A Juli Cèsar se li atribueix allò de Veni, vidi, vixi (vaig venir, vaig veure, vaig vèncer). Salvador Alsius (Barcelona, 1948) ha preferit el Veni, vidi, vixi: vaig venir, vaig veure, vaig viure. Així es titulen les seves Memòries d'infància i joventut (1948-1983) (Viena), que conclouen amb la trucada que va rebre d'Alfons Quintà per incorporar-se a TV3. Aquesta és una història que ja havia explicat a Com TV3 no hi ha(via) res. Al periodista el vam entrevistar el 2020, poc després que es jubilés formalment deixant de ser vicepresident del Consell de l'Audiovisual de Catalunya.
Veni, vidi, vixi s'endinsa en la primera part del trajecte vital del periodista, els seus orígens familiars, la mort dels pares, el noviciat a la Companyia de Jesús, la primera vegada que va trepitjar un plató i les primeres passes a la professió. Ens ho perfila en aquesta entrevista -feta dies després d'una caiguda que fa que ens rebi amb el braç enguixat-, en què també exposa la seva mirada actual sobre la televisió pública.
Fa tres anys va escriure Com TV3 no hi ha(via) res, unes memòries dels seus anys a la televisió catalana. Com és que ha deixat la infantesa i joventut per al final?
No ho tenia previst des del punt de vista d'estratègia editorial. Sí que tenia al cap la idea d'escriure coses de quan era petit, però pensant més en els nets. L'altre llibre va ser fruit de la convicció que tenia que aquella aventura brutal que va ser la posada en marxa de TV3 mereixia una crònica. Vaig intentar que fos col·lectiva.
Com va anar això?
Fa quatre o cinc anys vaig convocar tots els antics companys a fer una cervesa al Velòdrom, on vaig dur un índex i vaig repartir feina. Tothom es va mostrar molt engrescat però ningú va escriure una ratlla. Així que vaig decidir fer-ho pel meu compte. M'hi sentia amb cert compromís social. Independent d'això, com tanta gent, volia explicar la vida als meus nets. Així va començar tot i va anar agafant certa forma, pretesament literària. Tinc una vida amb algunes particularitats que, totes juntes, fan com un plat combinat. Algú preferirà l'ou dur i l'altre l'ensaladilla.
Tastem-lo, doncs. Llegint el llibre, sembla que vostè ve d'una família de les que va guanyar la guerra.
Sí, però... Respecte del pare, tenia indicis diversos sobre la seva ideologia i, a posteriori, em desconcertava. Durant la Guerra Civil, ell es va passar a l'altre bàndol. Era farmacèutic, va passar la frontera i va tornar per Navarra, a la zona que anomenaven nacional. Això seria un indici. Però també recordo les lectures que feia. En general, la família materna era molt conservadora i, en alguns casos, franquistes, i en la branca paterna, hi havia un catalanisme manifest. Una tieta va ser mestra de la República. Una mica de tot a les dues famílies.
Relata com va acompanyar un dia el pare a una missa al castell de Montjuïc i va veure'l fent la salutació feixista. I alhora, a casa seva arribava El Ciervo.
El Ciervo era una revista catòlica progressista. També arribava Cuadernos para el Diálogo. Aquests dies he comentat amb amics que em va sorprendre llegir el text de la contraportada que diu que vaig néixer en una família de la burgesia barcelonina. Primer em vaig preguntar: què en tinc jo de burgès? Però bé, ho entenc si explico que vaig néixer al passeig de Gràcia, net de notari, fill de farmacèutic, que vivia en una casa modernista, amb alguns estius a Cadaqués. No podia dir a l'editorial que tragués això, tot i que hi hauria matisos.
Seria eixamplant una mica el terme burgès.
Sí perquè a casa la xocolata i els trossos de formatge es racionaven i es mirava molt que s'apaguessin els llums. Tot anava molt justet.
