans som un poble emprenedor i amb idees per parar un tren que, més enllà del primer significat que apareix al diccionari de "fer" (donar existència (a alguna cosa) ajustant les seves parts o elements), l'utilitzem per a una infinitat de situacions. Un dels usos més comuns són les expressions analítiques d'alguns verbs, que desgranem amb un "fer" i un nom.
És el cas de "fer una pregunta" i "preguntar" o de "fer una visita" i "visitar". El verb "fer", igual que "donar", "agafar", "tenir" o "posar", és un verb lleuger, un tipus de verb amb poc contingut semàntic propi que necessita un nom (o un altre complement) per completar el significat.
Si bé és cert que català i castellà compartim algunes d'aquestes expressions analítiques (preguntar y hacer una pregunta), veurem que en alguns casos el verb lleuger en castellà no és sempre equivalent al català. Un exemple clar és "fer un passeig", que el castellà pot utilitzar el verb donar (dar un paseo), una combinació que, en canvi, no tenim en català. Tot plegat són concurrències lèxiques, una cadena formada per dos o més mots que apareixen en una llengua de manera recurrent. A continuació, a Nació, fem un recull dels equívocs més habituals, que solen ser sempre calcs del castellà.
Fer petons i la migdiada
Diuen que els petons són un art, si és així, convé recordar d'una vegada per totes que els catalans fem petons, els creem, i en cap cas els donem. El mateix passa amb les abraçades, a diferència dels castellans, "fem abraçades" i tampoc les donem. Alhora, quan acabem de dinar "fem la migdiada" i no "hechem una siesta". Una migdiada que sempre serà millor si a la televisió hi fan un documental d'animals i no hi "donen una pel·lícula de l'oeste" , com les que li agraden al nostre avi.
Els catalans també utilitzem aquest verb per fer vacances, fer un fill (engendrar-lo), fer-nos amb algú (i tenir-hi amistat) i "fer un cafè", que més enllà de produir la beguda amb la cafetera també és el ritual de seure, conversar i posar-se al dia amb aquells col·legues que fa temps que no veiem.
Deixant al marge els casos que ja hem exposat, l'Optimot diu que una bona manera de distingir l'ús de "donar" i "fer" és que quan el subjecte no controla l'acció, el verb sol ser "fer". En són exemples "fer fàstic" (i no donar fàstic), "fer la impressió" (i no donar la impressió), "fer ràbia" (no donar ràbia), "fer pena" (no donar pena), "fer vergonya" (i no donar vergonya) o fer por (i no donar por), en els quals l'emoció interna és sempre provocada per un estímul exterior. Un altre cas clar és quan alguna cosa ens entusiasma i ens "fa venir ganes" de viure, però no en ens en "dona".
D'altra banda, també hi ha equívocs amb altres verbs que no són "donar". Un dels més habituals és "complir anys", un calc de "cumplir años", que en català correcte és "fer anys". El verb "complir" en la nostra llengua no admet aquest ús i vol dir executar completament una cosa promesa, desitjada o manada. Un altre cas és el típic "gastar una broma" que ens diu el nostre tiet i que en català és "fer una broma".
També hi ha casos conflictius com "marcar un gol" i "fer un gol". "Marcar", amb aquest ús no apareix al DIEC, però sí al Gran Diccionari de la Llengua Catalana. El DIEC, en canvi, l'accepta quan s'assenyala alguna cosa en un suport, "Vam marcar la puntuació a la pissarra" o, en l'àmbit del futbol, quan se segueix de prop els moviments d’un jugador contrari per tal de desbaratar-li el joc, "Em va estar marcant tot el partit".
Donar un clatellot
El verb donar, en canvi, s'utilitza molt per les expressions en les quals s'indica alguna mena de transferència d'una persona o entitat a una altra provocada per algú que controla l'acció. Per recordar-ho, un professor de català va dir: "Els catalans no donem res excepte una bona plantofada", que també pot ser una bufetada, una clatellada, un cop de puny o una coça (entre d'altres).
Però convindria matisar la frase, perquè els catalans també donem l'enhorabona, el condol, el braç, la mà, esperances i, quan en tenim l'ocasió, ens "donem el gust" de fer alguna cosa especial.
Casos on tot s'hi val
Molts cops, però, no cal trencar-s'hi massa el cap i tant "fer" com "donar" són acceptables per designar el mateix concepte. L'Optimot, per exemple, recull expressions com ara "fer una ponència/conferència" o "donar una ponència/conferència". Que és extrapolable quan fem o donem xerrades, concerts i classes. En aquest context, a més, es pot fer servir el verb impartir.
També podem fer o donar una ullada (o un cop d’ull) quan volem mirar alguna cosa ràpidament i, quan juguem a escacs, és indiferent dir que algú fa escac al rei o que dona escac al rei. En altres contextos figurats passa igual. Podem dir que algú fa o dona gelosia i, de la mateixa manera, una persona pot fer o donar ombra als companys quan els eclipsa el protagonisme. Alhora, podem fer la volta o donar la volta quan demanem a algú que es giri.
