Aquest estiu vaig celebrar un aniversari en un restaurant dels afores de la ciutat. Una anècdota del tot inútil, de moment, pel que fa a aquesta crítica, a excepció de la dada que estic a punt de donar-vos i que, sens dubte, us deixarà tan desconcertats com m’ho va deixar a mi: en el lavabo —luxós, d’aquells en què s’acompanya el sabó de mans amb una crema de mans de marca, i en comptes de papers o assecadors de mans Dyson, hi ha tovalloletes— el fil musical eren acudits de l’Eugenio. I la sorpresa que vaig sentir en detectar que del lavabo de dones en sortia una veu greu, impenetrable, asserenada, gairebé avorrida, va ser substituïda ràpidament per un riure nerviós, incòmode, surrealista. Estava a punt de pixar amb l'Eugenio de fons.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=o8Sb229Htf8[/youtube]
Amb el beneplàcit del temps, reconec que la proposta és atrevida i no del tot poc encertada. Per què posar una cançó d’Enrique Iglesias que tapi els possibles sons que pugui provocar una situació lleugerament incòmoda quan pots riure mentre vas de ventre? Després de dues visites per espolvorejar-me el nas, em va quedar clar que, si t’has de passar cinc minuts tancada en un lloc petit, de llums tènues —un dia parlarem de per què cada vegada hi ha menys il·luminació als lavabos dels locals—, molt millor fer-ho mentre un còmic dels vuitanta diu "La AAAA”" repetides vegades. La filosofia aquesta de riure en els pitjors moments de la vida mai havia estat tan present.

[next]

Aquest és l’esperit que David Trueba ha conferit a la seva pel·lícula Saben aquell... La idea que, si has de pixar, més val fer-ho mentre rius. El menor de la família cineasta madrilenya ha emmarcat en un film una etapa molt concreta de la vida d’Eugenio Jofra, l’home de negre que post-Franquisme s’asseia en un tamboret acompanyat d’un vodka taronja en un got de tub, un paquet de cigarrets, i unes ulleres tintades per explicar acudits a un ritme tan pausat que semblava que s’adormia. Era la gràcia del còmic: no reia pràcticament mai, i, en canvi, feia riure qualsevol que l’escoltés cinc minuts. La pel·lícula no és la història de la seva vida —i aquí la primera sorpresa, grata, del film. No és un biopic. És una història d’amor. La de l’Eugenio i la Conchita, dues ànimes artístiques que es van trobar, es van enamorar, i sense la qual no hauria existit un dels millors humoristes del país.

A l’Eugenio se l’ha imitat infinitud de vegades. Se li han dedicat programes especials, documentals, i homenatges. El seu nom provoca la mateixa alegre nostàlgia i admiració que provoca el de Pepe Rubianes. Estar-li a l’alçada és un repte majúscul i d’una enorme dificultat. La línia entre l’homenatge respectuós i la paròdia s’esborrona especialment quan el protagonista negocia constantment amb l’humor i el carisma. David Verdaguer està tan a l’alçada, que res que no sigui una nominació i un triomf als Gaudí i als Goya em semblarà un robatori digne de l’arbitratge de Mateu Lahoz. A priori, Verdaguer i Eugenio no s’assemblen —potser sí en el sentit de l’humor, Verdaguer sempre ha tingut una vis còmica reconeixible. Però la caracterització és tan perfecta en lo físic —des del nas, a la mirada, al pentinat i la barba, fins als gestos, la manera de seure a la cadira, de prendre una calada d’un cigarret en el moment exacte— que és impossible oblidar-se que, per un moment, no és el veritable personatge el que estem veient. Hi ha respecte, hi ha admiració, i hi ha un treball íntimament detallista al darrere. Verdaguer aconsegueix donar profunditat i tonalitat en cada paraula pronunciada amb una veu tan exquisidament replicada que fa posar els pèls de punta. Una combinació perfecta que fa que els acudits no només tinguin gràcia, sinó que també la tingui el seu personatge fora de l’escenari, en la intimitat de la seva casa, amb els seus fills, i amb la seva dona.

Carolina Yuste és l’altra cara del tàndem que fa que la pel·lícula suri per sobre de les seves possibilitats. L’actriu de Badajoz es defensa en un català pràcticament perfecte —la segona sorpresa de la pel·lícula és que sigui gairebé en la seva totalitat en català, a excepció d’alguna expressió castellana, i ja té nassos que hagi de venir un director de Madrid a demostrar que un film de mitjà pressupost es pot rodar en català— per encarnar bellament la Conchita, la primera dona de l’Eugenio i, a la pràctica, l’artífex del seu èxit. La seva és una interpretació delicada, que vetlla entre la dona empoderada i sacrificada sense arribar a ser màrtir. Que no és més que la història d’una altra dona que ha de deixar de banda la seva vida i el seu somni per posar per davant les necessitats del marit. I que ho entoma tot amb una força envejable. No és un treball tan descaradament evident com el de Verdaguer, però dota a la protagonista d’una força i una dignitat immensa. En alguns moments, és, fins i tot, més protagonista que el mateix Eugenio. I la viva representació que, rere un gran home, hi ha una dona disposada a aguantar-lo malgrat les seves pròpies desgràcies personals.

Tots dos formen un duo meravellós tant sobre l’escenari —tots dos van començar cantant— com fora. I si bé la pel·lícula peca d’innocent, de blanca, de voler evitar a tot preu empastifar la imatge del seu protagonista, ho compensa el retrat d’una història d’amor èpica, de les que ja no se’n fan. Una que arriba a un clímax emotiu en què Verdaguer aguanta un plano dramàtic dins d’un cotxe estoicament en una seqüència que estremeix el cor amb una senzillesa que no veus a venir. Mai Nino Bravo havia fet emocionar tant. I mira que va fer gastar mocadors, aquest senyor.

Si se li ha de posar una pega, és al seu final lleugerament abrupte. Potser perquè, com a públic, ens coneixem massa bé la història i sabem que en la mitja hora que Trueba decideix no rodar hi ha un retrat decadent, uns anys foscos, un dolor insostenible que va acabar amb la vida de l’Eugenio. Nosaltres, que el vam veure actuar en directe, o el vam sentir al casset del cotxe, o el vam veure fumar sense parar als especials televisius, sabem que hi ha coses que no ens han explicat. I sabem que és el moment més morbós. Trueba ens el roba, potser per aquest precís motiu. Perquè no en cal fer sang. O perquè no s’hi ha atrevit. O potser, simplement, perquè no era la història que volia explicar. El coitus interruptus es fa més fàcil de suportar mentre, de fons, l’Eugenio recita un reguitzell infinit d’acudits.

El que queda és un retrat de la Barcelona de l’època, d’un país canviant intentant virar cap a la democràcia. Una història d’humor innocent, blanc, ingenu, i sí, també amb un lleu deix masclista —del moment històric, ja— que casa bé amb el to inofensiu de la pel·lícula. Trueba ho dirigeix correctament, sense pretensions, sense lluir-se en excés, preferint optar per fer als seus dos intèrprets brillar. Com un homenatge a dues ànimes que es van trobar, es van separar, i es van tornar a trobar. El que va venir entremig, tot i el salseig, el morbo, el drama, l’alcohol i les drogues, tant se’ns en fa. Almenys, durant aquestes dues hores d’història. Al cap i a la fi, dels pitjors moments de la vida se n’ha de fer humor. Com quan pixes al lavabo d’un restaurant. Ja se’l saben, aquell.