Entre els més joves de la casa és possible que es facin estranys alguns barbarismes dels nostres avis, que desperten algun somriure per sota el nas. Es tracta de paraules manllevades del castellà i tan catalanitzades, per la forma i la fonètica, que quasi semblen pròpies. Parlem de paraules com "busón" (bústia), "lata de tún" (llauna de tonyina), "pastel" (pastís) o "culumpiu" (gronxador). Popularment, alguns n'anomenen català "d'antes" o "d'abantes".
Aquests mots resulten simpàtics perquè, la majoria, ja no s'utilitzen i la forma correcta en català sembla molt evident per a les noves generacions. Tant és així, que el baixista de Txarango, Àlex Pujols, i l'actor Ricard Farré, amb les il·lustracions de Toni Galamés, han escrit un llibre per explicar als més petits de la casa aquests barbarismes, col·loquialismes i trets dialectals que, ara, ja formen part del passat.
A Nació, en aquest article, hem fet un recull d'algunes paraules del català "d'abantes" amb els seus equivalents correctes i hem provat d'esclarir algunes claus per entendre d'on provenien i quina realitat social els va originar.
Mots "d'antes"
Per comprendre el fenomen del "català d'antes", cal remuntar-nos a l'origen de les persones que el parlen, nascudes després de la guerra civil, als anys trenta, o durant les primeres dècades de la dictadura franquista. Es tracta d'un moment en el qual el català recula els avenços aconseguits durant la República, queda totalment exclòs de la vida pública, les escoles i rep una forta influència del castellà, que es converteix en la llengua formal i institucional.
No és estrany, doncs, que els mots relacionats amb els àmbits formals com l'educació i la burocràcia es manllevessin directament del castellà, és el cas de "debers" (deures) o "apellidu" (cognom) i pel que fa a la vestimenta paraules com "pajarita" (llacet) o "traje", "trage", "tratge" o "trajo" per referir-se a un vestit d'home. D'altra banda, n'és un exemple clar el clàssic l'"adiós" dels senyors grans quan surten de la botiga o el calc del castellà "bones tardes", quan hi arriben.
Malgrat això, paraules i expressions de l'àmbit col·loquial i relacionats amb la vida quotidiana, també es van substituir molts cops, a partir de l'etiquetatge castellà dels productes: "mantequilla" (mantega), olives "rellenes" i "lejia" (lleixiu). O bé es veiessin influïdes per altres termes castellans, com, "menusmal", "puestu" (lloc) i "recadu" (encàrrec), que va originar, fins i tot, el nom d'una professió "el recader", una persona a sou que s'ocupava de fer encàrrecs i s'oferia, per exemple, a fer viatges a altres viles i ciutats per transportar algun producte o fer una feina determinada.
- Anunci en el diari Baix Montseny d'un "recader" d'Arbúcies.
- Biblioteca Municipal d'Arbúcies
Molts dels barbarismes dels nostres avis, si us hi fixeu, estan relacionats amb innovacions del seu temps, invents que encara no tenien un terme popular en català per referir-s'hi. “La modernitat a Catalunya va arribar en castellà i això es va veure agreujat per l’expansió del model capitalista”, afirma el filòleg, Francesc Bernat, doctor en Filologia Catalana i professor agregat de la Universitat de Barcelona. D'exemples d'aquest tipus, n'hi ha una bona pila "telèfanu" (telèfon), "avión" (avió), "cintaislàn" (cinta adhesiva), "grifu" (aixeta), "gas de butanu" (gas de butà), "ordenador" (ordinador), "interfònu" (intèrfon) o "discu", per parlar d'un disc de vinil.
L'arribada d'aquests aparells ("aparatus"), nous, a la vista dels nostres avis i àvies, també va causar confusió pel que fa al gènere que s'assignava a la paraula per referir-s'hi. És el cas de les motos i les ràdios, que alguns prenien per paraules masculines. Per això, en lloc de parlar "d'una moto" o "una ràdio" es referien a un "amoto" o un "aràdio", incorporant la "a" al mot següent.
Una de les majors formes de divulgació del castellà entre les classes populars catalanes va ser el cinema, la ràdio i la televisió, que van fer arribar als menjadors de tota Catalunya històries fantàstiques i realitats que ens eren llunyanes. El fenomen va ajudar a introduir paraules exòtiques del castellà sovint narrades al cinema com "cocodrilu" (cocodril), "ballena" (balena), "tiburón" (tauró), el "bandidu" (bandit) o l'"indiu" (indi), que sempre mataven a les pel·lícules de "l'oeste". O algunes paraules que encara continuen vigents i que tenen origen a la generació dels boomers, com la mania d'anomenar "pavos" als diners, per influència dels doblatges castellans de la paraula americana "bucks", que en origen s'utilitzava per parlar de cérvols i conills mascles, però que va acabar designant els dòlars.
Malgrat tot, moltes paraules que s'associen normalment es relacionen amb aquest català "d'antes", encara que no siguin al diccionari, no són barbarismes, sinó dialectalismes com "ginoll" (genoll) o "ubricoc" (albercoc) o bé deformacions com "allavorens" (llavors), "Déleguard" (Déu vos guard), "dingú " (ningú), "domés" (només), "cumanió" (comunió), "premit" (premi) o col·lègit (col·legi).
Els errors d'avui, millors o pitjors?
Que s'hagin superat aquests mots hauria de ser un bon senyal? Sí, el fet que veiem com a pintoresques aquestes expressions denota que hem avançat en la normalització de la nostra llengua i que les institucions han estat capaces de crear mecanismes per obtenir recursos propis per anomenar noves realitats i, alhora, recuperar paraules que no utilitzàvem. No només, amb el Termcat, que coordina la investigació, normalització i difusió de terminologia tècnica i científica en català en col·laboració amb els experts, sinó també amb l'ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que funciona com una eina de consulta per unificar criteris sobre l'ús del català amb recomanacions d'estil, traducció i doblatge.
El català d'avui, però, com ja hem vist en altres articles, està farcit d'errors que repetim una vegada i una altra i que, a parer d'alguns experts, són "molt més greus", que els que cometien els nostres avis. Tal com va avançar el filòleg Francesc Bernat en declaracions a aquest diari, els errors que fem ara tenen un caire estructural que afecta directament el moll de l'os de la llengua. “El model lingüístic mental i les estructures lingüístiques bàsiques de molts parlants d’ara són en castellà i això implica la pèrdua de la genuïnitat de l’idioma i de patrimoni com les frases fetes i els refranys. Tot passa pel sedàs del castellà”, exposava.
No estem parlant, doncs, d'errors lèxics o paraules incorrectes, sinó d'un problema que afecta en la manera com formem les frases i com entenem el nostre idioma. De tot això n'és un exemple molt clar la pèrdua dels pronoms febles, l'abús dels possessius al llenguatge escrit o la tendència de fer com a pronominals verbs que no ho són. Hem sentit molts cops que algú "s'ha caigut de la cadira" o que “Ens vam riure molt". Tenim les eines per revertir-ho, dir-ho bé està a les nostres mans.