"El pare va morir quan el portava de la butaca al llit. Jo tenia 15 anys i vaig tenir aquella sensació que aquí no hi ha més collons que fer-se gran"
Va quedar orfe jove. El seu pare va morir als seus braços i aleshores, segons diu al llibre, va acabar la infància.
Havia arribat a les 60 o 70 pàgines i era un bon moment per fer el canvi de pel·lícula. Però sí. En cinc anys van morir els avis i els pares. La sensació que a casa vam rebre molt la visita de la mort i quan ets adolescent això impacta. En el cas del pare va ser quan el portava de la butaca al llit. Jo tenia 15 anys i vaig tenir aquella sensació que aquí no hi ha més collons que fer-te gran. La mare va morir una mica després. Però no diria que això no m'ha marcat, més enllà que tot contribueix a forjar-te. Crec que aquella generació va sortir relativament normal.
Recorda algun episodi que el va impactar, com quan un jesuïta, el pare Matas, li va etzibar: "Alsius, sa mare morta i vostè quatre suspensos".
Aquest tipus era una bestiota, un energumen. Es deia que havia estat a la Legió. Però hi havia un altre jesuïta, el pare Ginestà, que va ser una mica el contrapunt. Deien que era immadur... Home, a 16 anys tothom és immadur! Un dia em va dir: tu tens un problema, i va dibuixar com una el·lipse que representava la vida, va dibuixar una línia horitzontal i em digué que la vida tenia dues parts, a dalt la part divertida i a baix, la seriosa i reflexiva. I el problema que jo tenia era que jo posava una hèrnia de la part de dalt a la de baix.
Allò em va impressionar molt: tan jove i amb una hèrnia. Però em vaig adonar que el que aquell senyor m'explicava una cosa de la qual després n'he presumit. Jo mai m'he acabat de prendre seriosament les coses serioses i, a l'inrevés, se'm fa difícil gaudir de les diversions de la gent, que trobo frívoles, i m'agrada posar-hi un punt de contenció. Li va faltar poc per dibuixar allò del ying i el yang.
Va ser novici de la Companyia de Jesús. Com ho recorda?
Com una cosa que tant de bo no m'hagués passat.
"El noviciat a la Companyia de Jesús va ser una cosa que tant de bo no m'hagués passat"
Sí?
Home, clar, perquè dels 18 als 20 anys llegir només llibres de missa és una putada. És un temps per llegir Guerra i pau o altres coses. I no llibres d'espiritualitat. Però a la vida et passen coses i a mi em va semblar que sentia allò que diuen la crida de Déu. Fa uns dies vaig veure el primer capítol de la sèrie que dirigeix la Mònica Terribas. Doncs, salvant totes les distàncies, escoltant aquelles dones de l'Opus que expliquen com les feien sentir la sensació que Déu els parlava, m'hi vaig sentir reflectir. La pressió psicològica que exerceixen sobre tu és tan gran que arribes a sentir-ho. Jo vaig llegir els Exercicis espirituals de Sant Ignasi de Loiola, que Michel Foucault va analitzar i en va fer una tesi sobre com eren exercicis de persuasió. Eren rentats de cervell i Sant Ignasi és qui s'ho va inventar.
Ho recorda de manera traumàtica?
Tampoc. Una mica com deia abans, no crec que això m'hagi marcat tant. Ho racionalitzo com una manera de perdre el temps.
És divertit quan explica el primer plató televisiu que va trepitjar i com el va fascinar. Veient actuar Franz Johan.
Sí, ell formava part junt amb Herta Frankel i Gustavo Ré d'un grup que en deien Els Vienesos perquè venien d'Àustria i van tenir molt d'èxit. Feien un programa de televisió, jo devia tenir 12 o 13 anys i una cosina que treballava amb el productor, Víctor Sagi, em va facilitar anar-lo a veure. Vaig quedar fascinat.
Explica la seva caiguda d'ulls.
