El 2020 la pandèmia va ofegar en una depressió profunda l'articulista barceloní Quim Monzó, un dels més coneguts de Catalunya. Allò li va fer veure que havia de baixar el ritme. Per això, va deixar d'escriure un article al dia, per passar a fer-ho un parell de cops a la setmana. Així va estar fins a aquest agost i ara, 1 de setembre, ha anunciat en una entrevista a l'últim diari en què ha omplert pàgines, La Vanguardia, que es jubila oficialment. "Vull aprendre a jugar a la botifarra", ha reblat al seu entrevistador, Magí Camps.
Com saber si ja ets vell. Aquest és el títol del seu últim article, amb data del 13 de juliol i amb un punt de premonició. Aleshores, es referia al pas al costat del president dels Estats Units, Joe Biden, com a candidat demòcrata a les eleccions de novembre. Però, tot i que ell ha assegurat que no el va escriure amb intenció, sí que era una mena d'avís als lectors i lectores del que aquest diumenge s'ha materialitzat. "Em rondava el cap", ha expressat. "Hi ha una dita gallega que diu que hem d'afanyar-nos a marxar perquè la fusta de pi cada cop és més cara", ha bromejat.
Monzó, de 72 anys, ha volgut tancar així una de les etapes més llargues de la seva trajectòria professional. 50 anys en el món de l'articulisme és la dada que li val com a argument per explicar el motiu de l'adeu: "Ja està", ha afegit. "Podria continuar, però els temes són sempre els mateixos i em cansa. Tu pots repetir-te i molta gent nova, de generacions posteriors que no van llegir els primers articles, deuen dir, oh, mira aquest, és original, no ho havia vist mai. Però jo sí que sé que els vaig escriure i ara me n'he afartat", ha esgrimit.
L'adeu podria no ser definitiu: "No prometo res"
Ara bé, l'escriptor i periodista ha detallat que l'adeu podria no ser definitiu. Tornar a escriure relats, ha dit, és una possibilitat, però també quelcom difícil: "La desconnexió és molt gran", ha contextualitzat. I encara que no ha promès res, sí que ha precisat que té carpetes per casa plenes de coses que ara vol tenir temps de mirar. El temps serà quan estigui "avorrit", un dels objectius que, amb deixar de pensar, s'ha marcat. "L'avorriment és l'inici de moltes coses. Quan tenia 14 o 15 anys, no hauria començat a escriure si no m'hagués avorrit sobiranament. Aleshores vaig començar a escriure per divertir-me, potser és això el que ara em convé: tornar a divertir-me escrivint", ha reflexionat.
Així doncs, com a mínim, la jubilació serà "durant un temps", ha reconegut. I, tot seguit, ho ha aterrat: "Mira els d'Oasis, que semblava que no havien de tornar mai i han tornat", ha bromejat. I seguint el fil d'això, ha enumerat tot un seguit de coses que té pendents: "Vull parlar amb la gestora, veure com funciona tot això de la jubilació. Haig de dedicar-me a veure-ho i, sobretot, a visitar els metges, que els he tingut abandonats durant molts anys".
El barceloní no ha volgut perdre l'oportunitat de fer retrospectiva i ha afirmat que s'ho ha passat bé. "Era divertidíssim escriure un article diari, per fer el disbauxat i ser punyent amb alguna cosa amb un punt de vista lateral, no entrant mai a parlar clarament d'una cosa", ha concretat. Amb l'adeu com a articulista, Monzó ha tancat una etapa prolífica en què ha escrit en pràcticament tots els diaris de la capital catalana. Al del Grup Godó, el seu primer article data del 1982, quan cursava una beca a Nova York. Era una crònica teatral de Fermí Reixach al Carnegie Hall.