Roger Mas, un respir a la nació

Aquesta setmana he tornat a tenir la mel als llavis. De cop i volta, sense esperar-ho, me l'hi van tornar a posar. Vaig poder assaborir-la una altra vegada, amb tots els seus tons i matisos, i us ben asseguro que intentaré allargar-ne el regust tant de temps com sigui possible. En aquest sentit, he ordenat amb vehemència a les papil·les gustatives i al cervell que retinguin les sensacions com si els hi anés la vida. Com ja preveia en formular l'ordre, però, les papil·les m'han dit que ja ni recorden de què els parlo i el cervell m'ha comentat que prou feina té gestionant-me una mínima psicomotricitat. Així que no soc optimista al respecte.

El responsable principal d'untar-me els llavis de mel va ser Roger Mas. Dimarts passat, i durant gairebé dues hores, el cantautor solsoní va tancar-nos a vora 2.000 persones al Palau de la Música Catalana i, de bracet amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, va delectar-nos amb un viatge d'emocions absolutament colossal. Totes les nacions i idiomes hi foren convidats (Mas va cantar en italià, francès, serbi, castellà, aranès, basc, gallec...) però només una nació i una llengua van sortir d'aquella sala rotundament pletòriques i victorioses. Sí, sorpresa: les catalanes.

Va ser una dosi d'autoestima sense precedents. De sobte, en aquell recinte privilegiat tot estava bé. Tot era com havia de ser, com recordàvem que havia estat, com projectem que pot ser. Érem un país fortíssim, alegre a la nostra manera, amb una convicció compartida i sense titubejos. En aquella atmosfera, Catalunya se sentia estranyament orgullosa de ser Catalunya i el català xerrava pels descosits, com si fos una llengua en expansió. Fou impressionant. Durant gairebé dues hores els catalans ho vam tenir tot pagat. Almenys, allà dins.

Per això va ser tan dur sortir-ne. Pels volts de les deu de la nit, a les portes del Palau s'hi acumulava gent que sortia forçosament de la bombolla i que s'abraçava. Ens abraçàvem d'eufòria i de pena. D'eufòria per les llàgrimes de mel que encara ens tacaven els llavis. I de pena perquè sabíem que, tan bon punt ens allunyéssim de la catedral de Domènech i Montaner, l'encanteri es trencaria en mil bocins.

I així va ser. La profecia es va complir amb una puntualitat tant esperada com inesperada: no havien passat ni 24 hores que el Consell de la República ja renovava el seu lideratge. Semblava fet expressament, pensat per esquinçar la màgia de la manera més cruel possible. Puc imaginar-me les ments més addictes al processisme programant l'atemptat. Mira, el Roger Mas té previst fer un concert clarament esperançador al Palau de la Música l'11 de febrer: farem les nostres eleccions l'endemà mateix, doncs.

Costa molt trobar espais lliures de petitesa a la Catalunya d'avui, i els concerts de Roger Mas són un d'aquests oasis. Si us plau, tinguem la decència de, com a mínim, no esquitxar-los tan ràpidament amb les nostres misèries diàries. Esperem una mica a enterbolir-los. Donem-nos uns dies per tornar a exhibir la mediocritat que encara arrosseguem. Que la mel no ens fugi tan de pressa dels llavis, que Roger Mas pugui estirar el respir a la nació, i que el seu crit de "Visca la terra!" en acabar el concert ressoni solemnement sense cap altre soroll que el segresti en tombar la cantonada. Francesc Pujols ho agrairia moltíssim.