Això mateix! En aquella època no hi havia teleprompter i Franz Johan era famós per la seva caiguda d'ulls i allí vaig veure que el que passava era que apuntava a terra, amb guix, quatre paraules per memoritzar. La caiguda d'ulls era per mirar la xuleta. Estava aleshores lluny de pensar que, en aquell mateix plató, anys a venir jo faria els primers programes de televisió. Perquè els primers 49 programes de Memòria popular de TVE a Catalunya, amb Joan Culla, Borja de Riquer i Albert Viladot, es van fer allí.
El 1971 va entrar al Diario de Barcelona.
Sí, per fer pràctiques. Aleshores no es deia becari. A l'Escola de Periodisme érem pocs en aquella època. Així i tot, el mercat ens semblava igual de tancat i no pensàvem pas en televisió i ràdio, només en premsa. L'avantatge que teníem era que teníem periodistes en actiu com a professors i això ens podia obrir portes. En el meu cas va ser Josep Pernau, que em va oferir fer pràctiques per al diari. Va ser el juliol del 1971 i vaig tenir la sort que hi hagués la baixa d'un redactor que se'n va anar a treballar a la Diputació. però encara vaig estar tres anys i mig fent mèrits. Aleshores, com ara, la gent jove s'ho havia de treballar.
Parla de molts personatges, alguns d'entranyables com Josep Maria Cadena. Esmenta en Manuel Martín Ferrand com un periodista obert. Després tindria una evolució diferent.
A Martín Ferrand el van portar per fer canvis radicals al diari, apartant Tarín Iglesias. Va arribar amb moltes prevencions dels més catalanistes de la redacció, com Pernau, Faulí i Cadena. Venia un periodista de Madrid, però va arribar sabent perfectament qui era qui. Com en Flick, sabia a qui havia d'apartar o no. En pocs dies vam veure que podia fer un canvi per a bé.
Explica anècdotes sucoses, com l'entrevista que li va fer a l'aleshores president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el 1976, just quan es fa públic el successor de Carlos Arias com a president del govern.
Sí. Recordo perfectament la cara d'estupor quan va rebre una trucada d'algú que li comunicava el nom del nou president: "Suárez? Suárez?". Estàvem al balcó, bé, al balconàs, de casa seva, amb vistes al Turó Park, a l'avui avinguda Pau Casals, que aleshores es deia General Goded. No recorda perquè li feia l'entrevista. No sé qui el va trucar. El que sí que és cert és que en certs àmbits de l'statu quo allò va caure com una bomba. Això ho té el periodisme, a vegades ets testimoni de fets molt inesperats.
"TV3 va triar prioritzar el seu públic catalanista. Als qui vam batallar per arribar a tots els públics, això ens resultava difícil d'acceptar"
Amb tota la perspectiva de tants anys, com el veu ara el periodisme? En una entrevista que li vam fer el 2020 es referia a un mur infranquejable entre una part de la societat catalana i TV3.
El procés va ser una passa, dit en termes sociosanitaris, que va afectar molts aspectes de la vida del país i també els mitjans de comunicació. Sempre he tendit a no jutjar severament els directius successius que ha tingut la televisió catalana perquè sé com n'és de complicat la seva feina. A tots els reconec les dificultats. En un moment donat, quan va perdent públic per una raó demogràfica i perquè hi ha molta més oferta, TV3 ha de fer una tria: mantenir la clientela o intentar eixamplar-la. Això és molt difícil. TV3 va anar agafant una mena de biaix prioritzant el seu públic catalanista.
Als qui des del començament vam batallar per arribar a tots els públics, això ens resultava difícil d'acceptar. Perquè n'havíem fet una causa personal. Volíem arribar al públic de Santa Coloma de Gramenet i el Baix Llobregat. I, en certa manera, al començament TV3 va aconseguir ser una televisió força transversal. Perquè hi havia el Barça i Dallas. Quan t'adones que TV3 s'ha dedicat al monocultiu, que també ho entenc per raons de supervivència, subjectivament et sap greu. Potser si jo m'hi hagués trobat, fent de Sanchis o Terribas, potser hauria fet el mateix.
