L'Associació Memòria i Història de Manresa ofereix des d'aquest Nadal en el seu portal de webs http://memoria.cat dos documents inèdits d'un gran interès històric que parlen de la mort del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, esdevinguda el dia de Nadal del 1933, avui fa 78 anys. D'una banda, publiquem la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la seva mort. D'altra banda, una carta que Jaume Creus, amic de Macià, va escriure el 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del president.

La mort de Macià explicada per Joan Alavedra
El Nadal de 1935 Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va relatar la mort del president a la seva secció "El fet del dia", de Ràdio Barcelona. La crònica, titulada "La mort del President Macià", va ser radiada quan feia dos anys justos de la mort del president.

Alavedra hi parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: "En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida". També hi explica com es va viure aquella angoixosa matinada de Nadal i quan finalment Ventura Gassol va telefonar-lo i li digué: "Veniu...! Correu...! S'acaba...!".

En aquesta crònica radiofònica Joan Alavedra defineix Macià com "un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un home d'aquells que agafa un país, el desperta d'un crit, i el posa en marxa...".

La intervenció del cardenal Vidal i Barraquer
El segon document és una carta que Jaume Creus envià a mossèn Ramon Muntanyola, autor del llibre Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau, amb motiu l'explicació que s'hi feia dels funerals del president Macià, un relat que Creus considerava "amb falles" potser per no haver consultat "les veritables fonts". Creus, amic íntim de Macià, va viure molt directament la mort i funeral del president i tingué cura del seu embalsamament.

Creus carrega fort contra el bisbe Irurita i explica com el cardenal Vidal i Barraquer l'obligà a atendre les peticions de la família de Macià, a les quals es negava: "A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n'era. Es NEGAVA a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l'absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per condició que també tenien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el Govern de Catalunya, segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el bisbe".

L'autor del text explica com s'hagué d'enviar una carta amb auto al cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo dels fets. El cardenal immediatament telefonà al bisbat: "Al demanar pel bisbe li digueren que ja s'havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l'ordre taxativa que tot seguit s'enviés a casa del president el que demanava la família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer".

A la carta Jaume Creus també recorda que Macià, el 14 d'abril del 1931, havia estat a casa seva moments abans d'anar a proclamar la República. D'altra banda, corregeix també mossèn Ramon Muntanyola quan aquest afirmava que Manuel Carrasco i Formiguera s'havia "evadit" de Catalunya i parla de les circumstàncies del seu afusellament i de les penalitats que hagué de patir després la seva família.

Es poden veure els documents i la seva transcripció íntegra en l'enllaç: www.memoria.cat/creus.mortmacia