En català tenim verbs i paraules per referir-nos a tota mena d'accions i situacions específiques. Alguns verbs tenen un significat semblant que, cada cop més, provoquen confusió entre els parlants. D'altres, en canvi, es veuen amenaçats per barbarismes i estructures lingüístiques que molta gent copia de manera inconscient per influència del castellà. En aquest article, a Nació, repassem tres errors molt habituals que podem sentir fàcilment si passegem pel carrer i també un parell de dubtes perepunyetes que són senzills de resoldre i que se'ns poden escapar quan escrivim.
Escoltar i sentir
Un dels casos més habituals i que pot produir més malentesos és la confusió entre "sentir" i "escoltar". En general, verb "escoltar" s'utilitza quan es presta atenció activament a algun so en particular o a l'afirmació d'alguna persona. Direm "estava escoltant la lliçó", "escoltava música" o "li escoltava les trucades per ordir un contraatac".
És important tenir en compte que aquest verb implica intencionalitat receptiva. Per tant, quan diem "no t'escolto" i estem al final d'una aula sorollosa, no diem que som incapaços de percebre el discurs, sinó que ens neguem a prestar-hi atenció. Això, doncs, pot conduir a errors interpretatius i, si estem a classe, tenim números d'acabar expulsats.
El verb sentir, en canvi, fa referència a la percepció d’un so involuntàriament o sense necessitat de prestar-hi atenció, com quan no sentim algú perquè no parla prou fort, quan se sent de fons la remor del mar o quan uns crits se senten des del replà. Ara bé, en alguns contextos la distinció entre "sentir" i "escoltar" és tan clara.
L'Optimot, en aquests casos, diu que l’elecció d’un verb o de l’altre per part del parlant dependrà del matís que es vulgui destacar. Quan diem "Em sents?", busquem captar l’atenció de l’interlocutor. Si preguntem "M’escoltes?", en canvi, demanem explícitament si està prestant atenció a la frase que li hem dit.
En castellà la confusió entre "oir" i "escuchar" és una situació que també es produeix i ja adverteixen que, cada cop més, sobretot entre els joves, s'estén l'ús de la forma "escuchar" independentment de la situació comunicativa.
"Sentir", a més, és un verb que parla de sensacions internes i corporals. Podem "sentir fred" a la pell o dir que "sentim alguna cosa" per algú. No obstant això, si l'amor pica la porta mai "donarem un petó", sempre el farem. Per tant, direm que "En Quim ens ha fet un petó", però això ja és una altra qüestió i en parlarem també en un altre article.
Fem olor i olorem
També sentim sovint algunes persones que "oloren" més del compte i utilitzen aquest verb quan no toca. "Aquesta casa olora malament", diuen. Però això és incorrecte en el món en el qual vivim, almenys, mentre les cases no desenvolupin capacitat olfactiva. Com indica l'Optimot, en català, el verb "olorar" significa aspirar aire amb el nas per sentir l'olor d'una cosa. Un exemple seria: "Vaig olorar les flors per sentir-ne la fragància" o "Vaig olorar-li els cabells i en vaig quedar enamorat".
No obstant això, "olorar" no pot expressar que les coses desprenen una fragància en concret. Per parlar de l'objecte que produeix la fragància direm que "feia olor" d'alguna cosa. Direm que "el pastís feia olor de menta" i quan la recepta no sigui bona i l'olor resulti desagradable, directament, que "feia pudor".
D'altra banda, "olorar" també s'associa amb la descoberta d'indicis amagats i es fa servir en sentit figurat. Per parlar de les nostres sospites i mals auguris, doncs, direm que alguna cosa "fa pudor de socarrim", ens "fa mala espina" o que "ens ensumàvem alguna sorpresa".
Saber i degustar
Bé, i per acabar amb les percepcions sensorials, parlarem de gustos. En català quan volem explicar el sabor d'algun aliment diem que "té gust" d'alguna cosa, no obstant això, contra el que alguns poden pensar, el verb "saber" també està acceptat per plar de gustos. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i l'Alcover Moll recullen aquest ús, del qual se'n té constància al Llibre del coch, un receptari català del segle XVI escrit per Rupert de Nola, que va ser el primer llibre de cuina del món.
Per tant, la frase "Aquest llard sap a ranci" és correcta encara que ens soni malament i, a sobre, apareix d'exemple al DIEC. "Saber" també s'utilitza en expressions com "saber-la llarga", que vol dir tenir molta experiència i astúcia; Saber greu, que vol dir donar un disgust a algú; o "saber bé" i "saber bo", ser agradable, que apareix a la cançó de bressol El noi de la mare en la mítica estrofa "Què li darem que li sàpiga bo?".
Tan fàcil i tants errors
D'altra banda, per escrit, un dubte molt habitual i molt senzill de resoldre és saber quan s'ha de fer servir el "tant", amb "T" final, i el "tan" sense. Una confusió que neix perquè, en català central, tots dos es pronuncien igual. La clau per discernir l'un de l'altre és veure de quina paraula va acompanyat. Però, com ho podem saber? Molt fàcil, si el mot acompanya un nom serà un adjectiu i escriurem "tant" i concordarà en gènere i nombre amb el mot que acompanya. Uns quants exemples serien "feia tant fred que em vaig congelar", "hi havia tanta neu que no podia passar" o "valia tants diners que no podia pagar".
No obstant això, la forma "tant" també pot funcionar com a adverbi quan complementa un verb o quan es fa servir per introduir dos elements en relació d'igualtat. És el cas de "no t'abriguis tant que suaràs" o "tant l'un com l'altre tenien dubtes amb la resposta".
En canvi, utilitzem la forma "tan", sempre com a adverbi, quan acompanya un adjectiu, un altre adverbi o un sintagma preposicional. Perquè ho veieu clar, l'hem de fer servir en situacions com: "veia que, de tan maldestre com era, no el podríem aprofitar" o "les hores passen tan ràpidament que no ens n'adonem".
Apujar els impostos i baixar la muntanya
En català, hi ha una diferència important, i sovint oblidada, entre els verbs baixar i abaixar i entre pujar i apujar. Quan parlem de passar a un grau inferior d’intensitat o de valor, fem servir baixar o pujar com a verbs intransitius, és a dir, que no porten complement directe. Per exemple: "la marea ha baixat" o "el cost de la vida ha pujat".
En aquests casos, no diem qui o què fa l’acció, simplement constatem que alguna cosa canvia de nivell o valor per si sola. Ara bé, quan volem expressar que algú fa baixar o pujar una cosa, cal fer servir els verbs abaixar o apujar, que sempre són transitius (porten complement directe). Així doncs, direm: "La Generalitat diu que abaixarà els impostos" i no pas "La Generalitat diu que baixarà els impostos".