Però si li demanessin un suggeriment, què aconsellaria? Superar el monocultiu?
Jo, quan em vau fer aquella entrevista, ja ho veia perdut. Veia tot un públic que mai tornaria a TV3. I fins ara no s'ha demostrat el contrari. No en sé prou per dir què s'ha de fer. L'editorial em va demanar fa dos anys que fes una addenda al llibre de TV3 que fos una mica de diagnòstic i vaig proposar dues coses que per fortuna s'han fet, i que eren òbvies: la plataforma 3Cat, que ha de ser moltes més coses encara, i tenir una cura extraordinària del públic infantil. Veig programes que poden estar bé per enganxar públic jove, com Eufòria o Zenit.
Què més ha de fer la plataforma?
La disgregació social que patim fa que siguin cada cop més necessàries comunitats digitals i la plataforma és bon lloc per ser creatiu i que la gent s'hi senti identificada a través de la pantalla i la interacció. El món digital ofereix tota mena de possibilitats. Crec que TV3 fa en part els deures, però també he de dir que em resulta desolador quan veig certs aspectes vinculats a la llengua.
Està fallant TV3 com a agent en defensa de la llengua?
Em consta que hi ha lingüistes a TV3 que es desesperen davant d'una mena de deixadesa per part de persones d'allí dins en temes de llengua. Potser falta una mica de fermesa. Tinc també la percepció que ara hi ha més consciència sobre el tema, a joc amb el que estan fent les institucions. Tinc la sensació que s'està covant una mena de contraofensiva pel que fa al català, que crec que fa falta. Si és que hi ha alguna cosa per salvar.
En aquest moment d'explosió de tota mena de fake news, manté la confiança en el periodisme com a força crítica?
Sí, o potser m'agafa avui amb bon peu. Hi ha una cosa que sí que és una autèntica plaga i que està posant en qüestió les bases del periodisme que és el pescaclics. Que, a més, és difícil de no caure-hi. Aquests dies mateix, que tinc més temps, vaig passejant pels digitals i costa no caure en alguns titulars. Però fora d'això, no soc catastrofista. Sí que el periodisme té algunes fronteres que s'han de protegir: la frontera amb la publicitat, amb l'entreteniment i amb l'opinió. Aquí sí que és important cavar bones trinxeres i això encara ho hem de defensar.
Per acabar, per si encara hi ha algun lector que no ho sap, vostè viu en una comuna de fa molts anys.
Sí, però això té menys misteri del que la gent es pensa. M'han demanat moltes vegades fer un llibre sobre això i entenc que és llaminer per una editorial. Asseguts en aquesta mateixa taula on som ara, que és on dinàvem i sopàvem en el seu moment els dotze que hi vivíem, les tres parelles fundadores i els fills, vaig plantejar el tema del llibre i tots van dir que ni se m'acudís. No volíem exhibir res. Al llibre explico què ens va dur a portar aquest tipus de vida. És una història que acaba bé perquè encara hi vivim. Voldria dir una cosa sobre això.
Endavant.
Quan em van oferir treballar a TV3, vaig posar-ho damunt la taula. Algunes persones van arrufar el nas, ja que el protagonisme que guanyaria conduint el telenotícies podria posar en risc la que havia estat la meva manera de fer i de ser. Vaig dir-los que acceptaria la proposta amb el compromís que si observàvem en mi el més petit símptoma d'agilipollament, crec que vaig fer servir aquesta paraula, m'ho fessin saber. I en 24 hores em comprometia a deixar-ho. De tant en tant se'n parlava a casa i em deien que no havien notat cap canvi en el meu caràcter. Això per mi era molt important.